Fotos: Cedides

El que fa dos anys i mig va ser néixer com un projecte llunyà ha acabat convertint-se en un repte assolit per explicar. En Joan Casanova, la Nerea Ruiz i en Cesc Gordó han caminat entre 30 i 40 quilòmetres cada dia durant 4 mesos i mig per completar la Pacific Crest Trail, una de les rutes senderistes més ambicioses del món que travessa els estats de Califòrnia, Oregon i Washington des de Mèxic fins al Canadà. Durant els més de 4.200 quilòmetres de travessia han compartit camí amb óssos i amb serps de cascavell i han hagut d'adaptar-se a deserts i a pics nevats. No és d'estranyar: la PCT, com l'anomenen en argot hiker, combina alçades a nivell del mar i punts que superen els 4.000 metres. Tot, al llarg d'un recorregut amb més de 25 boscos nacionals en què de vegades somni i infern es disputen el protagonisme.

La perplexitat que aquesta aventura pogués generar en els familiars i els amics d'aquests muntanyistes ha anat deixant lloc a l'admiració a mesura que la posició dels tres joves cremava etapes. Algun efecte tindrien les fotografies que rebien des de llocs com San Felipe Valley, el Mojave Desert, els Parcs Nacionals de Sequoia i de Yosemite, el Crater Lake o el Mount Whitney. Tots aquests records els ha anat organitzant la mare d'un dels tres joves, periodista de professió, en un web en què expliquen de primera mà com és aquesta ruta i com els ha anat a ells afrontant-la.

El fred no els ha fet perdre cap ungla, però un mes i mig després d'haver tornat a Sant Cugat encara els feien mal els peus en posar-los al terra pel dematí. Els demano si van descansar algun dia durant aquells mesos i expliquen que sí, que de vegades van caminar 15 quilòmetres enlloc de 40. Malgrat tot, quan parlen de l'aventura se'ls en van els ulls cap en l'aire i mencionen més paisatges irrepetibles que quilòmetres han caminat.

El que havia de ser una entrevista sobre senderisme acaba sent una conversa sobre multitud d'aspectes de la vida –amb en Cesc contactant amb nosaltres des d’Alemanya, on resideix actualment–. La manca de registres impedeix confirmar el probable honor d'haver estat els primers catalans en completar la Pacific Crest Trail, però ells només perseguien un somni esbojarrat en què el factor mental, expliquen, és la clau de tot.

– Havíeu fet algun tipus d'entrenament previ?

– Nerea (N): No ens vam entrenar. Jo volia fer-ho. En Cesc i en Joan ja tenien experiència en rutes llargues, havien fet el GR11, que és tot un mes caminant, i jo com a màxim havia estat 15 dies de ruta. El tema és que vaig estar treballant fins l'últim el dia per aconseguir els diners que ens havíem marcat com a necessaris i no em vaig entrenar. Ens hauria agradat fer algun curs tècnic de supervivència a la muntanya, però al final vam pensar que si volíem aprendre alguna cosa ens ho podrien explicar allà.

– Què us ha impactat més de cada etapa?

– Cesc (C): A mi em va impressionar molt San Felipe Valley. Va ser quan em vaig adonar que érem al desert, amb la típica imatge dels cactus i un desert infinit. Sierra Nevada, amb el Mount Withney com a protagonista, la muntanya més alta que hem pujat mai tots tres, amb 4.500 metres aproximadament…

– Joan (J): Al nord de Califòrnia ens va impactar molt el volcà Mount Shasta. A partir del nord de Califòrnia ja hi ha volcans espectaculars. Estan enmig del no res i de sobte hi ha un cim altíssim i tot nevat. El nord de Califòrnia com a etapa va ser dura, i no perquè fos un repte físic, sinó perquè era molt llarga, sempre a través de boscos secs. És un punt en què encara no has arribat a la meitat de la ruta, portes més de dos mesos sense haver sortit de Califòrnia, que és encara el primer estat, i mentalment és dur. També va agradar-me la Green Trail, que era com un petit desert.

– N: Ah, i al nord de Califòrnia també vam veure óssos! Vam passar pel Lascen National Park, que és un Parc Nacional volcànic, d'aquests que treuen fum de sofre, i tots tres en vam poder veure.

– I no vau tenir por?

– N: Que va! Bé, aviam, respecte sí. En Cesc i jo vam veure una cria, cosa que feia patir per la mare, però ens vam quedar quiets, ell es va poder moure pel camí i vam poder estar un parell de minuts observant-lo i fent-li fotos i vídeos. Va ser increïble.

– J: En el meu cas va ser un ós adult. Estava rossegant pel terra d'una forma una mica violenta, així que vaig fer alguna foto i vaig marxar!

– N: A mi, a Oregon, em va agradar molt el Crater Lake, que és el llac més profund dels EUA. Es va formar quan el volcà Mazama fa molts milers d'anys va explotar i va quedar un cràter que més tard es va cobrir d'aigua. Ni tan sols es veu l'altra punta del llac. És un dels punts més espectaculars de la ruta.

