Publicitat

L’1,8% de Torre Negra

Que l’Ajuntament esdevinga propietari de la Torre Negra (edifici) és una bona notícia des d’un punt de vista patrimonial –vaja, si el cuida bé i no només fa pedaços perquè no té més pasta, com a Can Monmany–. Que, a més, compre prop de 86 hectàrees és impactant. Que d’aquestes només 3 estiguen a l’àmbit en conflicte urbanístic pot sonar a poc, sobretot per a tantes persones que es pensaven que totes eren a l’àmbit urbanístic. Clar que 86 hectàrees a la zona seria esdevindre propietaris de la meitat del sector i això, per 2,8 milions d’euros, és impossible.

El govern ha decidit fer un pas interessant. Es deixa enrere el rebuig a l’oferta que el govern anterior va rebre al 2016 i s’aparten les diferències entre ERC-MES i PSC per una moció dels socialistes al desembre d’aquell mateix any en què es demanava adquirir gradualment els terrenys de la zona. Bona part de la ciutadania s’alegra de veure que, més enllà d’esperar una nova sentència, a la Torre Negra es mou alguna cosa.

Clar que tenim sobre la taula debats interessants: L’Ajuntament ha d’esmerçar diners públics a comprar terrenys? Si ho fa, té sentit que els compre als propietaris individuals i no a Núñez i Navarro, que continua sent amo i senyor de més del 60% de l’àmbit? Si s’opta per comprar al grup immobiliari, té sentit pagar diners públics a una gent que pretén construir a un espai que la immensa majoria de la població vol protegir?

Són preguntes que el govern deu veure amb recel. I no ho dic per fer-me l’interessant. A la roda de premsa en què es va presentar aquesta proposta va quedar clar que ni es canvia l’estratègia –diuen que no seguiran comprant terrenys, almenys per ara– ni que aquesta compra supose no confiar en el manteniment del sòl com a no urbanitzable. Clar que, quan es va aprovar la darrera modificació, tothom sabia que a l’endemà hi haurà un contenciós.

El problema és que el supòsit que la justícia tombe la tercera modificació del Pla General Metropolità (PGM) a l’àmbit no sona massa encoratjador perquè el jutge pot dir amb més facilitat: “I s’ha acabat el bròquil”. No tindre bròquil potser és tindre edificis a la Torre Negra. Per això ens cal agilitat política i, encara que de portes enfora es confie en la darrera modificació, el govern hauria de tindre un pla B, un C, un D...

Si la xifra de 400 milions d’euros en indemnitzacions apuntada pels propietaris és certa, la desfeta per a l’Ajuntament és monumental perquè això és més de dos pressupostos anuals. Així que, fins i tot resistint amb la lògica judicial fins a l’últim segon, el govern hauria de preparar altres fórmules: compres –com ha fet ara amb un 1,8% de l’àmbit–, permutes –que supose que anirien a parar cap a Can Fontanals perquè poc més ens queda a Sant Cugat, el que suposaria un problema afegit perquè l’Ajuntament necessita terrenys per a fer habitatge públic– o preparar la cartera per a les indemnitzacions.

O buscar fórmules per a no pagar indemnitzacions. Ho apuntava el dimecres en la notícia sobre la compra: a l’Horta de València han aconseguit la fórmula per a no pagar indemnitzacions tot i la desclassificació del sòl. Clar que ahí van intervindre les Corts Valencianes i la Generalitat Valenciana amb una llei un Pla d’Acció Territorial. L’equip d’urbanisme ho veu inaplicable a Catalunya –i no seré jo qui li ho discutisca–, però no hi ha cap opció de parlar-ne al Parlament? De buscar alguna cosa similar en clau catalana i santcugatenca? I tant de bo res d’això siga necessari.

Deia Domènec Miquel, un dels petits propietaris, que de tant tirar la pilota endavant ja se’ns acaba el camp. I això ja no és només una advertència del propietari. La sensació arriba a la ciutadania que segueix el tema. Ara ja fa 35 anys que Núñez i Navarro va esdevindre el propietari majoritari i 23 de la seua primera proposta urbanística. Des de llavors el sí però no, l’estira i arronsa judicial, no s’ha aturat. Enmig de tot això, la compra de l’edifici medieval és una bona notícia. Que això supose que l’Ajuntament té un 1,8% de l’àmbit pot semblar millor o pitjor però és un canvi. I, en qualsevol cas, es queda curt si no hi ha un pla B, C, D... dels quals, si volen, no cal que en parlen però que han tindre clars pel que puga vindre.

Jordi Pascual, periodista d’elCugatenc

Notícies relacionades