Ciutadans, o la por a la irrellevància

Fa unes setmanes vaig parlar sobre la intervenció al ple del regidor de Ciutadans Aldo Ciprian. En aquesta es queixava que un esdeveniment com el Quinto estigués organitzat per Arran i la CUP, i exigia a l’Ajuntament que s’apoderés d’una festa que sempre ha estat del poble de Sant Cugat. En el seu moment ja vaig dir que no tenia clar si el que hi havia darrere d’aquesta afirmació era simple ignorància sobre el teixit associatiu de Sant Cugat, o directament malícia. Els recents esdeveniments ens mostren que era la segona, menyspreant profundament a totes les persones i col·lectius que treballen durant l’any perquè les santcugatenques puguem gaudir d’un Quinto autogestionat fet pel poble i per al poble. Perquè després d’haver sentit per activa i per passiva que sí, que Arran no ens amaguem del nostre suport al Quinto però que aquest va molt més enllà de nosaltres, Ciutadans insisteix a ignorar a les companyes del Quinto i del Cap d’Any per pur electoralisme.

Aquesta setmana la companya de Ciprian, Múnia Fernández-Jordán, ens obsequiava amb un article anomenat Arran Manda. En aquesta ocasió li va tocar el rebre a la festa de Cap d’Any, queixant-se per una pancarta d’Arran al pavelló que segons ella va acabar amb la llibertat de les joves que van venir a la festa i que, cito textualment, va ser una mostra de “sectarismo intolerable del nacionalismo excluyenteˮ. Sé que és una batalla perduda, però li demanaria a la senyora Fernández-Jordán que per un cop revisi les seves fonts, ja que durant el Cap d’Any no va haver-hi cap pancarta d’Arran al pavelló. Tot i això, el més preocupant no és això, sinó la “llibertat” que reivindica Ciutadans, aquella que no permet cap mena d’expressió política perquè ningú es pugui sentir ofès. Però la realitat és que si una pancarta d’Arran els hi ofèn tant, vol dir que anem pel bon camí, perquè saben que amb un jovent organitzat projectes com el seu no hi pinten res, i per això ens volen fer callar. Crec que és bastant evident, però vull recordar-los que mai ho aconseguiran, i que els seus atacs no ens donen és que ganes per seguir lluitant.

Però el despropòsit no s’acaba aquí, sinó que Múnia Fernàndez-Jordán ens acusa de cobrar sous públics, la mateixa Múnia Fernández-Jordán que al seu sou de regidora cal afegir-li el que cobra com a diputada del Parlament! Sabem que estan acostumats a mentir, però almenys estaria bé que com a mínim repassessin les seves pròpies misèries.

I finalment arribem al moment més surrealista de l’article, aquell en què la regidora de Ciutadans dona la culpa de tot això al PSC, ja que gràcies a ells tenim un “ayuntamiento de Arranˮ. En primer lloc li diria que el nostre interès en l’Ajuntament és més aviat poc, ja que nosaltres preferim moure’ns per altres espais com ara la Xesca o Cal Temerari, molt lluny del seu món. I en segon lloc, demanem a Ciutadans que no ens utilitzi d’una manera tan simple per esgarrapar-li quatre vots al PSC. Les disputes electorals entre partits del règim no ens importen gens ni mica, i ens agradaria que ens deixessin al marge ni que sigui per estalviar-nos la vergonya aliena. I és que resulta evident que estan desesperats, i que des de les últimes eleccions generals estan terroritzats per la por a caure en la irrellevància més absoluta. Ara que l’IBEX 35 els ha deixat caure com una joguina trencada, i que la purga interna ha deixat el partit sense cap veu crítica –només recordar-ho, els que reivindicaven la llibertat i es queixaven que no es deixava parlar a les joves de Sant Cugat– veuen com cada cop són més residuals, i necessiten escriure articles com aquests per esgarrapar quatre vots. M’alegra dir-los que possiblement sigui massa tard, i que en uns anys no seran més que un mal acudit de la política catalana.

 

Enric López, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades