Publicitat

Gestionem correctament la quotidianitat i deixem-nos de punyetes

Aquest títol i article mereixen tres consideracions inicials:

D’altra banda, cal emmarcar-los dins d’aquestes coordenades:

Crec que tots hauríem de prendre nota de la capacitat del sindicalisme de classe per gestionar el conflicte, la qual cosa ha quedat palesa en la lluita dels treballadors i les treballadores de Nissan. Allò que han aconseguit després de setmanes de vaga i mobilitzacions no és un tema menor. És en aquests conflictes on es decideixen les condicions laborals i, per tant, de vida de molta gent i no en les proclames que ens prometen un futur que, malgrat la realitat, serà inevitable i ens alliberarà de tots els mals i greuges històrics.

Seguint amb el pragmatisme que amara tot aquest article, producte de més de quaranta anys dedicat a la política, vull acabar amb un acord que per a mi és un altre exemple de tocar de peus a terra i treballar a partir de la realitat realment existent: Acord Nacional de Bases per a la Reactivació Econòmica amb Protecció Social, signat el 20 de juliol pel govern de la Generalitat (president i conseller de treball), CC.OO., UGT, Foment del Treball Nacional i Pimec. L’acord, a part de la diagnosi, s’estructura en cinc apartats: principis generals, model productiu, mesures de protecció social i laboral, política pressupostària i governamental i espais de participació i concertació social. Un acord que prioritza els eixos estratègics de l’economia per la vida, la digitalització, la transició ecològica i la societat del coneixement. I que preveu una comissió que farà un seguiment setmanal del seu progrés.

He arribat al final. Repeteixo: ja provecte i després de molts anys dedicat a la política, només m’interessen aquells projectes que prioritzen el treball del dia a dia, la millora constant de les condicions materials i culturals de vida de la gent i, especialment, de les classes populars. Les promeses de futur em semblen bé, però no com una proposta per a diletants, sinó com armadura d’un treball quotidià que aspira a fer Història, no a accelerar-la innecessàriament. A més, com deia el poeta, Ítaca, en realitat, no existeix, allò que compta és el viatge per arribar-hi.  

Jordi Casas. Historiador

(1) Deixo al marge d’aquest article, ja hi haurà temps per reflexionar-hi, la carrera suïcida de les comunitats autònomes per tornar a la dita «nova normalitat», per acabar, en la major part dels casos, fent una gestió força llastimosa de les seves competències (i, en part i d’això no s’escapa Catalunya, seguir tirant pilotes fora; dit amb altres paraules, seguint demanant que el govern central els tragués les castanyes del foc). Esperem que aquesta experiència no resulti una càrrega de profunditat per al model autonòmic i no, precisament, per avançar vers un model més federal.

(2) Vegeu-ne el resum a La Vanguardia, 21/6/2020, p. 20. L’estudi també indica que el grup dels nascuts abans de 1950 és qui mostra una irritació més gran quan es tracta de valorar les institucions. Tindrà alguna cosa a veure amb el posicionament dels catalans davant l’opció federalista, que podem interpretar com una solució intermèdia en el plet territorial català?: els votants de JuntsxCat només l’accepten en un 8,9%, xifra inferior a la de totes les altres opcions: C’S, 10,6%; CUP 16,3%; PP, 20%; ERC, 25,3%; PSC, 27,7%; i ECP, 58,9% (darrera enquesta del CEO).

(3) La Vanguardia, 5/7/2020, p. 23.

(4) Afirmació que cal complementar amb aquesta:  «Hi ha sectors que sovint han confós l’adversari. Per nosaltres un independentista mai no ho pot ser». La Vanguardia, 12/7/2020, p. 28.

(5) No cal dir que l’oposició a una majoria d’esquerres no ve només d’un determinat (o de tot?) l’independentisme. Un bon representant de la dreta catalana ho ha expressat molt clarament: «A tota aquesta densitat d’idees (les que acaba d’exposar) és a la qual ha de respondre la quarta generació del catalanisme, perquè la regeneració moral de tots els mals que ens afligeixen, de totes les crisis acumulades i irresoltes, només és possible amb un projecte de cultura de vida alternativa a l’hegemonia del progressisme, causa del cul-de-sac en què ens trobem» Josep Miró i Ardèvol, La Vanguardia, 11/7/2020 (“Il·lusió per Catalunya”).

(6) És molt recomanable la lectura del punt A19 de l’acord del Consell Europeu del 21 de juliol. El document hauria de ser d’estudi obligat en les facultats de polítiques, econòmiques i empresarials, i fins i tot entre els i les estudiants de batxillerat.

Notícies relacionades