– J: A l'estat de Washington, els dies que érem a les Gold Rocks, que és una zona entre volcans, van ser dels pocs que vam tenir sense fum a causa dels incendis que hi havia. També destacaria les Northerns Cascades, que estan cap al final de la ruta.

– Esteu dient els principals però en porteu la tira.

– J: I són els molt principals!

– N: Clar, a nosaltres ens agraden molt els boscos. Per exemple, a Washington eren boscos molt atlàntics, tot cobert de molsa, com un coixí al terra. I això estava bé perquè ben bé fins a Oregon el camí era sorra, era pols, i arribar a un bosc humit va ser molt agradable.

– A quins riscos us enfrontàveu a cada etapa del camí?

– C: A la primera etapa hi havia dos riscos claríssims. En primer lloc la deshidratació. De fet, durant els primers dies vam rebre la notícia d'un home que havia mort per un atac de cor que segurament es podria haver donat per deshidratació. Calia portar sempre prou aigua i protegir-se del sol, que recordo que era un sol sempre espectacular. I el segon risc eren les serps de cascavell [riuen]. En algunes ocasions vam fer salts ben grans perquè ens sentíem el cascavell als peus.

– N: La veritat és que mai vam estar realment en risc perquè elles t'avisen. Bé, potser vam tenir dos incidents, però d'una vintena de vegades que les vam veure només en dos ocasions vam tenir situacions perilloses.

– És mortal?

– N: Si no t'agafen a temps sí.

– J: Són quatre o cinc hores de marge, no, Cesc?

– C: No passa res si tot va bé, però cal pensar que som a un lloc on no hi ha cobertura i això ho dificulta una mica. La veritat és que sempre hi ha algú que passa per allà i que no hi ha ningú que hagi mort per una serp de cascavell a la PCT, però te'n vas a l'hospital i segurament abandones.

– N: Aleshores més endavant, a Sierra Nevada, la dificultat i el perill són la neu, l'aïllament i les tempestes. Per sort nosaltres no en vam tenir cap però si te n'agafa una pateixes.

– J: Clar, depèn. Quan passàvem pels colls sempre fregàvem els 4.000m d'alçada sobre el nivell del mar.

– C: En relació a això, expliqueu el cas de “The Bible”.

– J: Ah, sí! És un senyor que ens vam trobar al nord de Califòrnia, després de Sierra Nevada. La gent que ha fet aquesta ruta sempre recomanen començar l'etapa de Sierra Nevada al voltant del 15 de juny. Nosaltres la vam començar l'1 i hi ha gent que la comença al maig. Entre d'altres coses perquè el més complicat d’aquesta ruta és que un cop has passat Sierra Nevada et queda molt, molt tros per arribar al Canadà. I has d'arribar al Canadà abans que hi comenci a nevar!

– N: Clar. Si comences massa d’hora et trobes molta neu a Sierra Nevada. Hi ha hagut casos, com l’home aquest que ens vam trobar, a qui anomenaven “The Bible”, que es perden. Es troben enmig de la neu, no troben el camí, no hi passa ningú…

– J: Bé, ell no s’havia perdut, el que passa és que avançava a 13 quilòmetres diaris. Es va quedar sense menjar i la gent el va començar a buscar, tenia una ordre de recerca i aleshores el va trobar un ranger.

Sentir-se preparat per caminar desenes de quilòmetres cada dia durant divuit setmanes no és un repte fàcil, i fer-ho amb la motxilla a l'esquena, sense menjar ni dormir bé i compartint tenda de campanya amb dues persones potser ho complica encara més. Per això tots tres senderistes enregistraven, cada nit, un audio en què explicaven les aventures i dificultats d'aquell dia. Són documents que els ajudaran a mantenir el record però que, sobretot, els van servir per assegurar-se un moment de distensió i de conversa abans d'anar a dormir. Aquí en van un parell d'exemples:

– Un ranger què vol dir?

– J: Un guarda forestal.

– C: El tio feia la ruta amb el seu propi cartell de “Es busca” penjat a la motxilla després d’haver estat una setmana desaparegut. Després va haver d'estar a l'hospital durant una setmana.

– N: Sí. A Sierra Nevada, bàsicament, et poses en perill si ets “irresponsable”. Si vas sol o si travesses els rius tu sol: baixen amb molta potència perquè a la primavera s'està duent a terme el desglaç... Passar els rius tu sol pot ser mortal. L'any passat, de fet, van morir-hi dues noies travessant un riu.

– J: De fet, vam trobar-nos una noia que estava tenint problemes per passar el riu i va caure d'esquenes. Va aconseguir aixecar-se sola…

– N: Però no hauria pogut passar-lo ella sola si després no l'haguéssim ajudat. I després, a Oregon i a Washington, hi ha els perills habituals que et pots trobar a la muntanya, re espectacular.

