Què fem amb Vox?

Abans de començar, permetin-me un matis. Per si no fos prova suficient el càrrec que acompanya la meva signatura, els diré una cosa: Vox no m'agrada. No sento simpaties ni per les seves formes ni per les seves idees. És més, crec que donen mal nom a la dreta. La meva vida seria més senzilla si els 400.000 andalusos haguessin votat al PACMA, de veritat, però lamentar-nos i diagnosticar-nos, com hipocondríacs a Internet, no ens portarà massa lluny i, en cap cas, solucionarà el nostre futur proper, així que preguntem-nos: què fem amb Vox

Grans pensadors i eminents polítics diuen, per tota Europa, que l'única solució acceptable per acabar amb els nous populismes és aplicar-los un cordó sanitari. Aïllar-los. Fins i tot, fer-los el buit mediàtic no donant publicitat a cap de les ocurrències que la formació verda pugui produir. Aquestes propostes neixen d'una premissa clara: els partits com Vox suposen una amenaça per la societat, per la nostra forma de viure i per la nostra manera de fer política. Aquestes mesures no es compadeixen, però, amb la nostra tradició política, per no dir que no ho serien massa, de democràtiques.

En primer lloc, no deixa de ser l'elecció lliure d'un grup de ciutadans la que porta a Vox al parlament andalús, ciutadans amb el dret –no discutit– a ser representats a una càmera legislativa. Limitar o frustrar les opcions polítiques disponibles per aquests ciutadans, en el fons, suposa limitar i frustrar la seva representativitat o, altrament dit, minorar la seva projecció a la cosa pública, a la que, per cert, contribueixen amb els seus diners i conducta. No seria just.

Per altra banda, nosaltres no som així. L'esperit democràtic i polític espanyol i català no és així. Des de fa, almenys, cinc anys, donem la benvinguda raonablement bé als nous agents polítics. Podemos va espantar molt, en ser elegit a les eleccions europees de 2014, però també va ser convidat a molts platós, moment en què es va fer veritablement popular. La CUP ens va sorprendre a molts, però l'establishment català no va tardar res en treure-la a ballar. Ciutadans despertava recels a esquerra i dreta, però un partit ancestral com el PSOE no va dubtar en negociar una investidura amb ells. Fins i tot, durant un parell d'anys, vam teoritzar plegats sobre la nova i la vella política.

A nosaltres no ens espanten els canvis perquè confiem, deep down, en les nostres institucions i en el nostre país, motiu pel qual hem de tornar a confiar en aquest binomi, ara que, potser, ens costa més. El sistema d'institucions públiques –però també privades– vertebra i fortifica el propi sistema. Cap força emergent que accepti el joc democràtic pot tombar aquest sistema en qüestió de dos dies. No es pot estar protestant sempre.

Responent a la pregunta que dona títol a aquest article: llavors, què fem amb Vox? Normalitzar-ho. Tractar-ho com a qualsevol altre partit. Deixar-lo viure els plaers i disgustos de la política. Negociar amb el teu rival obre molt els ulls. Passar hores a una comissió, necessàriament, humanitza a qui tens davant. Redactar una moció fa entendre que els problemes complexos no tenen solucions senzilles. Neutralitzem la crítica? Mai, però, en paraules de l'humorista (i geni) Dave Chappelle, donem-los l'oportunitat que ells no ens donarien a nosaltres.

Aquest difícil exercici ens descobrirà una veritat: El sistema domestica. Les institucions domestiquen. La normalitat domestica. La realitat, en definitiva, domestica tot allò que les xarxes, les manifestacions i els mítings assilvestren.

No han de confiar en mi, vegin els exemples: La revolucionària CUP? Amb quatre diputats i zero revolucions al calendari; Podemos? De tomar los cielos por asalto a ser la crossa del Govern; IU? Avui dia, una nota al peu dels morats; Ciutadans? Moderant les seves propostes (per exemple, ja no volen tancar el Senat ni les diputacions); Ada Colau? Volia fer de Barcelona un falansteri i es va aturar als llums de Nadal.

Han de renunciar els partits polítics al canvi? No. És el sistema impossible de reformar? Tampoc.

El sistema es una construcció consolidada, amb problemes complexos que requereixen solucions complexes. Qualsevol agent polític que vulgui canviar-ho haurà d'introduir-s'hi i acceptar els seus equilibris i limitacions, esforç que pot ser esgotador, i Vox no és un a excepció.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades