Publicitat

Manu Guirado, pintor: “La meva cova era una biblioteca impressionant”

Manu Guirado i la Buba, la seva gossa. Fotografia: Haizea Arrizabalaga

Per Haizea Arrizabalaga

No és la primera cervesa que en Manu i jo compartim al bar Catalunya en plena vesprada de tardor, ni tampoc és la primera vegada que xerrem sobre llibres, sobre l'encant dels personatges foscos o sobre la passió per allò “inacabat”. De fet l'entrevista és sempre la reina de les inacabades, més encara si el personatge entrevistat és un ésser volcànic i cíclic, fascinat pels mites grecs i el potencial del carrer com a lloc on pren sentit la creació artística. En Manu apareix a l'estació de Sant Cugat acompanyat per la Buba, la seva gossa quasi humana, a la qual reserva, fins i tot, una cadira a la taula. Ja fa uns anys que vaig topar amb aquest personatge autèntic que em va descobrir Boris Vian, les pel·lícules d'Eliseo Subiela i el viatge laberíntic de Carlos Castaneda.

—Com comences en el mon editorial?

—Isidoro, un amic de la infància, i jo, solíem passar el dia a Santa Coloma, dibuixant. Teníem un veí sevillà –en el barri tots eren andalusos– que era el cap de dibuixants de l’Editorial Dánae. Els caps de setmana anàvem a casa seva, li ensenyàvem el que fèiem i ens corregia. Amb el temps, s’emportà el meu amic d’aprenent a l’editorial. Abans, això de l’aprenent es feia en tots els oficis, ara ja va tot per estudis. Al cap de poc, també em va portar a mi. Teníem 14 anys, uns vailets, ja veus tu!

—En l’any 73 entres a estudiar pintura en l’Escola Massana.

—L’Isidoro i jo treballàvem a l’editorial fins a les sis de la tarda i després entràvem en la Massana fins a les nou de la nit. En teoría la formació eren cinc anys però jo només en vaig estar tres. Vàrem entrar a l’escola amb cert nivell, perquè anàvem sempre amb en Guillén i Camacho, els de l’editorial, a dibuixar a tot arreu: al port de pescadors, al bar Marsella, al cafè de l’Òpera, al Zurich, al “barri Xino”, al mercat de la Boqueria... Tot era aglomeració de gent, apunts ràpids... Així que quan el professor de la Massana va veure el que dibuixava em va dir: “Vés-te’n al bar a dibuixar i després m’ho ensenyes”. Vaig decidir deixar-ho perquè no anava a pagar matrícula i “històries” per això. Tot el que he après ho he après o sòl o amb en Guillén i en Camacho. Ells van ser els meus mestres.

—Segueixes mantenint-hi el contacte?

—En Guillén té 84 anys i de tant en tant vaig a veure’l. Segueix pintant. A ell sí que li hauries de fer una entrevista! Totes les il·lustracions del cos humà de l’Enciclopèdia Catalana les ha fet ell. És il·lustrador especialista en anatomia, anava al Clínic a dibuixar cadàvers, com en Da Vinci o en Michelangelo. En Camacho va morir.

—Com era la Barcelona dels anys vuitanta?

—La recordo plena d’alegria. Saps què passa? Que va morir Franco i jo em vaig ficar en el món editorial en el qual tots eren comunistes, anarquistes, trotskistes... I allò era una bullidera que no vegis. I a la Massana més del mateix, així que jo estava ficat en tot el bacallà. Hi va haver una espècie de moguda madrilenya però aquí, a Barcelona, amb Ocaña, Nazario, tota la penya del còmic, i Pau Riba, Sisa, de la “Nova Cançó”, etc.

—I amb 16 anys, el xavalet de Santa Coloma, ja té taller d’artista.

—Sí. En la Massana es va penjar un rètol anunciant que es llogava un estudi en el Carrer Roca, entre Petritxol i les Rambles i li vàrem dir al Guillén i al Camacho, per si els interessava per a ells. Hi van anar, el van llogar – en aquell moment costava 3.000 pessetes– i ens el van deixar a nosaltres.

No tenia ni cuina ni dutxa, però tenia una petita terrassa particular i una gran terrassa comuna a la que mai pujaven els veïns. Allò era una meravella: es veia la plaça del Pi, el Gòtic, la Plaça Catalunya... En aquella època pintar i dibuixar era la nostra màxima activitat.

En l’any 77 l’editorial va fer fallida i vaig començar a vendre dibuixos, juntament amb altres pintors a la plaça del Pi. Després me’n vaig anar a la “mili” a Melilla. Allà vaig estar de dibuixant durant els darrers mesos, fent plànols i mogudes, però vaja, vaig estar gairebé un any sense pintar.

A la tornada vaig seguir venent en la plaça del Pi fins que l’editorial “Océano” em va contractar i vaig deixar la plaça.

—Com combina un el treball de dissenyador gràfic amb el treball de pintor?

—Jo tenia els dos mons molt separats. Era un il·lustrador força mediocre, perquè sempre em tirava a la pintura, al costat més artístic. La il·lustració ha de ser concreta, detallista i a mi se me n’anava una mica la mà, al contrari que en Guillén i Camacho, que eren il·lustradors i tenien un toc pel dibuix impressionant. En canvi, quan ells anaven a pintar en plan artístic, al port o a on fos, els sortia el rotllo il·lustració, el “tocadillo” que es diu, aquella llum “facilona” i s'empipaven.