– Al vostre blog, de fet, expliqueu que hi ha una etapa en què travesseu diàriament sis o set rius…

– N: Sí, aquesta! És una bogeria. Tot són aiguamolls, rius, mosquits…

– Heu parlat de la deshidratació, de les serps, de les tempestes de neu que no us vau trobar... I després?

– J: Bé, el fet que com que no tens cobertura, si et passa alguna cosa i et trenques una cama no pots avisar a un helicòpter i estàs a 80 quilòmetres del primer lloc on pot haver-hi una carretera. A mi això em feia molt de respecte, realment. Hi havia molta muntanya per tot arreu.

– N: La veritat és que la ruta està força concorreguda. Si et quedes quiet, en una hora o dues passarà algú. No estàs absolutament aïllat. Només et quedes aïllat si de sobte hi ha mal temps i tothom s'atura.

– C: També hi ha el tema dels óssos. No ha de passar res, però cal tenir en compte algunes coses. Per exemple, hi ha molts parcs nacionals en què has d'anar amb una llauna enorme on poses el menjar a dins per tapar-ne les olors. Així, si ho oloren i venen, no poden aconseguir-ho. Cada nit deixàvem aquestes llaunes relativament lluny de la tenda per evitar-hi encontres. Hi ha tot un protocol que cal seguir per no tenir situacions perilloses amb els óssos.

– Com vau documentar-vos abans del viatge?

– N: Amb diverses coses. Al web de la Pacific Crest Trail Association està tot molt ben explicat i i també hi expliquen tots els perills a tenir en compte. A més, a San Diego, quan començàvem, ens va acollir una parella de jubilats molt implicats en la ruta. Havien estat part d'aquesta Associació, cada temporada reben gent a casa i es dediquen a donar consells sobre l'aigua, els óssos, etcètera. És una ruta que ara s'està popularitzant molt i hi ha molta informació. Nosaltres de fet no anàvem amb mapa, sinó amb apps del mòbil que a més de dir-te per on has de seguir el camí et donen informació sobre què hi ha a cada poble o a cada indret, on pots trobar aigua i menjar... Però un cop ets allà i parles amb la gent ja t'assabentes de moltes coses.

– Teníeu contacte amb la gent, doncs.

– N: Sí. De tant en tant. A Califòrnia de vegades teníem cobertura però a Oregon i a Washington no en teníem mai. Cada cinc dies vèiem persones, que era quan passàvem per un poble, i en aquell moment compràvem el menjar pels propers dies.

– C: També cal dir que a qualsevol cosa li dèiem poble. Podia ser únicament una benzinera.

– J: Aquesta és una de les coses per les quals és diferent fer senderisme aquí, als Pirineus, que allà. El tipus de poblacions són diferents. Allà la ruta no passa pels pobles, cosa guai, així que t'has de desviar i fer autostop o tenir la informació correcta, perquè hi ha gent que es dedica a assistir els senderistes, els anomenats Trail Angels. N'hi havia molts durant la ruta i fins i tot els podies contactar per Facebook i per telèfon. Alguns fins i tot ens van convidar a casa! I si vols convidar els hikers has de tenir les coses molt clares, perquè al cap de tres o quatre setmanes tens sempre molta, molta gana.

– I a part del menjar, què calia portar?

– C: Hi ha dues maneres de mirar-s’ho: el que calia portar i el que portàvem nosaltres [riuen]. Cal portar el sac, la màrfega, una muda, la tenda i fogonets si és que vols cuinar, que no tothom ho fa. Però si ets una mica pringat com nosaltres, o sadomasoquista, portes també quatre o cinc llibres, una llibreta per apuntar el que va passant, unes aquarel·les per dibuixar, paquets de llapis…

– N: És que pensàvem que tindríem molt de temps lliure, però quan arribàvem al campament l'únic que volíem era dormir. Vam acabar enviant-nos tot això a nosaltres mateixos a un punt més avançat de la ruta. Però les nostres motxilles, fins i tot després d'haver-les buidat força, seguien sent les més grans i pesades de tota la ruta amb diferència. Va haver un paio que va intentar aixecar la motxilla d’en Cesc i gairebé es posa a plorar: “Què fas caminant amb això?!”. I no era tan exagerat, pesava menys que la típica motxilla de cau o d'esplai, però és que no pots caminar 30 quilòmetres al dia portant 30 quilos al damunt. I si ho fas, et fa mal tot. Pels locals, la forma de distingir un PCT hiker dels qui fan excursions més curtes era fixar-se en la motxilla. Si la té ultra petita, està fent tota la PCT. Si la té més gran, n’està fent només un tros petit.

