Rebrots

Una desescalada a la carta —turística i econòmica—, només ens podia portar rebrots.  De fet, Itàlia i Alemanya —on avui la tassa de transmissió supera el 2,3—, potser s’enfrontaran a un nou confinament. 

Ara mateix mitjans locals de Pekín apunten que la soca responsable de l’actual rebrot és europea i més antiga que la que va causar el brot  inicial a Wuhan. Un coronavirus globalitzat, molt ben organitzat, que viatja molt ràpid i s’escampa causant rebrots. 

Però amb tot el que ara sabem del coronavirus SARS_2, el rebrot és responsabilitat nostra. No val a dir que no estem avisats. El que és més trist és que en la represa del món, que vam deixar quan vam tancar la porta de casa nostra el 14 de març, no només hi ha rebrots de la COVID-19. La COVID-19 ha estat un cop d’espasa a la jugular del sistema capitalista, ja tocat de mort. I amb aquesta mort anunciada, l’inici d’una nova etapa en la que l’estat vigilant i controlador posarà tots els mecanismes tecnològics a l’abast per rastrejar, dominar, assenyalar, estigmatitzar i reprimir les persones. 

I en aquest context, on els estats poden esdevenir veritables enemics públics, rebrota el racisme, la violència policial i institucional en clau de “no puc respirar”, la xenofòbia, l’homofòbia, la violència masclista, els feminicidis i infanticidis, l’abús sexual, la repressió als drets bàsics i fonamentals i el maltractament animal i planetari. 

Rebrota l’odi. 

Rebrota la por.  

Rebroten els privilegis, els greuges, les desigualtats. 

I aquest és un còctel fatídic per abonar el terreny a la desesperança.  

Apareixen líders totalitaris, absurds, mediocres, que volen que ens bevem o ens injectem el gel hidroalcohòlic, líders que volen saber més que els experts científics en I+D i busquen de forma casolana una immunitat de grup, líders que no volen comptar tots els seus morts. 

Si España comptés amb les xifres que consten als tanatoris seríem el segons país del món en víctimes de la COVID-19.   

Rebrota la inconsciència col·lectiva quan es diu que la pandèmia ha acabat, que l’hem vençuda i que l’estiu i la platjeta la faran inofensiva. 
Rebrota anar curt de gambals, quan vas a l’aeroport el primer de dia de reobertura i dius “em trec la mascareta oi?” 
Rebrota la irresponsabilitat personal quan el Govern de Catalunya ha basat la represa bàsicament, en un acte de fe i responsabilitat de la seva gent. Jo no se si és una responsabilitat excessiva per cadascú de nosaltres. Està clar que de nosaltres depèn. 

I enmig de tots aquestes rebrots, ens incorporem a un món que no reconeixem. Ni nosaltres som els que abans érem, ni segurament mai més ho serem. Però està clar que tenim un paper en aquest món que entre totes construirem. 

Un apunt: represa és nom de dona i només una dona pot entomar una tasca tan ingent com tornar al pols d’aquell 14 de març, engegar màquines i seguir endavant. Construïm un món on la violència, el racisme, la repressió, l’homofòbia, la xenofòbia i la desigualtat quedin al passat. 

Finiquitem tots els rebrots. 

Potser serà la darrera oportunitat. 

Eva Lafuente Ballestero, Advocada, Politòloga, activista  Feminista i de Drets Humans

Notícies relacionades