Silenci administratiu

Fa unes setmanes ja us vaig parlar de la sentència del cas Palau contra Convergència per finançament il·legal, en la qual es confirmava que el partit que ha governat durant més de trenta anys a Sant Cugat s’ha estat enriquint a la nostra costa. I la menció de Sant Cugat no era per casualitat, ja que l’adjudicació del Pavelló 3 de la nostra ciutat també forma part d’aquest entramat criminal. Durant aquests temps, han sortit moltes veus demanant als actuals “convergents” que demanin perdó, facin autocrítica i tornin els diners. 

I quina ha estat la resposta de Junts per Sant Cugat? Doncs com us podeu imaginar, han estat incapaços de fer la més mínima autocrítica. Fent veure que la cosa no va amb ells, s’escuden darrere el canvi de sigles i dient que el govern municipal del Sant Cugat d’aquella època no en sabia res. Ni que això últim fos cert, ja denota una incompetència i manca de voluntat per fiscalitzar tot allò que passa a la ciutat amb diners públics que deixa molt que desitjar. 

Però la màxima expressió del cinisme va arribar el passat dijous com a resposta a una acció d’Arran a la seu de Junts per Sant Cugat denunciant aquesta corrupció que hem hagut de patir durant tants anys. Sembla que una mica de pintura i quatre adhesius són un crim imperdonable en comparació amb robar, almenys a jutjar per la reacció de Junts per Sant Cugat, que van començar a parlar de vandalisme i intolerància. La culminació va arribar quan ens van proposar que Arran passéssim a fer “actes democràtics”. Qui ho hauria dit? Resulta que a Sant Cugat tenim els grans defensors de la democràcia i ningú ho sabia!

Aprofitant aquesta sort, vam decidir preguntar-los si  ascendir a un torturador i criminal condemnat com l’inspector dels mossos d’esquadra Jordi Arasa també es considerava un acte democràtic, o si mantenir a sou els agents de policia que van apallissar i humiliar un jove de Sabadell —mentre li confessaven que eren obertament racistes i que l’havien intentat matar—entrava dins de les seves profundes conviccions democràtiques. La resposta? Silenci administratiu.

Bé, silenci del tot no, ja que més tard ens van obsequiar amb una foto de família davant de la seu, ben bé com si fossin l’última línia de resistència contra el mal a l’univers. És increïble la capacitat que tenen de convertir-se en víctimes quan són a l’oposició i ja no poden seguir fent el mateix mal que quan governaven, així com d’apoderar-se de símbols i models que representen tot el contrari a ells. Com quan la senyora Carmela Fortuny  va afirmar que el seu referent era la Neus Català, dona comunista i feminista que va combatre el feixisme durant tota la seva vida, sobrevivint als camps de concentració nazis. Que la candidata dels convergents reivindiqui una dona comunista ja és per si sol una cosa bastant increïble, però si a això li afegim que aquest comentari es produeix poc després de la seva mort i just abans de les últimes eleccions municipals, ja podem parlar obertament de vergonya aliena. 

Senyores i senyors de Junts per Sant Cugat, la banda anteriorment coneguda com a Convergència Democràtica de Catalunya: assumeixin d’una vegada tot el mal que han fet a la ciutat i deixin de criminalitzar al jovent que l’únic que fa és treure’ls-hi les vergonyes, fent això només queden més evidència quan el que haurien d’estar fent és treballar per reparar les conseqüències dels tots aquests anys en que han estat al poder. 

Enric López, membre d'Arran

Notícies relacionades