‘Jo et crec’ fins que em toques els privilegis

El mateix feminisme de masses que ens ha portat empreses explotadores fent samarretes amb lemes presumptament feministes també ens ha fet veure un mar de senyors que en dies assenyalats alcen la veu amb el lema “jo et crecˮ però que després, quan els toquen els privilegis, se n’obliden. Són aquells homes que s’atreveixen a fer escrits suposadament feministes o que eleven la dona mentre fan barbaritats com dir que la dona és superior per la seua bellesa o com compartir fotos de senyores 100% cànon de bellesa semi-nues al seu Twitter.

I no, no són aquells senyors que entenen el feminisme i intenten transformar-se pegant-se d’hòsties contra les seues contradiccions. Perquè ells no s’han plantejat mai les contradiccions. Ni tan sols s’han qüestionat els privilegis que encara mantenen –potser sí els que havien tingut i l’avenç social els ha tret, per sort–. Encara menys entenen la interseccionalitat, fent que el seu feminisme, absent de lluita de classes, esdevinga macramé.

Ho hem vist clarament arran de la denúncia del tracte a algunes treballadores al Teatre-Auditori, un relat que evidencia que han fallat mecanismes de control i de denúncia a l’administració pública. Això, que segurament és molt més central que què considera assetjament la normativa municipal i estatal, ha quedat amagat darrere d’una bola d’informacions que, malgrat tot, ha acabat amb la dimissió del director del director de l’equipament, Pep Tugues, i la futura dissolució de l’organisme que el gestiona, l’Organisme Autònom Municipal del Centre Cultural de Sant Cugat (OAMCCSC).

Davant la manca evident de mecanismes eficients de suport a les treballadores –ho dic en femení per la vulnerabilitat afegida tot i que també afecta als homes– així com el suport d’altres veus a la denunciant, contradient el comunicat suposadament consensuat per la plantilla del Teatre-Auditori; hi ha hagut senyors que han saltat en defensa de Tugues. És legítim fer-ho, el que és denunciable és negar o obviar les evidències.

Tot i la fallida dels mecanismes de denúncia i les noves veus que reforcen el testimoni inicial que va fer esclatar el cas, aquests senyors a través d’articles i posts a xarxes han decidit no centrar-se en aquest aspecte. En el millor dels casos han dit que s’ha de respectar la presumpció d’innocència, en d’altres han posat en dubte la denunciant i en els pitjors han obviat la seua versió. Pim-pam-fora: Si no m’interessa, si em qüestiones els privilegis i em visibilitzes la teua vulnerabilitat com a dona de classe treballadora, no t’escolte i/o et qüestione.

Llavors, de què parlen als seus articles? Doncs de la magnífica gestió de Tugues al davant del Teatre-Auditori. Aquella gestió de quasi mig milió en contractes sense passar pels mecanismes establerts per la llei de contractació en només un any. La tasca tan ben feta que el nou govern ha hagut de treballar per a regularitzar contractes com el de neteja, del personal de sala i del festival Petits Camaleons. El treball exemplar que va fer que el govern tripartit l’apartara de la gestió de contractes i de les relacions laborals abans de decidir convidar-lo a marxar.

 

Perquè tot i que l’assumpte que ha pres més volada a nivell públic ha estat la relació amb els treballadors, Tugues també té un expedient obert pels contractes. De fet, la denúncia de Ciutadans el situa en plena investigació de la Fiscalia, a la qual l’Ajuntament no para d’aportar documentació –fins a cinc peticions referents al conjunt del consistori i els seus òrgans i empreses dependents, segons l’alcaldessa–. Així que intentar amagar les males praxis en quant a personal reconegudes per l’expedient d’informació reservada darrere d’una suposada bona gestió és, com a mínim, rocambolesc.

Clar, que quan alguns parlen de bona gestió pensen més en la programació que en els contractes. I és cert, és una programació d’èxits i reconeixements però que també força molts santcugatencs a anar a Barcelona a gaudir de la cultura ja siga per preu o per manca de propostes atrevides –això o l’atreviment de portar obres magnífiques per a sales petites a tot un Teatre-Auditori (l’exemple d’Esperant Godot, meravellosa a l’acollidora Sala Beckett, aquesta temporada) o no confiar prou en gent que es curra innovacions a l’Institut del Teatre i altres institucions públiques que podrien nodrir l’escena catalana de sang nova.

És clar que el darrer paràgraf és el que dona més lloc al debat i, segurament, per al qual menys autoritat tinc per a parlar-ne. La resta, tant la denúncia d’assetjament com el despropòsit de la contractació, és cristal·lí. Pensar que obviant-ho en benintencionats comiats a Tugues es fa cap bé a la ciutat o al mateix exdirector del Teatre-Auditori és ser massa crèdul o perillosament temerari. Així que, davant això, només demane una cosa als senyors que han saltat en defensa de Tugues desacreditant o obviant la denúncia de la treballadora i les altres veus que l’han reforçat: que mai més diguen “jo et crecˮ fins que no estiguen disposats a perdre els seus privilegis.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades