Publicitat

Sobre cultura: algunes idees

En paraules del locutor de ràdio Carlos Alsina, Espanya és un país expert en obrir debats, però no en tancar-los i el passat cap de setmana en vam viure un exemple d’aquest principi: la celebració de la la gala dels Premis Goya. La polèmica que va nodrir no poques piulades i tertúlies va ser la de la inversió en cinema i m’agradaria contribuir-hi aportant, potser, una altra aproximació. Voldria deixar clar que l’àmbit d’aquest article és el de la inversió en contingut audiovisual (cinema, curtmetratges, sèries, etc.). Sensu contrario, no subscric a les següents reflexions a altres camps artístics com la música o la museística. 

Comencem, doncs. Recurrentment ens barallem per si estem finançant massa o massa poc la producció de contingut audiovisual, si bé aquesta és només una manifestació d’un problema de fons: Espanya no s’ha decidit per un model. França, per exemple, sí n’ha adoptat un, fent de la Cultura no només una eina d’Estat, sinó també una projecció geopolítica. Així, els gals inverteixen al voltant d’un 1% del seu PIB en cultura, promouen el mecenatge privat (semblarà anecdòtic, però fixem-nos en l’allau de donacions per reparar la Nôtre Dame), regulen per protegir els seus productes, etc. La idea de la Nation és present en la seva política cultural perquè la cultura francesa es concep com un acte d’adscripció cívic i de promoció de França com un vèrtex del món.

Voldríem que Espanya fos una mica francesa en aquest sentit? Volem un model cultural nacional, en el sentit unificador de la paraula? Crec que no seria agosarat dir que els sistemes culturals i de mitjans de comunicació autonòmics tendeixen una mica a l’afrancesament (i no penso només en TV3). No és estrany que cada comunitat autònoma faci promoció de les seves cultures locals i regionals, ara bé, a diferència de França, aquesta promoció acostuma a ser centrípeta, en comptes de projectada al món (i té cert sentit): es promou una determinada identitat regional; es descobreixen tradicions del territori; es fomenta l’ús d’un idioma, etc.

Al meu parer, Espanya té l’oportunitat d’innovar en polítiques culturals i optar per un model liberal i liberalitzat. Avui, els incentius i promocions ―estatals― que es donen al cinema són escassos: hi ha relativament poques subvencions i són molt difícils d’aconseguir; la reducció de l’IVA cultural va ser una mesura estètica amb poc impacte; no tenim ben regulada la figura del mecenes i un llarg etcètera.

Per altra banda, l’Estat subvencionador pot caure en la temptació d’emprar un vehicle poderós com el cinema per inculcar determinades idees. A més, qui és l’Estat per establir quina cultura mereix el seu empara i quina no? Quin és el criteri per distingir quina pel·lícula deu ser promoguda i quina no? El plantejament liberal permet un senzill exercici de reflexió: quines idees no m’agradaria veure promogudes amb els meus diners? Tu, lector, voldries que l’Estat participés a l’últim film de Marvel? T’agradaria haver finançat una part de Richard Jewel, l’última i força militant peça de Clint Eastwood?

Jo no crec que l’Estat estigui legitimat a participar en la producció cinematogràfica. La cultura, líquida i canviant, no ha de sotmetre’s a les limitacions de l’ens regulador per antonomàsia. A la cultura no se l’ha de promoure asimètricament, sinó remoure-li tots els obstacles que tingui davant. Seguint aquesta reflexió, el millor favor que podríem fer a la producció audiovisual seria adoptar un model vertaderament lliure en que, en el seu cas, s’incentivés al mecenes i desapareguessin els impostos i subvencions ―els càstigs i premis― a aparellats al cinema i a la televisió. El fi últim de l’aproximació que proposo no és tant apartar l’Estat com apropar la relació societat-artista i promoure la diversificació dels mitjans d’expressió cultural. Com diagnostica Byung-Chul Han, la nostra era és híper-cultural, no híper-estatal.

Ignacio Rigau, Coordinador General de Noves Generacions de Catalunya

Notícies relacionades