Publicitat

Okupa per viure

Les coses estan començant a canviar a Sant Cugat. Com la majoria sabreu, el passat dissabte 25 de gener es va anunciar l'alliberament per part d'un grup de joves d'un edifici que feia més d' una dècada que estava abandonat pel seu propietari, la SAREB, més coneguda com "el banc dolent". Es tracta d'un exemple més de l'absurd que vivim avui en dia arreu del país, on se segueix fent fora a la gent de casa seva cada dia per no poder pagar el lloguer o la hipoteca. Gent que veu com se'ls hi nega un dret tan fonamental com tenir un sostre sota el qual viure mentre els bancs i les grans immobiliàries, els mateixos culpables de la crisi que encara patim, acumulen milers de pisos buits. En el cas del jovent tenim el problema afegit que cada cop resulta més complicat marxar de casa, al qual es respon amb indiferència o amb un cinisme vergonyós. L'exemple més clar el vam veure fa poc al telenotícies de TV3, que ens va obsequiar amb un reportatge que afirmava que a les joves cada cop ens agrada més llogar i compartir pis. Potser algú els hi hauria de dir que si les joves compartim pis amb fins a quatre persones o ens veiem forçades a canviar de casa constantment no és perquè ens agradi l'aventura i la inestabilitat, sinó perquè els nostres sous de misèria i les pujades abusives del lloguer ens obliguen a buscar-nos la vida constantment. I tot això, amb la complicitat del poder polític que res fa per impedir-ho.

Perquè com sempre, és el carrer el que respon. Manresa, Nou Barris o el Raval només són alguns dels exemples de la lluita que aconsegueix aturar desnonaments, que ha guanyat la partida en més d'una ocasió a bancs i fons voltors i que reclama que es deixi de fer negoci amb un dret tan bàsic com és la vivenda, traient d'una vegada per totes l'habitatge del mercat. I Sant Cugat no és cap excepció. La gentrificació, causada pel model elitista de ciutat que s'ha fomentat durant el llarg govern convergent, ha fet que seguir vivint a la ciutat sigui cada cop més un luxe com presumeixen sense vergonya algunes immobiliàries― i les joves ens veiem forçades cada cop més a marxar de la ciutat en què ens hem criat.

Afortunadament comptem amb companyes que ens han precedit en aquestes lluites. Cal posar en valor la feina del Sindicat de Llogateres a l'hora d'aturar desnonaments i aconseguir una alternativa per les afectades, i la de la Xesca a l'hora de legitimar l'okupació i donar vida als espais buits de Sant Cugat. I ara, les joves de Sant Cugat ens plantem. Ens neguem a marxar de Sant Cugat, i per això el passat dissabte 25 de gener es va anunciar l'alliberament del bloc del carrer de les Escaletes, notícia que va ser benvinguda per bona part del moviment popular santcugatenc, encara que alguns casos va haver-hi una petita confusió a l'atribuir aquest fet a alguns col·lectius. Com a Arran, és important dir que tot i que participem i donem tot el suport al projecte, aquest va més enllà de qualsevol col·lectiu. Perquè es tracta d'un projecte format per joves de diferents sectors de Sant Cugat però amb un mateix objectiu: alçar la veu i posar sobre la taula la perversitat d'aquest sistema capitalista a la vegada que es mostra al jovent que hi ha una alternativa. Si sortíssim al carrer i comencéssim a parlar d'okupació amb la primera persona que trobéssim, segurament tindria els típics prejudicis sobre els okupes: són gent que no vol treballar, que molesten els veïns i degraden el barri, o que si et despistes i t'envàs uns dies de vacances se't fiquen a casa. Afortunadament aquestes opinions cada cop són menys freqüents, però tot i això no ens han d'estranyar. Al cap i a la fi, els mitjans de comunicació i els grans poders de l'estat ja s'han preocupat de manipular la imatge de l'okupa fins al punt de deixar-la com una caricatura barata.

Però la realitat és ben diferent. El jovent no okupa perquè no vulgui treballar, al contrari. Okupa perquè és l'única manera de poder marxar de casa. Okupa per poder tenir una vida digna, ja que una cosa és viure en comunitat i una altra molt diferent és haver de pagar 300 € per una habitació minúscula en un pis amb tres o cuatre persones més. En definitiva, okupa per viure. Com deia abans, l'objectiu és impugnar el sistema, i com que aquest és totalment incompatible amb la vida, la millor manera d'impugnar-lo és demostrar que hi han alternatives i altres formes d'habitar, de guanyar-se la vida, de o de relacionar-nos. És a dir, hi ha una altra forma de viure molt més compatible amb la vida. Tot i això, cal tenir present que és impossible viure al marge del sistema, per això entenem l'okupació com una eina més per acabar amb el sistema, mostrant les seves contradiccions, i no com una fi en si mateixa.

Pel que fa als altres tòpics, aquests es desmunten amb encara més facilitat. La voluntat de les joves del bloc del carrer de les Escaletes és donar vida a un espai buit des de fa anys i que, aquest sí, degradava el barri. I a partir d'aquí, poder integrar-se entre les veïnes com a un agent més del barri, xerrant amb totes elles per descobrir quins són els seus dubtes, problemes i necessitats i fins a quin punt el bloc pot ajudar a trobar una solució. És a dir, la voluntat en cap cas és ser un problema per al barri, sinó treballar perquè aquest sigui millor. Si viviu a prop, us convido a anar-hi un dia i conèixer a les joves que hi viuen, estaran encantades de xerrar amb vosaltres i explicar-vos amb més detall un projecte que no ha d'acabar necessàriament aquí, sinó que pot ser l'impuls de futures lluites per l'habitatge a Sant Cugat.

Enric López, membre d'Arran

Notícies relacionades