Carta oberta a un o una independentista

Benvolguda senyora, benvolgut senyor,

em permetrà que comenci aquesta carta presentant el meu currículum politicosocial (per dir-ho d’alguna manera). Em vaig afiliar amb 19 anys (1974) a les Joventuts Comunistes de Catalunya i poc després vaig ingressar al Partit Socialista Unificat de Catalunya, del qual vaig ser membre dels seus comitès central i executiu. Estic entre els fundadors de l’Associació de Veïns del Sector Monestir, de curta però activa existència (1976-1978). Em va tocar organitzar, juntament amb altres companyes i companys, la Unió Local de CC.OO. (1977). He estat membre durant molts anys del Comitè de treballadors d’una gran empresa de Sant Cugat, sent el seu president durant set anys (2001-2007). Exercí de regidor del nostre Ajuntament pel PSUC (1981-1983) i per ICV (1987-1991 i 1991-1995) i de conseller comarcal del Vallès Occidental (1987-1991). I he format part o segueixo formant part d’unes quantes entitats locals, algunes de les quals he ajudat a constituir: Ateneu d’Esquerres (segona meitat dels anys vuitanta), Grup d’Estudis Locals (des de principis dels anys noranta), Fundació Sant Cugat (des de finals dels anys noranta) i Patronat de la Universitat Internacional de la Pau (des dels mateixos anys, més o menys). I, per posar-hi un toc cultural, li diré que sóc membre del Consell Municipal de Cultura des de fa anys. Si aporto totes aquestes dades, no és per penjar-me medalles, sinó per evidenciar que, pel meu compromís amb la societat en la qual m’ha tocat viure, tinc tota l’autoritat moral (i política) per opinar, amb la contundència que sigui necessària, sobre els independentistes de casa nostra.

Començaré picant una mica alt. I és per dir-li que el nacionalisme (i, per tant, l’independentisme) parteix d’una premissa equivocada: la de considerar la nació (encara que en puritat hauríem de dir la comunitat que majoritàriament es considera nació) com un ens portador de drets inalienables (alguns hi afegeixen imprescriptibles). Naturalment, tal consideració oblida que la nació és un constructe social. Dit amb altres paraules, i agafis fort, que els nacionalistes precedeixen la nació. Sense nacionalistes no hi ha nació. La pretensió de l’existència de drets nacionals, i en concret el d’autodeterminació, és un component essencial de l’ideari nacionalista, però no troba encaix en la història i en el dret internacional (vegi la sentència de la Cort Suprema de Canadà de l’agost de 1998; n’exceptua les colònies, que no és el cas de Quebec ni el nostre).

Seguim. Naturalment, amb nacionalistes no n’hi ha prou per “fabricarˮ una nació. Calen uns elements estructurals o de llarga durada (llengua, territori, dret propi, costums o institucions autòctones, per exemple) i un conjuntura propícia (Pierre Vilar va escriure pàgines magnífiques al respecte). Tot això es va produir en el nostre cas, per posar una data, a finals de segle XIX, quan va nàixer el catalanisme polític i poc després el nacionalisme català. I fins als nostres dies. A voltes, noves conjuntures, sempre diferents, fan agafar empenta al nacionalisme. Fa cosa de nou/set anys els fets es van alinear com fan els planetes de tant en tant. Ni més ni menys que una sentència impresentable del Tribunal Constitucional i l’afany poc dissimulat d’amagar darrere l’agenda nacional (esdevinguda independentista) l’agenda social de les retallades del “Govern dels millorsˮ (2011-2012) i el tuf a podrit que desprenia CDC. I va sorgir un Moisés modern i nostrat: Artur Mas. El gran timoner. A qui la història, disfressa de la CUP, tractaria tan malament pocs anys després.

