Ara parlem les joves!

Avui dilluns es compleixen dues setmanes des que el Tribunal Suprem va emetre la sentència sobre el judici del procés. Dues setmanes en les quals la resposta popular a la injustícia i la repressió han desbordat les expectatives de tothom, independentistes o no. Fins i tot el Tsunami Democràtic, que semblava que havia de ser el referent absolut de les mobilitzacions –segur que totes ens sentim identificades amb el tràfic de codis QR que es va inicialment– va quedar eclipsat el primer dia per la seva mateixa acció. La reacció de la gent quan es va desconvocar la mobilització no va ser la de girar cua i anar a descansar per els pròxims dies. La reacció popular, per primera vegada des del 1 d'octubre del 2017, va mostrar que no feia cas de partits i entitats i que ara qui mana són la ràbia i el descontentament popular. Ràbia i descontentament que hem anat acumulant durant tots aquests anys de procés, durant els que suposadament els que eren els nostres dirigents i les nostres institucions ens van deixar de banda. Mentrestant, s’omplien la boca de paraules buides i promeses grandiloqüents que sempre acabaven duent-nos a carrerons sense sortida, per no perdre el control dels comandaments i que el poble organitzat els deixés de banda.

Però aquest cop la gent vam dir prou, que aquest cop no marxàvem a dormir fins que no se'ns escoltés, perquè n'estem fartes i ara som nosaltres les que decidim com i quan volem protestar. La resta de la història la coneixem de sobres. Preguntem-nos, per un moment, quantes vegades els polítics han estat els protagonistes d'aquestes setmanes. La resposta és concisa i senzilla: pràcticament mai, i si ho han estat ha sigut per retre comptes i per apartar-se en cas de sentir-se incapaços de posar-se al costat de la gent. Durant aquests quinze dies el protagonista indiscutible de les protestes ha estat el poble, sortint cada dia al carrer i lluitant contra la repressió. No només la repressió dels jutges, sinó també la repressió dels mossos i la policia nacional, aquella de les porres al cap, les pilotes de goma als ulls i les detencions arbitràries.

Les protestes recents inclouen a gent molt diversa i de diferents sectors de la societat, però que al seu torn també tenen un clar protagonista: el jovent. Les joves ens hem posat al capdavant de les mobilitzacions, sent de les primeres a arribar amb les nostres famílies, amigues i companyes i de les últimes a marxar. Sigui a primera línia, o més enrere ajudant a resistir les càrregues i cuidant d'aquelles que necessiten descansar. Perquè, no ho oblidem, totes aquestes coses són essencials i tothom pot aportar, encara que de vegades la por no ens deixi arribar a més.

Som nosaltres, la generació que encadena feines precàries i mal pagades, la que hem vist com la universitat s'està convertint més en un bé de luxe que en un servei públic. Som nosaltres les que hem vist com pegaven a les nostres àvies l'1 d'octubre i com ens feien fora de casa si la nostra família no arribava a finals de més. A més a més, cada cop que ens hem queixat se'ns ha ignorat o directament ens han dit que calléssim.

Per tot això, les joves diem prou, i que ja n'estem fartes. Que ara parlem nosaltres i que volem que s'escolti la nostra veu. No abandonarem els carrers, perquè és a on pertanyem i d'on no hauríem d'haver marxat mai. Qui sembra la misèria recull la ràbia, però recull també les ganes de canviar-ho tot i de lluitar contra un futur que se’ns ha pintat sempre negre. Per tot això i més, ara, parlem les joves!

Enric López, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades