La subhasta dels irresponsables

S’atribueix a l’escriptor Samuel Johnson (1709-1784) la frase: «El patriotisme (llegeixi’s nacionalisme) és el darrer refugi d’un canalla». Potser tenia raó o no. En tot cas, el nacionalisme sovint es converteix en el darrer refugi de qui no ha paït o té una relació tensa amb el llegat de la Il·lustració. El sentiment s’imposa a la raó. El particularisme al denominador comú de l’espècie humana. La petrificació o fossilització de la Història a la cerca d’un marc general de drets i deures. Com ens va explicar a finals de segle XIX Ferdinand Tönnies, és la confrontació entre la comunitat (gemeinschaft) i l’associació (gesellschaft). La sang i l’estirp disputen la primacia a la transacció permanent entre persones lliures i autònomes. La seguretat de l’instint de grup ens estalvia plantejar-nos d’abordar un futur incert (sempre ho ha estat) a partir de les nostres pròpies forces, personals i intransferibles.

Vénen ganes de dir: pareu el món, que baixo. Sembla que el món, i sobretot la política, s’hagi tornat boig. Però, no. Em sembla que només se n’ha tornat una part, pendent de quantificar. Això sí, té qui la representa molt bé. La part que no accepta que la realitat canvia (per a bé o per a mal, això depèn de nosaltres). Que normalitat avui és sinònim de complexitat i diversitat. Que no hi ha altra veritat que la necessitat d’entendre que les nostres certeses i seguretats s’acaben on comencen les dels altres. Les forces que s’oposen al canvi no admeten la transacció. Qui ens havia de dir fa uns anys que el president dels USA desautoritzaria uns resultats electorals abans que s’acabés el recompte! I que quasi setanta-quatre milions de votants li farien costat. No és que s’hagin tornat bojos, i aquí em rectifico, sinó que no conceben una altra manera d’entendre la realitat. Ni volen fer-ho. La peresa mental avui, probablement, és la major rèmora de la Humanitat. Acceptar els resultats significa acceptar que els altres poden tenir part de raó i que, fins i tot, caldrà col·laborar-hi. Avui les forces que s’oposen al canvi volen guanyar per golejada. Són enemics de la transacció. Ja no s’oposen a un govern per què proposa, sinó per la seva composició. Els pressupostos deixen de ser uns comptes per convertir-se en una traïció de lesa pàtria. Tota excusa és bona per oposar-se a una minsa pujada dels impostos als més rics. El retorn a la normalitat constitucional es converteix en una suposada marginació del castellà. Això sí, després, quan es passegen per Barcelona, diuen que no han tingut problemes per parlar-ho enlloc (Díaz Ayuso dixit). Potser es pensaven que obliguem els visitants a parlar-lo. La llengua esdevé una coartada per seguir defensant els privilegis de l’ensenyament concertat i privat i el treball de talp de l’església en la consciència dels estudiants (que ho facin fora de l’escola, almenys de la pública). El dúmping fiscal exercit per la CA de Madrid i el paradís fiscal en què s’ha convertit per a les grans fortunes, es transforma en un "Madrid és un paradís, però de llibertat i de respecte als ciutadans". Del paradís a la desfiscalització de l’Estat: "Si hi ha d’haver una política fiscal comuna a Espanya, que sigui la nostra, que és la que millor ha funcionat a tot Espanya: harmonitzar a la baixa els impostos". I d’aquí al realisme màgic: "Abaixar impostos té un efecte màgic sobre l’economia". El rigor és un nosa. L’aproximació acurada i meditada a la realitat és una frivolitat. Per què, si se me’n foten els arguments de l’altre.

I Catalunya es transforma en "un infern [fiscal] que Sánchez vol estendre a tot Espanya a canvi de suport al pressupost" (Díaz Ayuso, 27/XI/2020). De l’"Espanya ens roba" a "l’infern fiscal en què els independentistes han convertit Catalunya".  

