Publicitat

Dues estratègies diferents? Solució: a partir de les properes eleccions al Parlament

Quan el lector o lectora llegeixi aquest article, molt probablement s’hauran endarrerit les eleccions previstes per al proper 14 de febrer a causa de la pandèmia.  En tot cas, les formacions polítiques van prenen posicions i, en concret, dins de l’independentisme s’ha agreujat la batalla per veure qui obtindrà l’hegemonia electoral. Això ha quedat palès, entre moltes altres coses, en els dos articles que van publicar a La Vanguardia llurs respectius líders: Carles Puigdemont (6/XII/2020: Els acords amb l’Estat i el pactisme màgic) i Oriol Junqueras (23/XII/2020: Via àmplia a la independència). El segon és una resposta al primer, el qual és un atac en tota regla a l’estratègia negociadora d’ERC. Deixant al marge els aspectes més conjunturals, intentaré fer una síntesi crítica d’ambdues aportacions.

Puigdemont parteix de la base que l’Estat espanyol (del qual sembla situar fora la Generalitat) és irreformable, sigui qui sigui qui governi. La seva gestió és pura catalanofòbia. Per tant, negociar amb ell sense prendre precaucions és inútil. I afegeix: «I aquí és on el catalanisme, tot sencer, ha fallat sempre». Curiosament, d’immediat passa a reivindicar el llegat de Pujol (i fins i tot el de Maragall) per criticar els qui volen esborrar-lo. No deixa de ser una ironia que ho escrigui qui ha intentat destruir amb més ganes el llegat més pujolià: el PDeCAT. Per tant, res de negociar: «qui vegi en els acords amb l’Estat una drecera per fer més transitable i indolora la consecució efectiva de la independència no està explicant la veritat». Tot intent de negociació seria un «pactisme màgic». I, en l’estratègia per aconseguir un Estat propi, «ni la supervivència d’un govern d’esquerres a Espanya ni la lluita contra l’extrema dreta justifiquen cap ajornament estratègic». En definitiva i per acabar: «Aprendre de l’experiència passada i recent és clau per preparar-nos per la confrontació política amb l’Estat, i per consolidar victòries com les de l’1 d’octubre». Quina manera més bèstia d’aprendre de l’experiència dels darrers vuit anys! Més que un «independentisme màgic», el que defensa és una «bombolla màgica», situada fora de l’espai i el temps.

Junqueras contesta a partir de la reivindicació del llegat de Lluís Companys i de la definició del que considera que és l’independentisme avui: «un projecte fort, netament democràtic i integrador, i cada vegada més persones el veuen com l’únic camí possible per fer un país millor». Però hi ha un punt de convergència amb Puigdemont. L’enfortiment de l’independentisme dependria més de les febleses de l’Estat, que no pas de la seva pròpia força: «Cada cop que l’Estat espanyol mostra les seves limitacions democràtiques augmenta el nombre d’independentistes». Defensa sense embuts la negociació amb l’Estat i la necessitat d’ampliar la base social de l’independentisme. En un moment del text posa el dit a la llaga de la relació nacionalisme/esquerres: «No volem triar entre l’eix social i l’eix nacional. Quan el país s’ha repartit entre progressistes i nacionalistes no hem avançat cap a la república. Les polítiques socials i llibertat nacional són dos elements indissociables». Al marge que pot entendre’s com una declaració d’intencions postelectoral, l’afirmació, que no és exclusiva d’ell, no aguanta la més mínima anàlisi crítica. Planteja com un dels cinc elements d’un estratègia compartida, «forçar l’Estat a acceptar l’autodeterminació i l’amnistia com a úniques vies per resoldre el conflicte amb Catalunya». I acaba amb la següent advertència: «l’Estat ha de saber que la seva negativa a negociar un altre referèndum [d’autodeterminació, cal entendre], si perdura en el temps [que no concreta], desembocarà en una actuació unilateral de l’independentisme [que tampoc no concreta]». Així, doncs, el «caminar junts» amb el no independentisme s’acabarà quan a aquest se li esgoti la paciència.

Al meu entendre, els dos escrits reflecteixen dos tarannàs diferents, però una mateixa estratègia de fons. Dues maneres de graduar, una més intel·ligent que l’altra, la impaciència i l’aversió envers l’Estat espanyol (i, en molts casos, envers Espanya, directament). Davant d’això, quina ha de ser la posició de les esquerres? Dono el meu parer.

Sembla m’ha estranyat, encara que és possible que no m’hi hagi fixat prou, que les esquerres no facin un anàlisi més de classe del tema que ens preocupa i ens ocupa des de fa vuit anys. Digueu-me esquemàtic (de fet, tot l’article n’és una mica, l’espai disponible no dona per a més), però no estaria de més debatre, i a la vegada posar a prova, la següent afirmació: el Procés com a instrument necessari (i oportú) perquè els sectors il·lustrades de les classes mitjanes i, sobretot, mitjanes-altes de Catalunya segueixin controlant les institucions [1]. Puntualitzo: no és una afirmació que pretengui deslegitimar l’independentisme, només pretén dotar d’un contingut de classe la necessària anàlisi sobre el que ens està passant.

