Decisions que maten

En uns moments com els que estem vivint, el més segur i cert que tenim, és la incertesa. Una INCERTESA amb majúscules.

I en aquest context, les persones de carrer esperem que la classe política prengui les decisions més encertades, amb la informació disponible. Però en aquest mar d’incerteses, a dia d’avui, s’hi afegeixen moltes incoherències. I un ús, entenc que indegut, de la pandèmia per treure pit electoral.

I amb un apunt molt esfereïdor, que a mi personalment em colpeja l’ànima cada dia: En temps de pandèmia no tot hom mor de Còvid, però sens dubte n’és d’ella una víctima.

Si les mesures són coherents i respectuoses amb els drets humans i fonamentals, i no causen perjudicis afegits, crec que són molt més fàcils d’interioritzar. Però no és el context actual. Cada nova mesura, cada nova roda de premsa, cada nova instrumentalització de les notícies de la pandèmia per part de l’actual classe política, aquí i allà, només crea més INCERTESA. I a la incertesa s’hi afegeix, indignació, incomprensió i angoixa.

Fa pocs dies estàvem dient que les escoles de primària no eren un camp de transmissió comunitària de la CÒVID-19 i anàvem a obrir per les nits les discoteques.

I de sobte, s’està pensant en el toc de queda a Catalunya i tanquem bars, restaurants, -un sector que estava fent molt i molt be les coses-, i que paga els plats bruts, mai millor dit, de les persones que han comès l’error en els seus establiments d'abaixar la guàrdia. També tanquen les botigues 24 hores.

Argumenten que volen evitar els botellons, que en realitat i en molt bona part es produeixen per tancar els bars i restaurants. Dels pic-nics ningú diu res, inclús he vist comentaris simpàtics en els mitjans de premsa. Sembla que a la nit es transmet més el coronavirus. Les escoles no les tanquem, però es recomana el teletreball i les universitats fan classe virtual.

I aquesta sensació que a mi sempre em queda, des de la meva ignorància, que sembla que ens tracten pel col·lectiu d’edat al que pertanyem, que la societat s’ha esbiaixat per generacions i que planeja sobre tothom una gran acusació d’incivisme.

L’incivisme mata. Si ... Però les males decisions polítiques i econòmiques,  també, i a molta més gent..

I tot plegat és una olla de grills.

És a dir els petits i petitones van a escola; els joves estudien a casa; mares i pares teletreballem molts; les àvies no s'atreveixen a sortir de les cases ni de les seves habitacions de les residències; als bars i cafeteries se'ls fa malbé el menjar a les neveres; les botigues 24 hores de queviures no poden obrir quan sí que obren els supermercats. Les cafeteries no obren; els forns que tenen taules i cadires sí. Els mercats municipals a carrer si obren; les fires no. Glovo es fa d'or (atenció, no els seus treballadors).

Ningú s'adona que estem errant la percepció de les coses. Que estem posant pedaços en comptes de comprar-nos uns pantalons nous. Ningú veu que fins que no ens posem d'acord tots els estats del món i liderem una lluita global contra la pandèmia no ho aconseguirem sols.

Per què ningú ho veu? Perquè aquesta pandèmia mata, empobreix, precaritza, dinamita les relacions entre les persones, i s'enganxa com un paràsit en el nostre ADN. És com una bomba de rellotgeria d'explosió retardada. I no sé, perdoneu, potser ens estem tornant tots una mica idiotes. I mentre donem pals de cec, sols! Així no farem res.

I tot això ens ennuvola del veritable drama de tot plegat, perquè ens pensàvem que estàvem amb rebrots quan començava una nova onada, això sense que hàgem pogut agafar impuls ni fer múscul per poder afrontar el xoc entre la grip estacional i la COVID-19. I ara ens ve el pitjor.I mentrestant, el nostre planeta se'n va en orris.I el veritable drama: els professionals de la salut que se senten frustrats perquè no tenen prou recursos, estan cansats, esgotats físicament i mentalment i senten INCERTESA, amb por, frustració, indignació, etc.

A totes les polítiques i polítics: Ganes de treure quan l'alta economia passa per sobre de la salut, com a Madrid, i marejos i pànics quan les ganes de marcar sigles juguen amb la vida de les persones i quan es menystenen els drets de les persones. Prou!

Podem lidiar amb la incertesa però no suportem la instrumentalització, el caos, i l'arbitrarietat quan prendre decisions pot implicar directament matar persones. Perquè tot aquest malson algun dia finirà i caldrà que tot hom rendim comptes de les decisions preses, dels desencerts, dels passos en fals, i les xifres dels morts ens pesaran a sobre tota la vida com una llosa.

Ja que no em sento en condicions de confiar en els polítics, hauré d'apel·lar a la consciència individual de cada persona.

No em falleu...

Eva Lafuente Ballestero
Jurista, Politòloga i activista feminista i de Drets Humans

Notícies relacionades