Venen a casa nostra, després d’un llarguíssim viatge, exposats a tota mena de perills i màfies, desemparats i sense acompanyament adult, en recerca d’un món millor i amb una motxilla pesada, pesadíssima, a l’esquena.
Fan el mateix viatge, en les mateixes terribles condicions que els seus adults, però sense ells. Això els posa en situació de risc i exclusió social des que trepitgen la nostra terra.
Els estats, els governs, no poden implementar les polítiques públiques d’administració electrònica si no existeix una estratègia digital en xarxa, basada en la col·laboració interadministrativa, transparent i amable a la ciutadania.
No n’hi hauria prou amb un simple context normatiu.
La Llei 39/2015, d’1 d’octubre, de procediment administratiu comú de les Administracions Públiques, disposa el període transitori d’implementació d’aquesta política pública. Les previsions encara no estan assolides.
Són més que colors, és més que una bandera.
Són un símbol de llibertat i d’amor lliure amb majúscules que inunden els nostres carrers, les nostres places i que donen esperança a moltes persones, moltes, i que omplen la seva vida de força i orgull.
No en va celebrem el dia de l’orgull LGBTI, perquè és això: orgull.
Des de la humilitat de ser una treballadora pública més, al pas dels anys em pesen les experiències viscudes i els records colpidors.
Som en temps d’ideologia, en temps de conviccions.
Temps de sentir que el país bull i que les circumstàncies socials i polítiques demanen molt més de les persones que mai, inclús et poden suposar privació de llibertat, imputació, exili...
Es en aquest sentit, que cal ser autèntica, crítica i cohesionadora, però també assertiva, constant, supervivent... resilient.
Mals temps corren per a l’exercici dels drets que tant ens van costar conquerir després de la dictadura feixista. Aquests són vilment trepitjats, violentats, vulnerats, suprimits, assetjats, colpejats, igual que en aquells temps que voldríem oblidar.
I amb la manca fàctica d’exercici d’aquests drets, es trepitgen, violenten, vulneren, suprimeixen, assetgen i colpegen les persones.
Això que constatem avui en dia, al carrer, en la nostra vida privada i pública té un nom escrit en vermell. Es diu REPRESSIÓ.
És brutal. No amaguem el cap sota l’ala.
El suïcidi, a Catalunya, és una de les causes de mort prematura que més ha crescut els darrers anys, i, segons el Sistema Bàsic de Salut, els desnonaments i el greu risc econòmic i residencial en són un factor molt rellevant, que es preveu en el disseny i implementació del protocol de Codi Risc de Suïcidi (CRS).
Atur i desnonaments s’interrelacionen en una espiral cruel i quan t’exigeixen sortir per la porta de casa teva per no poder-hi tornar més, en realitat et llencen per la finestra.
Aquesta primavera serà coneguda històricament i amb tota seguretat com un dels períodes de temps en el que han concorregut i conviscut políticament més convocatòries electorals. Primer es van anunciar les municipals i les europees, conjuntes, i després es van convocar les estatals generals per tal de celebrar-les abans.
Amb cada convocatòria s’engega una complexa maquinària, de drets, de deures, de discursos, de relats. Va de democràcia, va de ciutadania, va de llibertat.
Moltes ànimes ens han deixat en poc temps.
El passat 8 de març ens conjuràvem multitudinàriament totes i tots: “No hi som totes, ens falten les mortes”. Són dones que ens han deixat físicament als Països Catalans (31 dones el 2018, 7 dones durant els 3 primers mesos del 2019) però que s’incorporen eternament a la nostra lluita. En la memòria sempre s’alçaran al costat nostre.
Ànimes liles, blanques, trobades esteses a casa seva, a la platja o esclafades al terra, caigudes d’un balcó.
Som dones i no únicament pel néixer.
I cada dona ens hem de saber i sentir dones plenament, malgrat els abusos, la violència i el domini i malgrat la desprotecció judicial i jurídica, perquè una violació ho serà sempre encara que es disfressi amb la paraula agressió. Hi ha moltes manades esperant que ens sentim petites.
Perquè és de bufetada que violin una dona i s’hagi de sentir dir que és ella l’estigma.
Queda tanta feina a fer. I el camí és doble, caminar en xarxa femenina i fomentar el poder individual de cada dona, en la seva vida.