—Després va arribar la maquetació

—Al principi concebia la maquetació com un món inferior. En l’editorial estàvem els dibuixants a un costat i els maquetistes a un altre. De sobte arribà el tema de la informàtica i va ser un pal brutal. Em va enganxar amb 20 anys de professió i, de sobte, tornava a estar en el punt zero: ja no podia fer disseny perquè no sabia manegar els programes informàtics. I és clar, tenia fills i havia d’estar guanyant diners sempre. Vaig passar una època que em volia morir, així que em vaig comprar un manual de maquetació i em vaig posar a maquetar. Li vaig agafar gust a la maquetació, m’encantà. És un món complicat, la gent pensa que és qualsevol cosa, però és un treball molt exigent. Si ara m’encarreguessin un treball, només faria maquetació. I si m’agradés el llibre, és clar!

—I a finals dels 80 te’n vas a Menorca.

—En aquella època estava treballant pel Cercle de Lectors fent una enciclopèdia de medecina de 15 volums. Me’n vaig anar, però venia cada mes a fer el volum corresponent, veia els col·legues, veia Barcelona i me’n tornava a l’illa. No volia deixar aquell treball perquè sóc un paio de ciutat, molt urbà, tota la meva obra és urbana, paisatge n’he pintat pocs i tenia por d’anar-me’n al camp i angoixar-me. Sorprenentment amb el temps em va començar a passar el contrari: m’angoixava venir a Barcelona. Vaig fer fins al número 14 de l’enciclopèdia i el 15 ja no el vaig acabar.

—Per què aquesta passió de l’artista per la “cosa inacabada”?

—No ho sé, suposo que per la inquietud de començar una altra, dic jo (riu). I també condiciona molt com et va la vida, no? Jo estava flipat amb Menorca i em va canviar el rotllo. Vaig viure allà durant sis anys, diversos d’ells en Cales Coves. Fou l’època més feliç de la meva vida. Treballava en el Diario de Menorca, de suplent de tots: del muntador, del publicista, del maquetista, etc. Entrava a les 9 de la nit, així que tenia tot el dia per a mi.

—Com és la vida en una cova?

—Viure en una cova és... No sé com explicar-te... És com un joc. Saps quan eres petit i et montes una cabana petita amb els amics i fas com que vius allà? Doncs era el mateix. Cales Coves és patrimoni cultural de l’estat: una necròpolis talaiòtica amb coves de pedra fetes per l’home. Els tios sabien moltíssim d’arquitectura! Ja ho diuen: Menorca és un museu d’arqueologia a l’aire lliure; encara conservo nanses d’àmfores de fang romanes que vaig trobar bussejant.

—I a escala artística, què et va inspirar Menorca?

—En aquella època dibuixava, però tampoc gaire. Era tot molt diferent del que jo pintava. Jo era molt més bohemi, molt fosc, més dels bars i els carrers i, clar, Menorca era paradisíaca, paisatges marins... A mi el que m’ha agradat sempre és la gent.

La cova em va donar ganes de tornar a llegir i a escriure. Em vaig ficar a fons amb la Mitologia Grega, volia il·lustrar-la, i vaig començar dibuixant el Caos, el Cosmos i Urà. Volia que fos ‘El llibre dels déus’, com a tercer llibre de la sèrie ‘El llibre dels gnoms’ i ‘El llibre de les fades’.

La meva cova era una biblioteca impressionant.

—Vaig topar fa poc amb Boris Vian, un d’aquells personatges de la teva biblioteca que em vas presentar ja fa alguns anys.

—Sí, Boris Vian m’agradava molt. Era una mica semblant a mi, en el sentit que era una mica frívol. Se li acudien coses del tipus “aquella dona tenia una figura tan ben dibuixada, tan ben dibuixada que semblava una fotografia”, parides així que a mi m’agradava escriure de jovenet. A part de la seva escriptura, m’agradava molt com a personatge. Era absolutament polifacètic: enginyer, músic de jazz, boxejador, escultor, inventor, pintor, escriptor, va muntar la revista “Temps Moderns”... Un personatge molt important de la seva època, un showman, el que ara seria un Wyoming, però més elevat en l’àmbit artístic.

—Quins altres escriptors t’han influït?

—M’ha influït molt Nietzsche. També Hermann Hesse i Carlos Castaneda, a escala filosòfica. El llibre de ‘Viatge a Ixtlán’ em va canviar la vida els 16 anys. Allà ja no està condicionat per la droga, és tot coneixement propi, i va per conceptes estranys com “aturar el món”, “fer-se accessible”, “perdre la importància”... Els sud-americans Cortázar, Girondo, Neruda... I també Rimbaud. En aquella època també llegíem molt a Karl Marx, a Bakunin, a Erich Fromm.

I també a Wilhelm Reich, un altre alemany, metge freudià, sexòleg, coetani de Jung i de Fromm, que va escriure “la Revolució sexual”. Li costava molt exercir la seva professió amb la mentalitat de l’època i va haver d’exiliar-se als Estats Units. Era un repudiat i llavors va escriure un llibre meravellós que titulà ‘Escolta homenet’, com dient: “Em teniu fins als nassos. He dedicat tota la vida a la vostra salut i haig de sortir fugint com un malfactor”.

Notícies relacionades