Però tot això vostè ja ho sap. Una altra cosa és que en faci una lectura molt diferent a la meva. No vull aixafar-li la guitarra, però em permetrà que li digui que si jo estigués en el seu lloc estaria molt emprenyat o emprenyada. Sempre i quan vostè consideri que el fet que li prenguin el pèl es motiu d’emprenyament, naturalment. Difícilment es pot considerar d’una altra manera la promesa de la independència en divuit mesos. O que, un cop tot ha fet figa, conspicus dirigents independentistes (Mas i Comin, per exemple) afirmin que tothom sabia que la cosa no anava en serio. Fins i tot la bona de la Marta Pascal, passada a millor vida política, es preguntava què havia passat perquè cap estat no reconegués la proclamació independentista del 27-O. La dona es contestava dient que les coses eren més difícils del que s’havien pensat. Alma de cántaro! Què va fer, doncs, el noi dels encàrrecs del govern de la Generalitat anant d’un lloc a l’altre?

Seguim. Avui sabem que tot allò que va passar el setembre i octubre de 2017, per no ampliar les referències, va ser una obra de teatre amb un guió impresentable. Una obra de teatre amb responsabilitats polítiques i penals, això sí. I no parlo de presó provisional, rebel·lió o altres coses, parlo d’inhabilitació per exercir un càrrec públic de per vida. Benvolgut senyor o benvolguda senyora, s’imagina que haguéssim exigit des de Catalunya si el senyor Rajoy s’hagués passat la Constitució, l’Estatut, les resolucions del Consell de garanties estatutàries i les recomanacions dels lletrats del Parlament pel forro? Haguéssim exigit la seva deportació a un penal de Ceuta o Melilla, com a mínim. Sí, és fotut això d’intentar objectivar les coses. De tenir-te de plantejar que faries si els altres actuessin com tu. Com ja he dit, he estat durant molts anys sindicalista i m’ha tocat negociar un quants convenis i això m’ha ajudat (hauria de dir obligat) a posar-me en la pell de la contrapart. I, vés per on, he descobert que la contrapart també té les seves raons. I que sense tenir-les en compte és impossible posar-se d’acord. Certament, vostè em pot dir: per què ens hem de posar d’acord amb aquests impresentables? Senzillament perquè sense acord no hi ha solució. Això també m’ho ha ensenyat el sindicalisme.

Amb tot plegat, benvolguda o benvolgut, hem arribat a l’actualitat. I què tenim ara i aquí? Doncs, un desastre integral. Un govern de la Generalitat sense cap full de ruta (i amb una incapacitat manifesta pel resoldre els problemes quotidians de la gent, especialment dels sectors populars), presidit per un president titella. Sí, titella: “Persona fàcilment manejable pels altres i mancada de personalitat i caràcter” (Diccionari de l’IEC). O és que no estira els seus fils el senyor Puigdemont des de Brussel·les? El fotut és que no pot deixar de fer-ho, corre el risc de no passar a la història ni en un peu de pàgina (pot ser el protagonista d’una novel·la negra, això sí). Objectius a curt i mitjà termini, cap ni un, a part de seguir el judici iniciat el dia 12 des de primera fila i cobejar l’alcaldia de Barcelona. I res més. Qui dia passa, any empeny. Ah sí, me n’oblidava. I donar pel sac, donar molt pel sac.

Quina cosa si no, benvolgut o benvolguda, és el que acaba de fer l’independentisme amb els pressupostos generals de l’Estat. D’antuvi, menystenir uns milions que no arribaran, quan se suposa que la millora del finançament és una de les reivindicacions més preuades del govern de la Generalitat i companyia. Reivindicació que comparteixo totalment, d’altra banda. I, sobretot, fer caure el govern de Pedro Sánchez. Sembla ser que la clarividència del tàndem Puigdemont-Torra (i en aquest cas també el de Junqueras-Tardà), ha entrellucat que la possibilitat que la dreta espanyola més reaccionària dels darrers quaranta anys guanyi les eleccions que s’ha vist obligat a convocar Sánchez, serà un gran bé per a Catalunya; que no per als catalans (això darrer és collita meva, naturalment). Miren a Andalusia i això els “posaˮ: s’elegeix presidenta de la Comissió de cultura del Parlament (que inclou els temes de memòria històrica) una admiradora de José Antonio Primo de Rivera, es preveu una revisió de la política contra la violència de gènere i es reivindica la tauromàquia com a senyal d’identitat d’una Espanya entesa com a “unidad de destino en lo universalˮ. Olé. Olé. Una meravella, sens cap mena de dubtes! Per no parlar de l’aplicació sine die de l’article 155 de la Constitució. Se’n recorda vostè del 155? Quins mesos més bonics, veritat. I de les mesures antisocials i de retallada de llibertats democràtiques que poden venir. Però, què coi l’importa a Torra i a Puigdemont el que els hi passi a les classes populars de Catalunya i ja no diguem d’Espanya!