– J: Hi ha una cosa que aquí ni existeix, que són les motxilles ultra lleugeres. Són per gent que no cuina, que no porta fogonet... Hi ha marques de roba de muntanya especialitzades en aquest material. Són motxilles molt minimalistes, les tendes les montes amb el pal de caminar, pesen menys de 500 grams…

– N: També fan que el teu impermeable sigui el tendal... Però no és només això, és que la mentalitat és diferent. Portes una sola muda i uns sols calçotets per 5 mesos, no cuines mai, menges cada dia menjar deshidratat... Com puré de patata en pols, que t’ho poses amb aigua freda i cap dins, o com crema de cacauet. Nosaltres havíem decidit que volíem menjar bé i portàvem molt de menjar. La nostra motxilla era menjar. Cuinar i menjar era el moment més còmode del dia…

– Quina rutina teníeu?

[Riuen tots: “en teníem una de molt clara!”]

– C: Ens llevàvem a les 5h, a les 6h començàvem a caminar, a les 13h ens aturàvem una hora per dinar i per descansar i després caminàvem fins les 18h o fins les 19h, de vegades fins les 20h. Moltes hores realment.

– N: Després cuinàvem i a les 22h –com a tardíssim!– ja érem dormint! Les estrelles jo les vaig veure dos dies. I no perquè no les volgués veure, en tenia moltes ganes, però estava tan cansada que molta sort per esperar-te tres hores a que es faci de nit.

– J: Jo recordo que alguna nit a Sierra Nevada sí que havia sortit a veure-les, però allà els matins eren molt, molt durs. Recordo llevar-te a les 5h del matí, obries la cremallera i estava tota la tenda congelada de la condensació que s'havia congelat per dins. En aquella etapa, l'estratègia de la gent que ho fa bé és pujar fins el més amunt possible i, just abans que comenci a haver-hi neu, plantes la tenda. Aleshores, t'aixeques súper d'hora, a les 3h del matí, i si la neu està congelada és fantàstic perquè aleshores pots caminar bé. Si no, hi ha una cosa que es diu postholing que és un dels malsons de la gent que fa aquesta ruta. Passa quan la neu ja no està congelada: com que és gairebé estiu la neu no t'aguanta el pes, vas enfonsat fins els genolls i és horrible.

– N: Clar. És perillós perquè no estem parlant que t'enfonsis cinc centímetres, sinó que pot anar fins a la cintura. I si a sota de la neu hi ha roques i entre les roques hi ha espais... Hi ha gent que s'ha fet mal de veritat, que s'hi trenca una cama... A mi per sort només se'm van trencar els pals. A nosaltres ens costava molt llevar-nos tant d'hora per les condicions del matí. Però aleshores, què passava? Sortíem a les 4.30h i no era suficient, perquè trigaves molt a pujar, i encara més a baixar, i sempre acabàvem fent postholing. Una merda. De vegades ens posàvem de mal humor [riuen]. A més, això volia dir que estaves mullat de cap a peus. A Sierra Nevada anàvem sempre xops. Al començament m'anava canviant les botes de riu cada vegada que me'n trobava un, pensant “així tinc els peus secs”, però després al cap d'un quilòmetre n’hi havia un altre!…

– J: Era súper divertit quan coincidien el riu i els mosquits.

– N: Divertit és la paraula? Jo no ho recordo així!

– J: No, no ho era gens! Era com: “creuem ràpid, i au!”.

– I no vau emmalaltir en cap moment?

– C: No, però en Joan es va cobrir de glòria un parell de vegades.

– J: No em vaig protegir gaire bé el cap al desert i un parell de vegades em van agafar cops de calor. I cagarrines. Mal de ventre, perdó.

– C: El sistema digestiu és complicat durant tota la ruta. I potser no és una malaltia, però en Joan va tenir una experiència amb una aranya.

– J: Sí. No sabem si era una aranya, però em va picar alguna cosa a la mà. Al dia següent la tenia inflada i aviat tenia una mà el doble de gran que l'altra. Vaig prendre antihistamínics, que em generaven molta son, i no millorava. Va ser un moment difícil, perquè estava a 40 quilòmetres del punt on podia anar a un hospital però també podia seguir endavant i tenir atenció en uns 80 quilòmetres. Com que en aquell moment no anava amb la Nerea i en Cesc sinó que era amb dues persones que tenien una aplicació per contactar amb un helicòpter, vaig decidir seguir endavant amb ells. Un fisioterapeuta que em vaig trobar em va recomanar descansar un dia i que em fes línies al braç perquè pogués mesurar si m'avançava la inflamació. Ell em deia que era "normal" que no em sentís la mà, però que em fixés en si se'm posava morada. Quan al dia següent vaig descansar i em vaig passar el dia a la piscina d'un càmping ja em va baixar la inflamació.

– Cesc, abans parlaves de la diferència entre el que cal portar i el que portàveu. Quines coses calia portar i no portaveu?

