El PRESSING CATCH de les Covid-dades

Crec que a aquestes alçades poques persones dubten que l’estat d’alarma i el robatori de competències a les comunitats autònomes, passant per sobre dels preceptes de la Constitución Española, és, per sisena vegada, l’oportunitat per tal de dominar la política comunicativa del Gobierno i així poder gestionar les dades epidemiològiques del Estado y construir el seu relat.

Aquest relat per on passa?  Passa per crear un estat d’opinió, l’aparença de país “quasi lliure de la Covid” i així obrir el "xiringuitu" al món turístic a partir del 15 de juny. A això s'ha de sumar l’aparença que sabem gestionar la crisi i que sabem fer bé les coses. 

Perdó, per endavant, per les famílies que viuen del turisme........

Aquest estat d’opinió segurament “fictici” està pactat i acordat amb Europa i es basa en el principi de reciprocitat.  Jo et deixo que estiuegis a Mallorca i tu em deixes estiuejar a La Selva Negra. Perquè ens fa feliços i ens hi deixem molts calers. Ja ens entenem oi?   

Si donem avui un transversal cop d’ull als diaris, veiem que fa dos dies que cap persona mor a l’Estado Español per la Covid.

Aquesta dada és un dolç caramel que tot hom voliem sentir, que ens regala les oïdes però, estem segurs que correspon a la realitat? Quines conseqüències té que ens ho creiem, i que no fem cas de les dades que estant aportant diferents territoris, com per exemple el nostre país, Catalunya? 

Perquè, segons com mirem les dades, a Catalunya sí que han mort persones la darrera setmana per la Covid  i possiblement els darrers dies, i passa també en d’altres territoris.

I no només hi ha aquesta incoherència, també comunicativament les dades es faciliten diferent. El Estado ha canviat la seva manera de validar les defuncions, de comunicar-les, així com els períodes acumulats. I, per postres, de sobte, han desaparegut en xifres vora 2.000 persones mortes, que hem d’entendre que es van comptabilitzar duplicades perquè si pensem una altra cosa potser ferim sensibilitats en allò més íntim i jo no ho vull pas.

Aquesta desescalda, sí o sí, aquesta aparença sí o sí i aquest estat d’opinió sí o sí ens aboca a les persones de peu a afrontar soles psicològica i econòmicament els efectes de les diferents fases, en moltes qüestions i petits detalls, des del nostre i privat criteri.

Però si quan obrim els diaris veiem o ens sembla que volem veure que tot està millor, que ningú mor ja des de fa dos dies per la pandèmia i que el que hem de fer és consumir, quedar amb les amigues i amics a les terrasses i omplir les platges i llegim alhora que alguns epidemiòlegs il·lustres apunten que un futur rebrot segurament no seria una nova onada sinó quelcom més puntual, com convidant a la despreocupació,  llavors, com a persones humanes què ens passa? Doncs que ens confiem, que abaixem la guàrdia.

S’està trivialitzant la pandèmia? Quan arreu del món està colpejant amb crueltat i supèrbia.......

I si el que diuen sobre les dades no és el que és? I si no tot és el que sembla?

Igual com ningú ens va dir al febrer que potser entre la grip estacional estava dissimulada la SARS-2, com molts científics ara  apunten, no sabem a qui creure.  A qui creiem? I per tant, amb quina confiança ens desescalem? Doncs, humilment, no tinc cap resposta a aquestes preguntes, però el meu esperit crític i les meves alarmes internes sonen i ressonen sense que hi pugui fer res.

Tant de bo siguin nomes alarmes. Però temo que enmig de tot aquest pressing catch de les dades, hi hagi una realitat obscura que ningú vulgui mirar.

Sento el dol de les persones que ens falten i encoratjo a tot hom a recordar-los, acomiadar-los i a reconstruir-nos de nou. I demano encarar els problemes i buscar solucions, mai viure amb por però si mirar la mort de front.

Eva Lafuente Ballestero, Jurista, Politòloga i activista Feminista i de Drets Humans

Notícies relacionades