 

Doncs sí, aquests extraordinaris dirigents als quals vostè admira estan convençuts que quan pitjor, millor. La història diu tot el contrari, però ells passen de la història, ells volen fer història, ja que estan convençuts que estan en el seu costat bo i que tota la resta està equivocada.

Sobretot, torni’ls a votar. Però sabent que a partir del proper 28 d’abril pintaran ben poc en el Parlament espanyol, el més probable és que els seus vots ja no serveixin per formar majories. I una altra cosa, no es pensi pas que si, en el millor dels casos, Sánchez segueix governant, que haurà de ser forçosament amb una altra majoria, serà més benèvol i comprensible del que ha estat fins ara. La gent no acostuma a deixar-se donar pel sac dues vegades seguides. Una altra cosa és que segueixi amb la mà estesa. Però la tindrà ben oberta, perquè es vegi que encara hi caben menys coses que les que hi cabien fins fa uns dies.

Arribem al final. Benvolguda o benvolgut, l’anonimat no eximeix de responsabilitats. Ja n’hi ha prou de no assumir-les. Diguem-ho clar: els que han estat donant suport electoral i social a l’independentisme són responsables (encara que no els únics, naturalment) dels fets ocorreguts durant els darrers anys. No és un retret, és una constatació. Els polítics representen als qui els voten i els segons es fan corresponsables del que fan els primers. Fins ara tot plegat ha estat un desastre i és possible que a partir d’aquí a poc les coses encara empitjorin. Cadascú haurà de donar compte del que ha fet. Els que, d’un costat i altre, han ajudat a empitjorar les coses, és possible que encara visquin moments de glòria, uns perquè guanyin i els altres perquè la mel de la boca tardi una mica a tornar-se agra. El que és segur és que els que hem apostat per no empitjorar-les, en patirem les conseqüències des del primer dia. No només patirà l’autogovern, sinó i, sobretot, les classes populars de Catalunya i del conjunt d’Espanya*. Sí, l’independentisme català a fet un flac favor a les forces progressistes d’arreu d’Espanya i als sectors populars als quals pretenen representar.

Acabo. Benvolguda o benvolgut, a vostè no el conec, però conec un munt d’independentistes. Grans persones la majoria. I bons amics una bona part. Però, com he dit, això no els eximeix de què a partir d’ara els hi comenci a demanar explicacions i responsabilitats. Penso fer-ho en públic i en privat. M’hauran d’explicar, si volen o si poden, perquè empènyer aquest país (ara parlo d’Espanya, de la qual encara formen part) cap a la dreta beneficia Catalunya, que vol dir les catalanes i els catalans. Certament, és possible que vostè, o moltes persones com vostè, pensin que personalment tenen poc a perdre, i potser és així. Però, potser, és el moment de deixar de pensar que una entelèquia denominada Catalunya està per sobre dels qui hi habiten. Potser cal pensar que res no justifica l’empitjorament del dia a dia de milers de persones, especialment de les que disposen de menys recursos materials i culturals.

Bé, queda dit: penso demanar responsabilitats.

Jordi Casas, historiador

* No està de més recordar aquí el que han dit els senyors Casado (PP) i Rivera (Cs). El primer, que el dia 28-A el que es tria és “tornar a negociar amb Torra o aplicar el 155ˮ. I el segon, que per fi podem iniciar “una nova era política en què no es divideix els espanyols entre esquerra i dreta i en què no decideixin aquells que odien Espanya, com Junqueras, Torra o Puigdemontˮ.

Notícies relacionades