– C: Portàvem tot el que calia portar. Una cosa que hauríem hagut de portar i que no teníem, segurament perquè sent tres ja ens sentíem prou segurs, és un gadjet amb un botó que si el cliques t'arriba un helicòpter. Però més que faltar-nos-en, ens sobraven coses.

– J: Tampoc portàvem polaines, que en portava tothom. És una cosa que evita que et pugi la sorra o la neu per les cames.

– I com va ser la relació amb la gent nord-americana amb qui contactàveu?

– C: Molt bé, exemplars. Tothom ens va ajudar molt. Tothom ens rebia amb els braços oberts. Jo no puc dir que en cap moment ens trobéssim res ni ningú amb què diguessis “osti, quin pal”. L’única cosa que es podria dir, si és que volem fer alguna crítica, és l'exuberància amb què viuen. Viuen amb un consum enorme. Però clar, suposo que també podria venir algú aquí d’un altre lloc i pensar el mateix.

– N: Potser no compartim l'estil de vida, però durant la ruta, també per supervivència, et fas amb la gent. Estàs compartint una aventura, per molta gent potser la més gran de la seva vida, i es creen vincles amb tothom. Ja siguin americans, que eren el 50% dels hikers, com europeus, australians, canadencs... I dos espanyols, que creiem que no van poder acabar la ruta.

– J: La gent que fa la ruta són de classe mitja o mitja alta que s'ho pot permetre. Que no té feina perquè no li cal, o que pot permetre's deixar la feina, o fer mig any de vacances…

– N: També hi ha gent gran que el somni de la seva vida des que eren joves era fer la PCT i que havien hagut d'esperar a tenir 60 ó 70 anys per poder-la fer.

– Vau parlar de política amb algun d’aquests nord-americans?

– C: La veritat és que quan érem a Califòrnia enmig de la muntanya trobàvem gent afí a les nostres idees. Els dèiem: “què, en Trump?”, i tothom responia: “fatal, terrible, em fa vergonya”. “I les armes?”, i deien: “sí, les hauríem de prohibir”. No era com hauria estat a Texas.

– N: Sí, era un ambient molt liberal. Molta gent estava al corrent de la situació política a Catalunya, ens en preguntàvem coses... De fet, vam haver de repetir el discurs del que estava passant aquí com 100 vegades [riuen]. Dèiem: “Al final haurem d'enregistrar-ho per posar la gravació a la propera vegada”. Fèiem molta campanya pel procés.

– J: Molta gent havia sentit a parlar de l'1 d'octubre específicament. No l'anomenaven així, però sabien el que era i en preguntaven. Molts hi estaven molt en contra. Deien que era un “moviment estúpid” això de “causar aquesta repressió a Catalunya”. Molta gent europea anava en la mateixa línia. Però EUA és un país molt divers.

– C: Expilaré un dels primers amics que vam fer a la ruta. Eren l'Angela i l'Evan, una parella d'Indiana, de 21 anys i força tradicionals. Tenien famílies catòliques, ja estaven casats i vivien junts, una vida molt de manual. I en canvi estaven molt oberts a saber com vivíem nosaltres, a saber com ens anava tot, com ens organitzàvem els tres a la tenda, coses que per ells els semblaven curioses.

– N: També era interessant observar el rotllo individualista nord-americà. No compartien tenda encara que anessin dos amics junts, que tindria més sentit per compartir pes. Però no, separadíssims sempre. Germans, amics, fins i tot hi havia parelles que dormien en tendes separades per si algun dia es separaven que l'altre pogués seguir la ruta. I nosaltres érem tres amics compartint la tenda i no els entrava al cap. I quan ens veien amb l'olla gran que portàvem, bueno! Perquè ells anaven amb olletes petites i nosaltres en dúiem una gran per compartir. Es descollonaven.

– Al llarg del camí s’hi cultiven diverses coses. Marihuana a Califòrnia, poma i cirera a Oregon... N’heu vist els camps de conreu? Sovint hi ha treballadors immigrats i il·legals.

– N: No. Ens van advertir que ens en podríem trobar, de plantacions, però generalment s'ho fan venir bé i no es posen a cultivar al costat de la ruta.

– C: No vam veure camps de marihuana, però la marihuana estava molt present a tota la ruta. Tothom fumava marihuana i hi havia molta gent que anava les 24 hores del dia caminant col·locada, que és una cosa que no vaig entendre mai…

– J: No sé si l'objectiu d'aquesta gent era acabar la ruta, però. Anaven per allà…

– C: Home, els excursionistes més ràpids que jo vaig veure anaven tota l'estona col·locats.

– J: Devia ser una mena de doping.

– Al començament de la ruta, vau poder veure la frontera entre Mèxic i els EUA? Què s'hi veia?

– J: Hi ha un mur de xapa. No és el mur que vol construir Donald Trump, però sí que hi ha molta diferència entre la frontera amb Mèxic i la de Canadà.

– C: Va ser molt bèstia. Arribar a un lloc que era enmig del no res del desert i, de sobte, hi havia una barrera que no veies on s'acabava.

