Publicitat

Una melodia interna per poder pintar un món de colors

Escoltant i veient aquest matí d’any nou la prèvia documental i fotogràfica de Burgenland, al concert d’any nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena, em venen al cap certes nostàlgies que em recorden que malgrat tot i sempre, la vida s’obre pas, i el que es destrueix es reconstrueix, o desconstrueix.

Aquest concert va començar a ser promogut en el món del nazisme alemany, quan Àustria estava annexionada al seu territori. Afortunadament es va alliberar amb la caiguda del dictador i del seu malèfic règim, es retransmet en directe per TV des del 1959, i des del 2010 en streaming d’alta definició via internet a més de 80 països de tot el món.  

I aquest any de màxima dificultat, els seus músics i músiques s’han sotmès a més de 4 i 5 PCR successives per poder tocar juntes avui. La puta pandèmia no els ha vençut i avui porten cançons noves, i cada any mantenen gruix repertori, però introdueixen petites innovacions... Creixen. Avui li han fet botifarra al virus.

Voleu més reconstrucció que aquesta? Que important això avui.....

Una de les coses que m’ha fet veritable companyia aquest any passat de pandèmia ha estat la Música. I m’ha proporcionat sovint l’estat creatiu que necessitava per dibuixar, pintar i escriure. Música de tot tipus. Clàssica, de forma quasi accidental, com un fil musical que no em destorba el pensament, que m’alimenta l’ànima, una música que em permet escoltar la meva veu interior.

Malgrat això i sens dubte, soc més de Depeche Mode que dels Rolling Stones, soc més de Supertramp que dels Dire Straits, i molt més de David Bowie que del Bruce. Defujo els tòpics, m’agraden tots els estils, enyoro el techno, gaudeixo el house, ballo el hip-hop soul, intento.....cantar el gòspel, gestiono emocions amb l’indie i a totes les melodies els trobo un punt d’alliberament hormonal i em suggereixen. I si hi ha suggeriment hi ha catarsi també.

La música actual catalana m’agrada tota!!!!! Em vaig emocionar amb les cançons de la Marató de TV3 i, sobretot amb el final i el “toca a tot hom” de l’Antonio Orozco. M’encanta escoltar l’art coral català (canto -amb tota la humilitat- a Gencanta, la coral de Districte Administratiu de la Generalitat) i agraeixo la sensibilitat i dedicació de totes les músiques i músics del nostre petit país, que, des de la melodia clàssica, ens endolceixen la vida, i lluiten des de les entitats, associacions i federacions musicals, per donar el millor, sovint amb pocs recursos i molt d’amor per les notes i pentagrames.

I això per què? Perquè necessàriament la música és un bàlsam. Una catarsi, un mar on navegar, inclús un cel on aixecar vol.Sigui com sigui, la música ens transporta més enllà d’on som.

I on som? Som a 1 de gener de 2021, un dia que grinyola entre plors i pluges en homenatge a les persones que hem perdut, on hi tenim fred al carrer i calor als nostres cors. Un dia d’esperança i encara d’incertesa.

La música és a l’oïda el que els colors i les pintures són a les mans i al cor. Les arts són possiblement el bàlsam que necessitem per ressorgir ara? Jo aposto per un rotund SÍ!!!!

En època de reconstrucció, tots els recursos a mà són pocs. Que els Governs i Ajuntaments no oblidin que totes les persones que deixen cor i ànima i en aquest sector necessiten, per seguir regalar-nos dolça sintonia, que les ajudeu i els doneu més recursos i els faciliteu la burocràcia.

Perquè en època de reconstrucció crec que hem de dibuixar, pintar i escoltar en harmonia un món nou, un món on soni la nostra melodia interior. Una melodia que plori qui ens ha marxat i doni il·lusió als que seguim.

Jaume Espina, des de Mira-sol, un petó immens. Te l’envio al cel...

Eva Lafuente
Advocada, politòloga, activista

Notícies relacionades