Eva Lafuente

Tallem les vies a la repressió. Per la pau, la democràcia i la llibertat de premsa

Mals temps corren per a l’exercici dels drets que tant ens van costar conquerir després de la dictadura feixista. Aquests són vilment trepitjats, violentats, vulnerats, suprimits, assetjats, colpejats, igual que en aquells temps que voldríem oblidar.

I amb la manca fàctica d’exercici d’aquests drets, es trepitgen, violenten, vulneren, suprimeixen, assetgen i colpegen les persones.

Això que constatem avui en dia, al carrer, en la nostra vida privada i pública té un nom escrit en vermell. Es diu REPRESSIÓ.

El preu del metre quadrat sota pena de mort

És brutal. No amaguem el cap sota l’ala.

El suïcidi, a Catalunya, és una de les causes de mort prematura que més ha crescut els darrers anys, i, segons el Sistema Bàsic de Salut, els desnonaments i el greu risc econòmic i residencial en són un factor molt rellevant, que es preveu en el disseny i implementació del protocol de Codi Risc de Suïcidi (CRS).

Atur i desnonaments s’interrelacionen en una espiral cruel i quan t’exigeixen sortir per la porta de casa teva per no poder-hi tornar més, en realitat et llencen per la finestra.

La primavera de les urnes

Aquesta primavera serà coneguda històricament i amb tota seguretat com un dels períodes de temps en el que han concorregut i conviscut políticament més convocatòries electorals. Primer es van anunciar les municipals i les europees, conjuntes, i després es van convocar les estatals generals per tal de celebrar-les abans.

Amb cada convocatòria s’engega una complexa maquinària, de drets, de deures, de discursos, de relats. Va de democràcia, va de ciutadania, va de llibertat.

Ànimes liles

Moltes ànimes ens han deixat en poc temps.

El passat 8 de març ens conjuràvem multitudinàriament totes i tots: “No hi som totes, ens falten les mortes”. Són dones que ens han deixat físicament als Països Catalans (31 dones el 2018, 7 dones durant els 3 primers mesos del 2019) però que s’incorporen eternament a la nostra lluita. En la memòria sempre s’alçaran al costat nostre.

Ànimes liles, blanques, trobades esteses a casa seva, a la platja o esclafades al terra, caigudes d’un balcó.

No sóc teva, no som de ningú

Som dones i no únicament pel néixer.

I cada dona ens hem de saber i sentir dones plenament, malgrat els abusos, la violència i el domini i malgrat la desprotecció judicial i jurídica, perquè una violació ho serà sempre encara que es disfressi amb la paraula agressió. Hi ha moltes manades esperant que ens sentim petites.

Perquè és de bufetada que violin una dona i s’hagi de sentir dir que és ella l’estigma.

Queda tanta feina a fer. I el camí és doble, caminar en xarxa femenina i fomentar el poder individual de cada dona, en la seva vida.

Pàgines

Subscribe to Eva Lafuente