– N: Però al mateix temps, just allà on érem, a Campo, una ciutat a prop de San Diego, no veies que estigués militaritzat. Probablement hi havia càmeres i hi havia helicòpters de forma constant, però no veies gent sobre el terreny. No crec que els migrants mirin d'entrar per allà, tant a prop d'un nucli urbà. I clar, després ho compares amb la frontera del Canadà, que simplement la passes caminant…

– J: Sí que és cert que al sud de Califòrnia hi havia moltes, moltes proves militars. Vam veure molts Kazas, molts helicòpters... Però molts, flipàvem, cada dia. A més, feien molt de soroll.

– Quins altres temes socials heu pogut palpar?

– N: Vam tenir una experiència amb una parella de jubilats, en Willie i la Marie, que ens van acollir al final del desert, i ho van fer tot i que a ells els costava arribar a final de mes. Ella té diabetis i als EUA si tens una malaltia crònica estàs condemnat. Encara que tinguis un sou molt alt, amb tot el que et costa anar a l'hospital a fer proves i operacions “estàs acabat”. En el seu cas eren gent de classe mitjana i els va costar moltíssim pagar-se el tractament de la diabetis. Però és que fins i tot vam saber d'el cas d'una dona que era doctora que quan li van detectar un càncer a ella mateixa va haver de demanar un préstec desorbitat al banc. I a ella li ho van donar perquè era doctora, però a una persona amb una feina més humil potser no li ho donen. Allà, si tens una malaltia crònica t'ho hipoteques tot.

– J: De fet aquell era un poble força pobre. La gentrificació allà és brutal. És molt car viure a les ciutats i la gent pobre que no es pot permetre viure allà, deixant de banda la pobresa dels suburbis de Los Àngeles, de gent que viu al carrer i que està exclosa, viu als pobles de les zones rurals. Allà realment no hi tenen res i com que geogràficament és tan gran viuen aïllats de la resta del món. Tenen un súper, un restaurant, el Mcdonalds, que no hi falta mai, i un caixer automàtic.

– N: Sí. Viuen en una casa prefabricada, no viuen pas al carrer... Però sí, la pobresa és que estan aïllats.

– J: La gent d'allà ens deien: “Som pobres perquè no podem fer res. Jo l'únic que faig és conduir 3 ó 4 vegades a la setmana més de 300 quilòmetres per anar al metge i tornar”. Era curiós perquè tenen una casa prefabricada, però tenien una televisió amb el Netflix, el jacuzzi, dos lavabos... No deixen de ser un país ric, però no tenen accés a moltes coses que sí que tenim aquí, com un lloc on anar a veure el teatre, on reunir-s'hi, oferta cultural... I sempre diuen que si tens una malaltia crònica estàs liat i que si els teus fills no van a la universitat -i a una de bona- que seran un desgraciats.

– N: A molts d'aquests pobles, a més, no tenen hospitals. Tenen molt restringit l'accés a la salut…

– C: També es notava molt la pobresa a l'hora d'anar a comprar i a l'hora de menjar. Tenen problemes per accedir a menjar saludable. Els restaurants eren tots de fast food o d'hamburgueses, i als supermercats era difícil veure-hi fruita fresca... Els súpers tenien quatre coses i poc saludables. I potser no hi està molt relacionat, però nosaltres sí que vam tenir la sensació que en Willie i la Marie eren una família molt culta, però que el fet d'haver emmalaltit amb la diabetis crònica havia empobrit moltíssim a la parella perquè no s'ho podien pagar.

– N: Un altre tema és que durant la ruta no vam veure persones de color. Només en va veure en Joan un dia, més enllà d'alguns sud-americans. Allà, el fet d'anar a la muntanya i de fer rutes ho veuen com una cosa privilegiada i ho associen molt a la cultura dels blancs. És una cosa que la comunitat negra no fa. De fet, quan anàvem als Parcs Nacionals, potser hi havia sud-americans o persones d'origen asiàtic que vivien per allà, però no hi havia famílies afroamericanes. Això és un tema cultural que vam notar moltíssim. També ens van parlar de molts moviments socials que hi ha ara allà en marxa: les manifestacions dels estudiants, la forma com lluiten pels drets LGTBQI…

– J: I amb el tema de les armes hi havia molt de debat [riuen i afirmen tots]. Aquí sí que hi havia una mica de polarització, fins i tot dins dels Demòcrates, que són l'esquerra d'allà.

– N: Sí, tampoc és que vulguin prohibir totes els armes. Volen controlar-ho una mica, posar condicions…

– Amb tot, us sentiu més propers a EUA com a societat o més allunyats?

– J: Jo m'he sorprès perquè me n'he adonat que són gent més oberta que nosaltres. Per exemple, si estàs a un restaurant dinant amb algú i en un moment donat et gires per parlar amb el del costat, no s'associa amb una cosa estranya o dolenta.

