Emulant aquell lema de “els carrers seran sempre nostres!” que impregnava la concentració pacífica davant la Conselleria de Vicepresidència i Economia i Finances, el 27S, i que va motivar l’acusació ara ja, manifestament no fundada, de rebel·lió pels Jordis, crec que és de rigor recordar aquells dies i com ens sentíem tots.
Som un poble pacífic, honest, ferm i decidit i ningú ens podrà dir mai el contrari.
Ella.
Sempre va contenta per la vida, en la seva cadira de rodes, corrent veloçment pels carrers de Gràcia. Jo mai la puc seguir la seva velocitat. Sempre ho té tot pensat, tot previst, jo mai ho puc tenir tot en compte ja que el dia a dia se’m menja i ella em dona 50.000 voltes.
Un dia, mirant la ciutat des de la terrassa d’un conegut local comercial amb solera al centre, em va dir: “Eva jo no tinc una discapacitat, és que les meves capacitats són diferents de les tevesˮ.
Des de l’àmbit de l’especulació politològica, els estats requereixen en el seu ser, entre d’altres factors essencials, d’un aparell institucional repressor que exerceixi legalment el control de la seguretat i protegeixi territori, institucions i persones.
En aquest sentit, les normes de convivència que regeixen els estats permeten i regulen l’exercici legal de la violència i a tal efecte es creen cossos de seguretat al servei de l’interès general.
A qui li rendeixen els diners? A qui els té.
I qui els té?
Molts estudis estadístics i microeconòmics dins el sector bancari demostren que la tendència actual en el mercat bancari és que els bancs retinguin els diners del públic en les seves mans, diríem urpes, al màxim. Algunes entitats bancàries catalanes afectades de manca de liquiditat ho fan a fi i efecte d’especular amb diners aliens i treure’n rèdit uns dies, per pocs que siguin. El sumatori entre molts comptes corrents dona un espectacular benefici.
Contra la lacra dels feminicidis i de les agressions sexistes envers les dones, la lluita és col·lectiva i alhora individual, però, sobretot ha de ser social i institucional.
Es confirma la cinquena víctima de violència masclista a Catalunya, amb la darrera víctima assassinada el passat 2 d’agost, a l’Hospitalet de Llobregat.
Vivim en un món en què ja hi ha una generació sencera de Millennials que no recorden viure sense Internet. En aquest món digital immers en les xarxes socials i les noves tecnologies les persones interaccionen, creen i destrueixen relacions personals, i comparteixen fotografies, status i posts... i molt més.
Per a les persones que ens agrada compartir moments, aquests es converteixen en mil·lèsimes de segon, ja que tot és accelerat, molt ràpid, a còpia de like, tuit, feed o direct.
Venen a casa nostra, després d’un llarguíssim viatge, exposats a tota mena de perills i màfies, desemparats i sense acompanyament adult, en recerca d’un món millor i amb una motxilla pesada, pesadíssima, a l’esquena.
Fan el mateix viatge, en les mateixes terribles condicions que els seus adults, però sense ells. Això els posa en situació de risc i exclusió social des que trepitgen la nostra terra.
Els estats, els governs, no poden implementar les polítiques públiques d’administració electrònica si no existeix una estratègia digital en xarxa, basada en la col·laboració interadministrativa, transparent i amable a la ciutadania.
No n’hi hauria prou amb un simple context normatiu.
La Llei 39/2015, d’1 d’octubre, de procediment administratiu comú de les Administracions Públiques, disposa el període transitori d’implementació d’aquesta política pública. Les previsions encara no estan assolides.
Són més que colors, és més que una bandera.
Són un símbol de llibertat i d’amor lliure amb majúscules que inunden els nostres carrers, les nostres places i que donen esperança a moltes persones, moltes, i que omplen la seva vida de força i orgull.
No en va celebrem el dia de l’orgull LGBTI, perquè és això: orgull.
Des de la humilitat de ser una treballadora pública més, al pas dels anys em pesen les experiències viscudes i els records colpidors.