Sense cap mena de dubte, avui la complexa realitat exigeix grans acords polítics, àmplies transaccions polítiques. L’enfrontament de dos blocs més o menys equivalents pot paralitzar l’acció política i, com sempre, perjudicar els més dèbils. Aquí les esquerres no sempre han estat fines, no sempre han sabut fer una fotografia correcta de la realitat. Però, com transaccionar amb una dreta (i extrema dreta) que, quan no guanya, només entén el llenguatge de la imposició i l’exclusió. Casado: "No hi ha a Europa cap govern de coalició tan extremista". No, perdoni, tan progressista. I aquí fa mal. Més: Sánchez ha negociat "la sobirania i la hisenda amb delinqüents, colpistes i defensors del terrorisme". Arrimadas: "Si [Sánchez] vol el nostre suport [al pressupost] ha de treure les cacicades separatistes de Bildu i ERC". Us estalvio les ximpleries d’Abascal. Com transaccionar amb aquests discursos i els qui els fan. Per contra, Sánchez, en un  important discurs fet a la seu del PSOE: La España que nos merecemos, 2021-2026 (28/XI/2020), convida a la moderació, l’entesa i la pluralitat. "Volem que els qui se senten estranys d’un projecte comú per a Espanya s’incorporin a aquesta Espanya àmplia i plural que estem construint". "Rebem amb els braços oberts els qui abandonen el front de l’odi i de l’exclusió". "Tots els idiomes del nostre país són un actiu, no un llast com semblen ser per a altres formacions polítiques". "Reconeixem a tots els ciutadans els mateixos drets socials, visquin o visquin, i per això reclamem esforços fiscals semblants, visquin on visquin els contribuents". Quina diferència de llenguatge!     

Juan-José López Burniol, a qui segueixo en el seu viratge cap a posicions cada cop més conservadores (o potser no, potser no me n’havia fixat abans) ha deixat escrit: "Aquest despropòsit [el vot de Bildu i ERC al pressupost i la participació d’Unides Podem al govern central] no només posa en risc els interessos generals d’Espanya, sinó la mateixa subsistència d’Espanya tal com ha estat històricament conformada. Avui, només Pedro Sánchez i Pablo Casado podrien  tallar aquesta deriva fatal tancant un acord de mínims" (La Vanguardia, 28/XI/2020). Sens dubte, només ha escoltat una part del discurs de Casado, aquell que diu que la «defensa de la Constitució i la dignitat històrica d’Espanya no pot dependre d’un partit com Podem". La dignitat històrica d’Espanya en perill! Santiago y cierra España! Anatema contra aquelles forces polítiques que representen un 25% de l’electorat. Quina majoria representa millor avui la complexitat (i els reptes) de la societat espanyola? Es pot construir un projecte inclusiu d’Espanya sense aquells que, en principi, en volen marxar? Excloure’ls de la governabilitat de l’Estat no és una manera de donar-los-hi una empenta perquè marxin (o almenys ho intentin)? En definitiva: por a la complexitat, la diversitat, el conflicte, la incertesa,... Doncs, és el material amb el qual cal treballar avui. No n’hi ha un altre. O sí: donar la batuta als de sempre. I López Burniol no està sol, per descomptat. Hi ha una bateria de barons "socialistes" disposats a disparar contra tot el que bellugui o posi en perill les seves sacrosantes certituds. Gent que hauria de callar després de dècades vivint de l’erari públic i/o de la bicoca d’uns consells d’administració ben descansats o d’unes conferències milionàries. No només no es conformen a viure de la pensió, com qualsevol mortal, sinó que, a sobre, pretenen seguir condicionant-nos el nostre futur. Per favor, deixin de molestar.    