– N: També tenen actes espontanis de moltíssima generositat. Nosaltres anàvem bruts però tampoc semblàvem pobres, però ens oferien diners així perquè sí: “Té, així podràs dinar bé demà en un bon restaurant!”, ens deien.

– J: Sí, potser està relacionat amb el mite que s'ha fet d'aquesta ruta i la gent que la fa és molt ben tractada. Quan algú era conscient que estàvem fent la ruta rebíem un tracte molt preferencial. “Si cal et portem aquí”, gent que t'oferia la casa…

– C: Jo diria que he trencat alguns esquemes. Tenia erròniament entès que EUA era molt més homogeni del que realment és. M'he trobat amb una realitat força més progressista del que hauria pensat i força diferent entre els estats: Califòrnia molt més obert. Me n'ha canviat la percepció i ara veig els EUA com una versió americana d'Europa, amb totes les diferències que hi pugui haver. Ja no poso tots els EUA en un mateix sac.

– N: Allà s'hi està coent un moviment social molt interessant però que encara no ha transcendit. Hi ha manifestacions massives però són a nuclis urbans privilegiats i encara no s'ha acabat d'expandir a d'altres llocs.

– C: També cal tenir en compte que a Catalunya, en algunes coses, estem més avançats que a d'altres llocs pel que fa a drets socials. A EUA hi ha estats en què fins fa 10 anys el matrimoni homosexual era il·legal, i tot just fa poc han començat a tirar endavant una possible sanitat pública. És a dir, el debat que hi pugui haver allà serà molt diferent del que hi pugui haver aquí. Això cal jutjar-ho de forma ponderada. Als EUA no estaran fomentant espais col·lectius i cooperatius amb base social, per exemple, si no tenen el més bàsic que és una educació i una sanitat públiques. El debat, per mi, està encara endarrerit en molts aspectes.

– N: Sigui com sigui, dir això és un pèl injust, perquè nosaltres hem conegut una part petita dels EUA. No n'hem parlat amb ningú durant la ruta, però llegint notícies hem vist que als barris pobres de les ciutats, per exemple a les comunitats afroamericanes, sí que hi ha projectes comunitaris que miren de donar serveis que l'estat no ofereix. Però clar, això a la ruta no ens ho vam trobar, perquè o passàvem per llocs molt rurals on la població era 95% blanca o estàvem caminant amb gent liberal que tenia una vida tranquil·la.

– Pel que heu vist als EUA, què incorporaríeu a Europa o a Catalunya?

– N: La protecció de la natura i dels Parcs Naturals.

– J: També crec que hem d'aprendre una mica del seu dinamisme, com a mínim a nivell de relacions, encara que després puguin ser superficials. Jo vaig trobar que era molt fàcil conèixer gent i fer de seguida un vincle inicial, que aquí això és més difícil si no tens una mica de xarxa.

– N: Sí, tot i que això no sabem si era perquè estàvem fent la ruta i teníem el sentiment d'estar tots fent el mateix... És que dels EUA no coneixem res que no sigui estar a la ruta!

– C: En la teva línia, Joan, jo crec que també podríem aprendre força en les relacions que impliquen el tracte amb el client. L'atenció al públic és molt diferent. Els rangers eren súper simpàtics, súper oberts, i no per la ruta, sinó perquè tenen molt assumit que el client sempre té la raó.

– Què és el primer que vau fer quan vau arribar a Sant Cugat?

– N: Bé, el fet és que quan vam acabar la ruta no vam tornar immediatament, sinó que vam tenir la sort que una dona que havíem conegut ens va convidar a passar cinc dies a Seattle, a casa seva. Aleshores, els capricis en què havíem pensat durant tota la ruta, com dormir bé, menjar molt i dutxar-nos, ja van quedar coberts abans de tornar a casa. Quan vam tornar a Sant Cugat això ja no ho necessitàvem i el que volíem era bàsicament trobar-nos amb tothom.

– C: Un cop superats els vicis més momentanis, el que volíem era començar a tornar el que havíem viscut. Vam estar quatre mesos de vacances caminant molt però sense aportar res a la societat i jo sentia que volia tornar-ho.

– I què sentiu que voleu fer diferent ara que us reintroduïu a la societat?

– C: El que tinc ganes de fer és implicar-me en política, en activisme. Lluitar per allò que vull. Això d'una banda. De l'altra, esforçar-me a adquirir el que dèiem abans, el fet que allà són tan oberts. Doncs el mateix: mirar el món sense prejudicis, transmetre energia positiva... Que és cert que es va diluint a mesura que es va allunyant, però aquesta és la idea principal.

