Quants drets estàs disposada a perdre?

Avui comencem la tercera setmana de confinament i, amb ella, la tercera setmana convivint amb l’estat d’alarma. Amb la pròrroga que li ha donat l’ajuntament, tenim com a mínim quinze dies més fins al 12 abril en què la nostra situació no té pinta de canviar gaire. I dic com a mínim, perquè les previsions dels experts no són gaire optimistes respecte a la idea que amb aquestes dues setmanes més en tinguem prou per superar aquesta crisi sanitària, i ens quedin unes quantes més de confinament.

I, com no podia ser d’una altra forma, la crisi del coronavirus no és que sigui un dels temes principals de l’actualitat, és EL TEMA. Telenotícies monotemàtics de dues hores, especials informatius diaris, compareixences diàries de presidents, ministres, consellers... La riuada d’informació és enorme i sempre va acompanyada pel corresponent debat. La picabaralla costant entre Moncloa i Generalitat, qui pagarà la crisi econòmica que ens vindrà a sobre quan superem la sanitària, si les mesures són eficaces o no...

Però sorprèn que hi hagi un tema sobre el qual pràcticament no s’està xerrant i que ha capgirat les nostres vides completament. I és que prorrogar l’estat d’alarma suposa prorrogar la suspensió dels nostres drets i llibertats. De la nit al dia ens hem trobat que tenim prohibit sortir al carrer si no és per anar a treballar o a comprar. I ni tan sols aquestes activitats les podem fer de forma completament segura, ja que depens de si el policia de torn et creu o no. Com em comentava un amic meu fa uns dies “si vas pel carrer i tens por de la policia, és que alguna cosa no va bé”. 

Amb això no vull fer una crida a trencar el confinament i sortir totes al carrer, en absolut. De fet, és elogiable la solidaritat i responsabilitat que ha mostrat la major part de la nostra societat, tancant-se a casa per protegir el nostre sistema sanitari i les vides d’aquelles més vulnerables. Simplement sorprèn amb quina facilitat hem acceptat que se’ns negui el dret de reunió, de manifestació o simplement la nostra llibertat de moviment. I és que una decisió tan transcendental com aquesta sempre hauria de topar-se amb veus crítiques, sigui encertada o no. Perquè sabem en quin moment perdem aquests drets, però ningú pot assegurar amb certesa quan els recuperarem. 

Imaginem, per exemple, que en unes setmanes el nombre de contagis es redueix però no suficient per aixecar totalment el confinament. I perquè l’economia es comenci a recuperar, es permet que la gent torni a la feina i com que s’han de compensar les hores perdudes, el decret que va aprovar ahir el govern espanyol fa que les jornades laborals siguin maratonianes. Per no parlar de la més que probable reducció de sous i fins i tot acomiadaments que acompanyarien tot això. 

Una resposta completament normal per part de les treballadores seria lluitar contra aquesta situació i convocar concentracions, manifestacions i fins i tot una vaga general. El problema és que amb l’estat d’alarma vigent, totes aquestes coses estarien prohibides i la repressió contra les treballadores seria encara més forta de la que hem patit aquests últims anys. Així doncs, el paper que ens reservaria l’estat seria el d’anar de casa a la feina i de la feina a casa, i tot això sense crear cap aldarull al carrer.  

És per això que hem d’estar sempre atentes davant d’aquestes mesures. Perquè no és cap novetat. Les de sota sempre hem sigut les primeres a perdre drets, i les últimes a guanyar-los, lluitant per cada centímetre de terreny. Com deia Marcelino Camacho: "El derecho de huelga se consigue haciendo huelgas; el derecho de reunión, reuniéndose; el derecho de asociación, asociándose; y todos estos atributos de la libertad, es únicamente la acción de masas la que puede acabar imponiéndolos. Si assumim sense discussió que ara ens prenguin tots aquests drets, qui sap quant haurem de lluitar per recuperar-los després.

Per evitar que això passi, la millor recepta no és altre que la solidaritat. I aquesta no es practica convertint-se en un “xivato” de balcó que espia als veïns del barri i esdevé còmplice de la repressió. La solidaritat es practica estant alerta contra qualsevol abús. Com quan veiem que la policia abusa del seu poder, o que a l’empresa es vol obligar un company a agafar-se les vacances durant el confinament. Si veiem que això passa, cal denunciar-ho, perquè vegin que estem alerta i que no els hi permetrem ni una. 

Avui comencem la tercera setmana de confinament, però també comença un nou dia en què els nostres drets estan en risc. I tu, quants n’estaries disposada a perdre?

Enric López, membre d’Arran

Notícies relacionades