Què fem amb Vox? (II): Lustració

La lustració fou un ritu que s'adoptà a l'Antiga Roma al volant del 550 a.C., importat de l'Antiga Grècia, amb el que es procurava protegir la bondat i la divinitat. No en va lustratio, en llatí, es tradueix com a "purificació". Els destinataris de dita lustració o purificació podien ser molts i variats: el camps i el bestiar; els exèrcits; les ciutats; o els recent nascuts. Mitjançant aquesta cerimònia, es pretenia lliurar dels mals esperits a certs pilars de la societat romana. Tanta importància va adquirir aquesta superstició que va establir-se l'obligació de lustració en períodes de cinc anys, anomenats lustrum, terme d'on prové, justament, la paraula "lustre", que ha mantingut el significant temporal (període de cinc anys), en detriment del ritual.

Sorprenentment (o no), la lustració política espanyola encara es manifesta ritualment i política com la romana. En qüestió de cinc anys, veiem com es purifiquen els mals esperits, si bé alguns són més insistent que d'altres. Va necessitar cinc anys Podemos per passar de terratrèmol a molest tremolor, com van ser cinc anys els que van transcórrer entre l'eclosió definitiva de Plataforma per Catalunya (eleccions autonòmiques de 2010) fins el seu pas a la irrellevància (eleccions municipals de 2015). La CUP obeeix aquest esquema a nivell parlamentari –veiem l'augment i declivi de la formació del 2012 a 2017, aconseguint, per primera vegada, 3 diputats, augmentant a 10 a les eleccions autonòmiques de 2015 i baixant a 4, a les eleccions del 21D–, però no seria intel·ligent aplicar-ho a nivell municipal, on la formació treballa de forma molt més fragmentària i amb moltíssim arrelament local.

Podríem trobar la raó d'aquest fenomen en l'essència mateixa dels moviments polítics com la CUP, Plataforma o Podemos –que en la resta s'assemblen el mateix que un ou a una castanya, que quedi clar–. Tots ells es nodreixen de la força de la protesta. Els moviments protesta, amb independència de què els motivi, tenen un recorregut limitat perquè l'enuig del votant no pot ser etern. Arribat a un punt, el votant començarà a retre comptes i preguntarà al partit-protesta: On són els canvis? On van quedar les promeses? Què se n'ha fet de la teva contundència?

Estudiem, doncs, l'últim cas de partit-protesta que viu Espanya: Vox.

No sóc futuròleg, ni sociòleg, ni politòleg, però porto ja uns anys a un partit polític i uns quants més interessat en la cosa pública i crec que puc aportar una visió, sinó rellevant, almenys entretinguda.

Seré sincer. Escric, a més, aquest article per a que resti com a testimoni de la meva clarividència (o d'una tremenda ficada de pota).

Comencem, doncs, per la conclusió: Vox, en cinc anys, no serà un agent rellevant (o no tan com ho és ara) en la política i societat espanyoles.

Les raons les podem desgranar en diversos fronts:

En primer lloc, com vaig apuntar en un altre article, Vox, en breu, entrarà de ple al sistema institucional. Veurem, d'aquí poc, diputats autonòmics i al Congrés de Vox, regidors, senadors i altra mena de càrrecs públics. Per molt ens pugui escandalitzar, és el millor que, a aquestes alçades, ens pots passar. Les institucions domestiquen. Treballar cansa molt més que fer mítings, entrevistes i piulades. Implementar les propostes electorals és difícil perquè s'ha de negociar –activitat mal tolerada pels maximalistes–. La institucionalitzat desgastarà el partit verd i, per quan arribin les noves comtesses, hauran perdut impuls.

