Col·lapse

L’alcaldessa va dir el passat 14 d’abril que, tot i les 58 morts a residències santcugatenques, no hi havia cap centre col·lapsat. Són moltes les veus que des de les administracions competents parlen d’evitar el col·lapse sanitari, dient de certa manera que no, no estem col·lapsats. Ningú ha parlat de col·lapse al tanatori però, en canvi, s’hi han hagut d’instal·lar dos contenidors frigorífics per a fer front a totes les morts, moltes d’elles de persones d’arreu del país ingressades a l’Hospital General.

Col·lapse, una paraula que pul·lula per l’escenari polític, mediàtic i social com si per ella sola significara res. Perquè, com gairebé tots els mots, una cosa és el que es troba al diccionari i una altra l’imaginari col·lectiu que hem construït al seu voltant. Més o menys això deia el cap d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic, Antoni Trilla, fa uns dies a La Vanguardia.

Però deixant el debat lingüístic a banda, és força absurd que ens capfiquem en un mot com si ell sol magnificara o disminuïra l’abast de la tragèdia. Perquè dir que hem col·lapsat no ens tornarà cap de les vides que han acabat per la COVID-19, ni cap dels treballs que s’han perdut, ni cap dels aturs temporals a través dels ERTOs que amb més o menys justificació s’han hagut d’aplicar, ni cap de les conseqüències personals i emocionals que ens ha portat la situació...

Discutir-se per un mot sona més a politiqueig que a realitat. I parle de politiqueig en contraposició a la política ja que, tot i el descrèdit social de la política institucional, la política –entesa com a forma de conduir un afer, en aquest cas ben problemàtic– és més necessària que mai. Dins de la necessitat s’han d’escoltar les veus expertes sense convertir-nos en una tecnocràcia perquè és en base a les constatacions científiques que podem prendre decisions ideològiques, que en les últimes setmanes sembla que són una dicotomia constant entre el capital i la vida.

Vulguem fer servir el terme col·lapse o no, la pandèmia ens ha fet més evidents molts elements a tindre en compte: la necessitat d’un sistema de salut públic i de qualitat fort, la vulnerabilitat de moltes persones, les desigualtats, l’adultcentrisme, la nostra codependència social i natural com a espècie, la fragilitat de l’estabilitat del sistema socioeconòmic en què vivim, el risc que corren les llibertats... Són mirades que fa temps que es reivindiquen i que, malgrat tot, no han començat a prendre’s seriosament fins que s’han fet innegables.

Tot això ens hauria de fer pensar en quin model de societat volem. Però em tem que quan tornem a poder eixir al carrer i abraçar-nos, hi haurà una pressió insuportable per a tornar a la normalitat perquè, tot i que molts hem entès que la normalitat era el problema, als poders els convé aquesta normalitat. Potser obrim més escletxes en base a nous consensos socials però els canvis de fons semblen utòpics. I això potser sí és un col·lapse.

Jordi Pascual, Cap de Redacció elCugatenc

Notícies relacionades