La lluita de les futbolistes professionals, un exemple per a l’esport amateur i base

Fotos: Jordi Pascual i cedida per Maria Brau

El cap de setmana del 16 i 17 de novembre no es va disputar cap partit a la Liga Iberdrola. Les jugadores del primer equip del Mira-sol Baco van fer una asseguda simbòlica en suport a la protesta. Les del Sant Cugat FC no perquè la protesta va aconseguir el seu objectiu abans que l’equip vermell i negre jugués el seu enfrontament.

La vaga general indefinida de les futbolistes professionals convocada per l’Associació de Futbolistes Espanyols, la UGT i Futbolistas ON va ser un èxit de convocatòria i també en el resultat. Després de mesos de negociacions fallides, dos dies de vaga van ser suficients per aconseguir que els clubs, a través de l’Associació de Clubs de Futbol Femení (ACCF) accedissin a negociar un conveni col·lectiu per al futbol femení.

Les reivindicacions de les futbolistes eren clares: aconseguir un conveni en què es reculli el dret a jornada completa amb un sou mínim anual de 16.000 euros bruts i una parcialitat mínima no inferior al 75% i 12.000 euros anuals. La petició demana una regulació que tingui en compte els salaris mínims, una jornada laboral digna, mesures per a la conciliació familiar i la maternitat i vacances regulades, entre d’altres.

El dilluns posterior a l’aturada es va arribar a un acord per reemprendre les negociacions que ja s’havien mantingut abans de la vaga però que fins el moment no havien fructificat. Aquesta vegada hi ha el compromís de trobar un acord i mantenir reunions fins el 20 de desembre amb la mediació de la Direcció General de Treball a nivell estatal.

“Estem contentes perquè crèiem que la vaga duraria molt mésˮ, valora Maria Brau, jugadora del Mira-sol Baco, “és un molt bon exemple per a les nenes dels equips base perquè es demostra que quan les dones ens posem d’acord, la resposta és més ràpida; tot i que és trist arribar a aquest punt quan portaven un any de negociacionsˮ. El seu equip va protagonitzar una asseguda simbòlica el cap de setmana de la vaga en el partit contra l’Andorra, una acció reivindicativa a la qual també és va sumar l’àrbitra.

“Segurament no hi ha cap efecte directe sobre el futbol amateur però nosaltres som les primeres a reivindicar la igualtat entre el masculí i el femeníˮ, explica Alex Palencia, jugadora del Sant Cugat FC, “a la meva categoria hi ha equips que pagues una mica a les noies mentre tots els homes cobren, uns pocs el suficient com per no haver-se de dedicar a res més si no volenˮ. Els dos equips santcugatencs comparteixen categoria al grup 1 de Primera Catalana.

La desigualtat salarial és latent. Els grans jugadors de primera podrien suportar la despesa de gairebé tota la Liga Iberdrola amb el seu salari i això és una complicació per a les noies que els agrada el futbol per falta de referents i d’expectatives professionals dins de l’esport. “Trobo que a la base falta un punt de competició que tenen molt més els nens perquè ells sí creuen que poden aspirar perquè ho veuen a la tele mentre les nenes només tenen la Liga Iberdrola que només apareix per la tele de tant en tantˮ, enraona Brau.

Mentre els grans jugadors guanyen sous molt elevats, la futbolista Júlia Meseguer va anunciar aquest estiu que deixava la selecció i l’oportunitat de jugar l’Eurocopa perquè s’havia de centrar en els estudis de medicina. Alhora, guanyar la Copa del Rei només té un premi de 58 euros per jugadora. Tot plegat suposa un cercle viciós que dificulta la professionalització, el reconeixement i el seguiment. “Vaig anar a una botiga per comprar-me la samarreta de la selecció espanyola i em van fer la versió masculina entallada, potser ni sabien que la femenina té un disseny diferentˮ, exemplifica Palencia.

Malgrat això, en les darreres temporades el futbol femení ha guanyat molta força i, especialment al País Basc, ha estat capaç d’omplir grans estadis. “Se’m queia la baba de veure els camps plens, perquè he passat de no poder jugar al futbol quan era una nena a veure estadis plensˮ, apunta la jugadora del Sant Cugat “si un dia se’ns omple el Jaume Tubau sortiríem totes com un flam perquè no ens ho creuríemˮ.

 

“Es pot fomentar l’entrada fent que el masculí i el femení juguin seguitsˮ, proposa Brau, “però fer campanyes en favor del futbol femení mentre no garanteixes els drets laborals de les jugadores és ser molt hipòcritaˮ. En aquest camí cap al reconeixement, la jugadora del Mira-sol Baco considera que s’ha d’evitar caure en la lògica del mercat del futbol masculí, que prioritza el negoci i els patrocinadors i fins i tot s’emporta la final de la Supercopa a l’Aràbia Saudita.

Què fer des de la base?

Si es mira enrere, no hi ha cap mena de dubte. La situació actual per a les futbolistes és molt millor. Les jugadores comencen a estar reconegudes des de la base. Juguen a camps millors, molts clubs els paguen les fitxes i equipacions als primers equips. “El futbol masculí té molt més rodatge perquè porta molts anys en condicions millors però el femení tot i que no estem al mateix punt hi estem arribantˮ, apunta Brau, “la situació és millor que anys enrere però encara ens falten referentsˮ.

Davant això, la jugadora del Mira-sol Baco demana la implicació dels clubs però també de les administracions que poden fer un cop de mà per solucionar els problemes que es troben les jugadores. Palencia, per la seva banda, considera que a la base s’ha de cuidar el futbol femení tenint en compte que “les nenes han d’estar preparades i han de venir a aprendre perquè, si volen, han de tenir opcions de viure d’aixòˮ.

Per a la jugadora del Sant Cugat, el marc actual suposa un salt qualitatiu importantíssim. Des que estudiava a un col·legi de monges on no la deixaven jugar a futbol pel simple fet de ser nena fins ara tot ha millorat, també al seu club: “Ara ens paguen els desplaçaments i l’equipació. Són èxits que hem aconseguit a poc a poc i encara ens queda feina. Els jugadors del masculí cobren i nosaltres noˮ.

L’assetjament a les àrbitres

Els estereotips de gènere afecten al conjunt del futbol, també a les àrbitres, que constantment són insultades i assetjades. Els crits masclistes –com també homòfobs i racistes– són habituals en alguns camps i això suposa una pressió extra. “A un partit que vaig anar a veure vaig haver d’acompanyar l’àrbitra al vestuariˮ, explica Brau, “va acabar plorant perquè un dels entrenadors la perseguia per criticar-laˮ.

Malgrat això, l’arbitratge femení creix i cada vegada és més habitual trobar dones al capdavant de partits entre equips masculins. “No té sentit insultar una persona pel seu gènere, a nosaltres ens xiulen malament tant homes com donesˮ, apunta Palencia, que també valora que el futbol femení té menys targetes tot i ser igual o més dur, “és diferent al masculí no només físicament també perquè es fa menys teatreˮ.

Notícies relacionades