Les esquerres haurien de construir un discurs que partís de la següent premissa: només hi ha dos aspectes pels quals, objectivament, paga la pena dedicar tots els esforços, individuals i col·lectius, l’assoliment d’una major justícia social (amb totes les seves connotacions: igualtat de gènere, respecte a la diversitat,...) i el combat contra la crisi climàtica. Són els dos temes amb els quals ens juguem el futur: un futur d’empatia, solidaritat i supervivència.

No crec que sigui necessari recordar el procés de concentració de la riquesa que estem vivint des de fa anys, les dades són prou conegudes. Se’m permetrà que em limiti a aportar algunes dades molt properes: segons a quin barri es visqui de Barcelona hom té la possibilitat de viure nou anys més, tenir uns ingressos set vegades superiors, tenir un escàs risc de quedar a l’atur o tenir deu vegades més la possibilitat d’anar a la universitat (Pedralbes, Sarrià o Sant Gervasi versus Ciutat Meridiana, Torre Baró o Trinitat Nova). Que la superació d’aquesta situació hauria de ser una prioritat de les esquerres i de qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat social, no admet discussió.

D’altra banda, que en el combat contra el canvi climàtic i l’esgotament de recursos anem contra corrent, tampoc no hi ha debat possible. Em conformaré amb transcriure el que ha escrit recentment César Rendueles (Contra la igualdad de oportunidades, Seix Barral, 2020, pp. 335-336; un llibre molt recomanable d’altra banda), és prou contundent com per no fer-hi comentaris: «Durante mucho tiempo la paciencia era para quien se la podía permitir. Por primera vez en la historia de la humanidad hoy nadie se la puede permitir. Ahora la elección ya no es solo entre democracia y capitalismo, ahora es entre vida y capitalismo. Elegir el capitalismo no es ya sólo ponerse de lado de la desigualdad y el privilegio. Hoy es, lisa y llanamente, elegir la muerte».

Així, doncs, dos objectius universalistes. Dues exigències que poden aplegar grans transversalitats. En aquets marc, quin paper té el nacionalisme o la  versió més nostrada d’independentisme. La resposta és clara (de fet és la que donaren els clàssics del marxisme): depèn de si juga un paper positiu o negatiu en les dues lluites, reivindicacions o objectius esmentats (els clàssics marxistes ho supeditaven al seu influx en el camí vers la revolució socialista; però no sembla que ara toqui dir-ho en aquests termes). Des del meu punt de vista només pot jugar un paper negatiu, com a mínim per dos motius:

Per no parlar que és una reivindicació basada en una entelèquia filosòfica i, n’és l’altra cara, una ficció jurídica. El dret d’autodeterminació no està reconegut per a situacions no colonials, el gruix de la jurisprudència internacional és clar en aquest sentit, i la idea que és un dret inalienable i imprescriptible, està més a prop de la metafísica que no pas de la política.     

D’altra banda, és un procés que es desautoritza a sí mateix. Mentre que la lluita per una major justícia social i un medi ambient habitable va assolint els seus objectius pas a pas, encara que realment tinguem pressa; el procés independentista va perdent empenta a mesura que es milloren els instruments d’autogovern (és un fet que no estaríem aquí si fa uns anys s’hagués resolt el tema del finançament). Se’m podrà dir que també pot passar el mateix amb els altres dos objectius, però les millores no els va en contra: amb una major igualtat social i un medi ambient més habitable som més a prop de l’objectiu. L’obtenció d’una major autogovern, per exemple un Estat federal, ens acosta a l’objectiu de l’independentisme o ens en allunya? En la lluita per un món més just i més habitable, la lentitud dels avenços pot generar frustració; en l’independentisme la pot generar precisament el fet que s’avanci en autogovern, ja que l’allunya de l’objectiu.

Les esquerres no han de tenir miraments a l’hora de discutir-li a l’independentisme la major. Ras i curt: no és un projecte d’esquerres, ni tan sols progressista. El ser molt radicals a l’hora de plantejar el tema de la independència no fa més progressista o d’esquerres. La trilogia de les esquerres no por ser altra que aquesta: igualtat social, planeta habitable i una Espanya i una Europa federals. Francament, crec que el debat encara no s’ha plantejat amb tota la seva cruesa.  Amb el benentès que un debat clar i sense miraments ideològics, no implica estar en contra d’assolir tots aquells acords que siguin necessaris per treure Catalunya de l’actual atzucac.

Jordi Casas. Historiador

[1] De fet, aquests sectors controlen també, o quasi, el discursos de les esquerres. Discursos que en alguns aspectes tendeixen a ser elitistes i que si no anem en compte i no deixem canals d’escapament mental, posaran, de fet ja estan passant, els sectors més tradicionals de les classes populars en mans electorals de l’extrema dreta.

Notícies relacionades