Publicitat

Trump-style

Què és primer la persona o el fet? No pretenc criticar la personalitat de l'expresident dels EUA (espero que en uns dies ho sigui), sinó que vull evidenciar el que simbolitza el personatge públic. Vull visualitzar el fet.

Aquest matí a les 7:30h estava esmorzant al menjador de casa iniciant la jornada de teletreball i escoltant Catalunya Ràdio, i no he pogut evitar posar el 324 i contemplar -flipant- com algú que ha estat quatre anys presidint la nació que presumeix ser la que custòdia els destins del món, s'atribuïa una victòria electoral, quan no tenia els vots necessaris i encara no s'havien comptabilitzat els vots de milions d'americans, i, sense tenir cap prova, ni jurídica ni política, denunciava frau electoral.

Com a politòloga sempre m'han interessat molt les eleccions dels EUA i les he estudiat any rere any; el sistema de dues voltes i el règim de compromissarietat, la realitat plurinacional-federal i com sempre o gairebé sempre, en cada cita electoral, un estat, el que sigui, era decisiu per arribat a la Casa Blanca. I com, a la Casa Blanca, els Presidents es trobaven lligats de peus i mans per poder complir els seus compromisos. No, no estic parlant de la sèrie l' "Ala Oest de la Casa Blanca", ni de "House of Cards", ni la nord-europea "Borgen", que en sóc fan. Estic parlant d'un nou estil de domini polític i mediàtic, a cop de taló i de tupè, on impera el qui més grossa la diu, el més impresentable, on guanya la violència verbal, on campa amplament el racisme i la xenofòbia, on no es respecten drets fonamentals i on evadir a Hisenda és un mèrit constant. Un món al revés on el mèrit és un demèrit i de la inconveniència despietada se'n fa virtut.

O estàs amb Trump o contra Trump. On s'és vist que un líder polític parli pomposament d'ell mateix en tercera persona? Encara que normalment a les eleccions americanes el moment decisiu és entre dos candidats, mai havia vist aquest país tan polaritzat. És com si s'hagués trencat.
El que vèiem aquest matí, que no és més que la continuïtat del que hem vist durant tota la campanya electoral, és por a perdre i no suportar-ho, i com a conseqüència encendre els carrers i a la gent.

Per sentir una persona que parla com jo penso quan em llevo atontada a les sis i encara em falta el cafè o quan estic pensant a enviar a algú a perdre per sac, francament, prefereixo dedicar-me a altres coses i no perdre temps.Sé que no m'interessarà mai res del que pugui dir. Confesso que el primer cop que el vaig veure a la televisió vaig pensar que no era un personatge real, i que era la caricatura d'un personatge d'una espècie de "Polònia" a l'Americana. L'estil barruer, decadent, anacrònic, amb dialèctica erràtica, un líder poc preparat, com fingint d'estar per casa, gens tècnic, ni assessorat, ple d'opinions personals mal adquirides i personalistes, narcisista, clientelista i classista, capaç de recomanar als americans beure o injectar-se gel hidroalcohòlic per curar-se de la COVID-19, però que després esdevé negacionista.Un líder negacionista de la pandèmia, que ha patit la malaltia i no s'ho creia. Que vés a saber quantes vegades deu haver transmès la COVID-19 de manera impune, ja que s'ha negat a portar mascareta.

Si partim de la teoria geopolítica que els líders dels estats i les nacions són un reflex de la societat i dels seus votants, podem dir que Trump no deixa en bon lloc al seu país. Però que si obté aquests resultats aclaparadors per segona vegada, és perquè els americans tenen exactament el que mereixen. Hi serà present, President o no, mentre tingui claca. Representa tot allò que no hauria de fer un polític i simbolitza tot allò que mitja societat americana no vol visualitzar. I mentre tingui públic no callarà. I mentre escric aquestes línies Biden avança i guanya a Michigan i Wisconsin i manté les seves opcions de guanyar.

De totes maneres, penso, que guanyi qui guanyi, el món en què EUA era líder mundial s'ha acabat i qui governi aquesta nació haurà de saber d'humilitat, de sacrifici i de solidaritat mundial, i que mai més res tornarà a ser com abans. Aquesta vegada no hi tindran res a veure les eleccions sinó els virus, els bacteris, i la fi del món, aquesta vegada sí, com una pel·lícula, la fi d'un món que mai més podrà tornar. Comandarà aquest nou món qui entengui que si no estem tots junts, no podrem avançar. I països, com els EUA hauran de començar a deixar de mirar-se el melic i mirar molt més enllà. I això és el que ara mateix li demano al poble nord-americà.

Eva Lafuente Ballestero
Advocada, politòloga, activista i defensora dels Drets Humans.

Notícies relacionades