Mentrestant, llancem per la borda, o quasi, l’escàs esperit de cooperació federalista que s’ha intentat injectar a un país (o Estat, com vulgueu) que en té ben poc. Què és això que ens coordinin des del govern central! Aquí, cadascú a la seva. Ja sigui per desprestigiar un govern central que és l’encarnació d’un Estat "pervers" i "repressor" o per exercir una resistència numantina des d’unes institucions que es governen com si fossin un patrimoni de partit. Quan tot plegat acabi, em refereixo a la pandèmia, caldrà fer un balanç de què pensa la gent sobre aquest intent de donar joc a totes les CCAA. Haurà guanyat l’esperit federalista o les pulsions centrípetes hauran guanyat punts, enterrant per a una bona temporada tot intent de reformar l’organització territorial de l’Estat? Sí, a més, li sumen l’actual correlació de forces: per plorar. Però hi ha qui segueix amb el seu somni. Somiar és fàcil. I, a més, ha convençut molta gent que poden prescindir de conceptes antics que resulten un vertader destorb, com els de "context" i "correlació de forces". Hom prefereix significants com "dret a decidir", mentre cada cop decidim menys coses. I des de Catalunya estant ens prometen que el govern post 14F serà independentista, per treballar per l’autodeterminació i l'amnistia. I seguim jugant amb més significants. Si els han d’omplir de contingut els qui ens han portat en un cul-de-sac, anem ben aviats! Però, qui dia passa, any empeny. Després de tres-cents anys, no ve d’uns quants més, deuen pensar. I perdó per aquesta darrera suposició. Tornem a la presidenta de la CA de Madrid: Catalunya és "un infern [fiscal] que Sánchez vol estendre a tot Espanya a canvi de suport al pressupost". "Madrid no ha deixat de rebre ciutadans que venen aquí a viure per ser catalans a Madrid, en llibertat". De l’"Espanya ens roba" a "l’infern fiscal en què els independentistes han convertit Catalunya". Nacionalisme hispanomadrileny versus nacionalisme català. La tempesta perfecta. Esperem que la tercera via proposada pel president de la Generalitat valenciana s’obri camí.

No estaria de més reflexionar sobre el que acaba d’escriure Isidre Molas: "El futur perfecte és un ideal, una esperança; no un projecte de govern. I els partidaris dels diversos futurs perfectes han de conviure i de treballar junts per fer un futur millor i imperfecte per al seu poble" (Quan tot ens semblava possible, Eumo Editorial, 2020, p. 49):

Arribats aquí, hom pot dir: Mestre, què té a veure tot això amb el primer paràgraf d’aquest article? Molt. Marx i Engels fa més de cent cinquanta anys van dir allò de què la "religió és l’opi del poble" i més d’un antropòleg i sociòleg ens ha explicat que el nacionalisme s’ha transformat en la religió contemporània. Només cal tancar el cercle. El nacionalisme, d’Estat o reivindicatiu, ho tapa tot. N’he posat alguns exemples en aquestes ratlles. Què és una nació? Hi ha qui ens ha explicat que és una comunitat imaginada, en el sentit que els seus membres no es coneixen, però estan convençuts de compartir tantes coses en comú que, arribat el cas, hi han de donar la vida. Igual que, com  diu la cançó, "Se acabó la diversión, llegó el Comandante y mandó a parar",  quan arriba la nació, la resta ja pot parar i sortir d’escena. S’ha acabat de parlar de dretes i esquerres. S’aprofita per dir-nos que això és un anacronisme. Ho hem sentit mantes vegades: tots formem part del mateix vaixell. Ara bé: és èticament i intel·lectualment acceptable pretendre que els altres formin part de la meva comunitat imaginada, si no poden gaudir de les mateixes condicions materials i culturals de vida que jo? No hauríem d’imaginar, i posar fil a l’agulla, una altra comunitat on la promesa d’un futur (independent) millor no foragiti la crua realitat? La quotidianitat, que és allò que som, hauria de ser l’únic raser per imaginar el futur. Jo m’imagino una comunitat de dones i homes lliures i iguals, que vol dir, necessàriament, una societat o comunitat socialment més justa. No sé si socialista, però, en tot cas, allunyada de la barbàrie que ens està tocant viure. Dit amb altres paraules, que deixi fora de joc aquest capitalisme financer que ho controla tot. Posar les bases per arribar-hi és el substantiu, tota la resta és secundari (fins i tot la nació i, en concret, la seva instrumentalització). 

Però, mentre els irresponsables que es neguen a imaginar un món millor, per peresa mental i/o perquè defensen uns interessos ben concrets (els de sempre, vaja), segueixin en una subhasta permanent per veure qui és més bèstia, ho tindrem molt difícil.

Jordi Casas. Historiador

Notícies relacionades