– N: Hi estic d'acord. Mentre caminàvem vam tenir llargues converses sobre aquests temes i sobre totes les coses en què ens volíem implicar un cop tornéssim aquí, com ara preservar el nostre medi ambient, lluitar en contra del canvi climàtic... Però un cop arribes aquí el dia a dia t'atrapa i és una mica difícil preservar aquests ideals tan forts que ens vam formular allà a la ruta. També ens vam plantejar un dia plantar-nos al Camino de Santiago i retornar tots els favors que com a muntanyers vam rebre i vam agrair infinit, però és més complicat, perquè al Camino cada dia passen per un poble.

– J: Ja m'havia passat en d'altres rutes, però quan sóc a la muntanya tinc molt de temps per pensar en mi i això em va molt bé. Per mi forma part gairebé d'una altra existència i aleshores tinc temps per reflexionar sobre els temes que realment m'importen sobre la meva altra vida. A mi m'ha anat molt bé per poder afrontar dilemes que tenia al cap: poder pensar un mateix problema durant uns dies seguits, buidar-te del frenesí que portem al damunt, tornar amb les idees clares i poder prendre decisions difícils d'una forma tranquil·la és al que li dono més valor. A part de com de guai és estar a la natura i veure els paisatges que veus.

– Alguna cosa que vulgueu incorporar a la vostra vida del vostre dia a dia d'allà? No cal que sigui matinar a les 4h del matí.

[Discuteixen entre ells sobre la idoneïtat de llevar-se a les 4h del matí].

– N: Jo vaig tornar amb moltes ganes d'integrar la muntanya a la meva vida de Sant Cugat. De moment ha estat molt complicat perquè no tinc cotxe. La muntanya està una mica lluny; tenim Collserola, però no acaba de ser el mateix. És l'únic que m'emportaria, perquè dormir a un sac està molt bé però ja ho vam fer durant 5 mesos!

– C: M'hi sumo. Mantenir la muntanya i el cos. M'agrada sentir-me actiu, em sentia molt sa.

– J: Estic igual. Mantenir el cos. És fantàstic estar per la muntanya i sentir-se fort, sentir-se vital. Jo sí que he tingut ocasió d'anar a la muntanya i la veritat és que t'ho passes molt millor quan estàs fort.

– Teniu un web amb molta informació sobre la PCT. Heu pensat en mantenir algun tipus de rol com a guies d'algú català que en el futur pensi en fer la ruta? Com uns Trail Angels però des d'aquí?

– N: Sí. Jo he descobert que m'agrada molt parlar de la ruta, perquè de forma extensa només ho podem fer entre nosaltres, ja que a la gent li interessa fins a un cert punt. Així que si hi ha algú que vulgui fer la ruta o que hi estigui interessat, jo estaria més que encantada d'explicar-li-ho tot. Tot! “Has de pensar en això”, “has de parlar amb aquesta persona”, “has d'anar a aquesta ciutat”, “no vagis a aquesta altra que el restaurant no és tan bo”... Tot!

– J: És que realment tenim un coneixement molt útil!

– El repte assolit us fa pensar en algun repte futur?

– J: Jo tinc un possible repte, però no es pot dir!

– N: En el meu cas no. M'ha agradat molt aquesta aventura i m'ho he passat molt bé fent la ruta en quatre mesos i mig, però crec que ara vull provar altres coses. Tinc moltes ganes de tornar a fer rutes, però potser amb dos mesos en tinc prou. Potser no necessito tornar a estar-me cinc mesos caminant. Per exemple: vull anar al Tibet, m'agradaria tornar a EUA i visitar els Parcs Naturals, vull anar a Sud-Amèrica... Jo ara sí que em plantejo fer viatges i caminar. Però rutes no tant llargues.

– Algun dia de la ruta vau descansar?

[Reflexionen].

– C: Sí que teníem dies que enlloc de fer 30 quilòmetres en fèiem 15, que això feia una gran diferència. I dies de no caminar com a molt en va haver 10. Durant els primers mesos especialment estàvem força angoixats per si podríem acabar la ruta o no. Perquè com dèiem, hi ha una finestra de temps molt limitada: comences a l'abril i acabes com a tard a l'octubre.

– N: A més, nosaltres volíem arribar a la primera setmana de setembre per motius personals, de feina, estudis... Vam tenir moments d'estrès i de tensions. Si fèiem 20 milles enlloc de 25 ho vèiem com un problema.

– J: Però al final ho vam petar. Acabar a l'agost està molt bé. La gent triga entre cinc i sis mesos i nosaltres ho vam fer en quatre i mig.

– Esteu sorpresos amb vosaltres mateixos per haver-ho aconseguit?

– N: Sí. Jo especialment m'he trobat que molta gent no es pensava que ho podria fer. Crec que aquí ha influït el tema de ser una noia.

– J: Em va sorprendre que hi havia moltes noies i hi eren reivindicant que no necessitaven la companyia d'un home.

– N: Estant allà hi havia dies en què pensava: “marxo, ho deixo”. Però després em deia: “sóc la única noia del grup, no vull marxar, jo puc fer-ho!”. Era només una cosa mental.