Publicitat

Els adults són uns irresponsables

Segurament a la majoria de la gent aquesta frase li pot semblar sorprenent, i fins i tot li ofengui. Els adults, irresponsables? Si són precisament els que treballen cada dia per “aixecar el país”, eduquen als seus fills i vetllen perquè el país vagi bé. Si quasi són per definició les persones responsables de la nostra societat.

En canvi, a ningú el sorprèn si sent dir això sobre el jovent, ja que dia rere dia és habitual sentir a parlar de la irresponsabilitat o el poc senderi de la gent jove. En aquesta columna però, vull anar més enllà dels diferents tòpics suats que poden haver-hi sobre el conflicte generacional o de la confrontació entre boomers, millennials, generació Z i qualsevol altra etiqueta inventada pel sociòleg de torn. El que vull abordar és un tema de pura actualitat com és la criminalització i atacs que estem patint recentment els joves en relació amb la crisi del Coronavirus. Alguns exemples d’aquest fenomen són les  notícies que veiem dia si, dia no, sobre festes multitudinàries dissoltes per la policia, o d’imatges de joves que no duen mascareta ni respecten la distància de seguretat. Aquestes notícies sovint no caldria ni tenir-les en compte degut al sensacionalisme i amb què es tracten, i en general no ens haurien de preocupar gaire. El problema és quan venen acompanyades de dades publicades per les institucions amb un tractament parcial o directament esbiaixat. Aquestes sovint mostren els joves com el col·lectiu en el que es produeixen més contagis, dient que tenim una alta activitat social que ens converteix en vectors de contagi. A partir d’aquí, el tractament mediàtic mostra una imatge nostra d’egoistes que només es preocupen de quedar amb els amics i sortir de festa, sense preocupar-nos per la nostra família ni per la societat en general. És a dir, en irresponsables.

Però potser seria interessant anar més enllà d’aquests tòpics, que segurament més d’un podria posar en boca d’algun senyor de mitjana edat del seu cercle proper, i mirar d’entendre realment quina és la situació a dia d’avui del jovent. Comencem doncs pel tema més polèmic, encara que segurament no sigui el més important: la festa. És evident que les imatges que es veuen per la televisió són lamentables, com també és evident que qui més freqüenta l’oci nocturn som els joves. Ara bé, voler extrapolar aquestes festes multitudinàries a tots els joves que surten amb els seus amics és tant ridícul que cau per el seu propi pes. I a més, què esperàveu? Si els joves segueixen sortint de festa i fent “botellón” tot i l’actual situació, és bàsicament perquè és l’única opció d’oci que se’ns ha ofert des de fa anys. Si persistentment descuides o directament negues als joves l’accés a altres opcions d’oci com ara la cultura o l’esport, i a sobre els empenys cap a l’oci nocturn com a principal activitat d’interès, al final no queda alternativa. Mentrestant, els adults tenen una varietat d’oci més gran al seu abast que s’ha vist molt menys qüestionada.

Per no parlar de la situació de precarietat en que vivim bona part dels joves. No sé si les autoritats s’han adonat, però resulta complicat no tenir una “mobilitat social alta” quan treballes i estudies a la vegada, o quan directament t’has de pluriemplear per poder emancipar-te o ajudar a casa. I més quan sovint la universitat i la feina – o les dues feines-  no estan precisament a prop. Doncs aquesta és la situació de molts de nosaltres, i no que ens agradi emborratxar-nos al mig del carrer amb els nostres amics.

O també podríem entrar a parlar sobre les condicions de la majoria d’aquestes feines. Perquè som nosaltres qui assumim bona part de les feines més precàries, i per tant amb més risc d’exposar-nos a contagis. I ves amb compte, perquè segur que més d’una persona ha dubtat sobre deixar d’anar a treballar en cas de contagi, per por a que no li renovin el contracte i perdre la feina. El cas del sector dels serveis és un dels millors exemples, ja que a aquesta precarietat li has de sumar el fet d’estar treballant constantment de cara al públic, de manera que el nombre de persones amb les que interactues és encara més gran i per tant creix el risc de contagi.

En conclusió, està clar que aquesta suposada irresponsabilitat juvenil no és tal, sinó que simplement respon a la voluntat de carregar-nos les culpes d’un sistema que ens condemna a dur aquesta vida. Si realment tota aquesta gent que segueix aquestes campanyes volgués acabar amb el problema, segurament hauria de mirar més amunt. Però potser aleshores començaríem a molestar massa.

Enric López, membre d'Arran

Notícies relacionades