I que les places segueixin sent nostres

El dimarts passat, Sant Cugat es va sumar a les convocatòries que s'estan fent arreu del país des de fa unes setmanes. Primer van ser una vintena, principalment a Barcelona, la setmana següent van ser quaranta, i aquest dimarts passat es van convocar més de seixanta concentracions arreu dels Països Catalans.

I en aquesta ocasió Sant Cugat va decidir que també volia participar-hi. Des de l'Esquerra Independentista fins a les AMPA —passant per Hora Bruixa o el Sindicat de Llogateres— més d'una dotzena de col·lectius de Sant Cugat vam convocar a les santcugatenques a sortir al carrer per protestar a contra aquesta nova crisis econòmica derivada de pandèmia de la COVID-19, quan encara no ens havíem recuperat de la crisi anterior que va colpejar tan durament a la classe treballadora.

Però també vam sortir per tornar a la plaça, un lloc del qual tan de bo mai haguéssim hagut de marxar. I és que en una cultura mediterrània com la nostra, les places juguen un paper indispensable, ja que és allà on passa la vida. De petites, anem al parc a jugar amb les nostres amigues, quan som més grans ens seguim trobant amb elles, però aquest cop als bancs o a alguna terrassa, prenent alguna cosa mentre ens posem al dia i ens expliquem com va la vida. Al cap del temps, hi ha qui arriba acompanyat de criatures, perquè també vagin a jugar al parc com van fer elles en el seu moment. I quan ja ens fem grans, seguim anant-hi per veure com la vida segueix passant per a tothom, pensant en tot allò que hem viscut i que encara ens queda per viure.

Evidentment, les places han estat des de fa molt de temps un dels principals espais de socialització del nostre país. A més de ser un lloc de reunió i oci, és l'hàbitat natural dels mercats, espais d'intercanvi no només econòmic, sinó també personal i cultural. Són molts els vincles que s'han creat en una plaça, i que més endavant han fet possible una solidaritat veïnal que ha convertit tants barris en exemples de lluita i resistència.
Aquests últims mesos, però, el confinament ens ha allunyat d'aquests espais, i no ha estat fins fa poc que hi hem pogut tornar tímidament. Perquè segur que més d'una, encara avui dia, reconeix aquest sentiment de por barrejat amb culpa al passejar a l'aire lliure sense cap altre motiu que gaudir del passeig o anar a veure a la gent que s'estima. Això és fruit de la por i l'autoodi amb què ens han bombardejat durant tot el confinament, fins al punt en què semblava més adient parlar d'estat policial que no d'estat d'alarma. Segur que als més poderosos els encantaria que després de tot això la nostra vida se segueixi reduint a sortir de casa per anar a la feina/produir o a comprar/consumir, com ha passat durant el confinament.

En lloc d'això, no perdem aquest meravellós espai que són les places. Complint sempre amb la responsabilitat col·lectiva de respectar les mesures de seguretat, lluitem no perquè es converteixin en un lloc de pas cap a un espai tancat, sinó perquè cadascuna sigui un petit cor de la ciutat que l'ompli de vida. 

Enric López, membre d'Arran

Notícies relacionades