En segon lloc, veurem el desenllaç del Brexit. Com apunten els entesos, el Brexit ens ha servit d'advertència política. Estem deixant enrere els eufemismes: les propostes euroescèptiques ja comencen a ser assenyalades com a antieuropees o euròfobes i, més encara, els populismes europeus ja han renunciat a la sortida de la Unió. Orban o Salvini ja no parlen de seguir els passos dels britànics. Però això només és la meitat del camí: si el Regne Unit, definitivament, deixa la Unió, l'impacte econòmic (modulat per la existència o no d'un acord) es farà notar i es farà notar ràpid; si, finalment, mitjançant un nou referèndum (potser), el Regne Unit es manté a la Unió, és de preveure un renaixement de la il·lusió del projecte comú comunitari. Ambdós escenaris deterioren la base nacional-populista de Vox, ja sigui per l'impacte negatiu de l'aïllament o per l'impacte positiu del retrobament britanico-comunitari.

En tercer lloc, és previsible que Donald Trump no continuï al poder l'any 2020. Els demòcrates semblen estar aprenent dels seus errors (a empentes i rodolons). A més, retornen figures il·lusionants a l'arena política –com Elisabeth Warren o Bernie Sanders– i n'apareixen de noves, en l'àmbit nacional –com Alexandria Ocasio-Cortez o Kamala Harris–. Valoracions polítiques a part, és indiscutible que el seu poder mobilitzador es substancialment major que el de Hillary Clinton. Per altra banda, la base pro-Trump sembla estar erosionant-se: els suports evangelistes o les discretes corrents socials i intel·lectuals de les xarxes socials es constitueixen com a peus de fang amb els que l'actual president republicà no pot comptar amb total seguretat, per no parlar dels anomenats votants Obama-Trump –que van votar tant al demòcrata, al 2012, com al republicà, al 2014–. Per altra banda, la societat americana i global està dotant-se de mecanismes per combatre les ingerències externes i cibernètiques. La caiguda de Trump i de la seva perifèria política, més o menys orquestrada per Steve Bannon, pot suposar un canvi de rumb polític i espiritual d'Occident. Fins i tot, pot plantar cara al model democràtic il·liberal, ara més popular que anys enrere. El desplaçament del discurs nacional-populista (Bannon dixit) també repercutirà, indirectament, en l'ambient que afavoreix el creixement de Vox.

En quart lloc (i m'aventuro molt), les xarxes socials jugaran un paper, si no menor, diferent. Sembla que les plataformes polítiques per excel·lència Facebook i Twitter viuran un descens en impacte social. Els usuaris actius d'ambdues creixen, sí, però el ritme de creixement sembla que s'alenteix, en particular, a Europa. Per altra banda, els experts ens indiquen que augmenten a doble dígit el nombre de comptes falses, contra les que els titans tecnològics es troben lluitant. Fins i tot trobem casos de gurus de les xarxes socials abandonant Twitter, fet que, més que anecdòtic, podria ser molt revelador. El moviments protesta, com Vox, de discurs incendiari necessiten d'un medi que incendiar per tal de mantenir la notorietat –i traslladar-la a altres mitjans de major abast com la televisió o la ràdio–. El possible declivi, fins i tot si és modest, d'aquest vector podria ser molt perjudicial pel partit verd.

En cinquè lloc, l'economia. Experts i institucions ens indiquen que podríem viure aviat (d'aquí a quatre anys, com a molt) una nova crisi econòmica. No sembla que pugui ser de la magnitud de la del 2008, però segur que es tradueix en la destrucció de llocs de treball i en la sacsejada de la nostra encara convalescent economia. En aquests contextos, el votant tendeix a tornar a posicions segures i la memòria de la gestió econòmica del Partit Popular encara és recent. Pocs votants, en un ambient d'incertesa econòmica, es decantarien per un partit sense experiència governant.

Finalment, no vull deixar de constatar, però, que l'evolució del partit verd s'emparella amb l'evolució dels partits grocs. És indiscutible –i així ho afirma el propi Abascal– que el primer és conseqüència dels segons. S'haurà d'estar a l'aguait.

En conclusió, cinc factors (i mig) purificaran en cinc anys els nostres mals esperits. Veurem si el temps dona la raó a la lustració.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades