La fallida dels estats al món global

Ens hem portat les mans al cap amb el creixement de l’extrema dreta a Espanya. El món ens ha sobtat amb un munt d’esdeveniments paral·lels, molts d’ells en forma de protestes socials: Xile, Equador, Catalunya, Líban, Hong Kong... Hi ha una resistència a Rojava i també hem vist cops d’estat a Bolívia i a Veneçuela. Poden semblar fets que han d’omplir les pàgines d’internacional i política sense més pena ni glòria però en el fons tenen trets comuns.

Els estats-nació estructurats en forma de democràcies liberals estan en fallida. No és que hagen sigut experiències perfectes lliures de resistències que ara cauen però és cert que en l’actualitat el nombre de persones que se senten excloses d’un sistema que no els garanteix els seus drets i necessitats bàsiques va creixent.

És evident que la resistència als estats-nació amb democràcies liberals hi ha sigut històricament des de l’anarquisme i des d’alguns socialismes –no només– en entendre que les estructures estatals només estan al servei de les burgesies i, en conseqüència, arribant a la conclusió que mai cap estat ens farà lliures. També hi ha hagut resistències històriques des de les nacionalitats sense estat amb voluntat independentista. No són resistències al sistema sinó a un estat concret per crear-ne un altre, i que aquest caiga, si cal, en les mateixes mancances i contradiccions que l’anterior.

Avui dia hi ha més escletxes. En les últimes dècades la globalització s’ha fet encara més latent, amb la submissió de bona part de la població a poders tecnològics transnacionals que, amb connivències amb els poders estatals, han aconseguit superar amb escreix el poder dels estats –i el seu PIB, en molts casos–. La lògica global i en molts casos invisible dels grans poders fa que ara no hi haja un burgés clar; ja no hi ha una persona/classe contra qui fer la revolució. Hi és, però no sabem on viu ni ben bé com ens domina. És més, ha aconseguit que siguem part de l’engranatge amb moltes menys resistències que durant les lluites obreres dels segles XIX i principis del XX.

Que els poders s’escapen als estats és un problema que afecta directament a nosaltres i, especialment, a les persones més vulnerables. Que moltes propostes polítiques vagen dirigides a reforçar aquest poder, sempre amb l’excusa absurda que el benefici d’uns pocs repercutirà positivament en la resta, no suposa més que un aprofundiment de l’escletxa entre la ciutadania i el sistema polític i el sistema polític i el poder real.

Mentre els estats tenen dificultats per a controlar els poders globals, també es veuen limitats pels grans reptes que també s’han d’analitzar en clau global com les migracions o la crisi climàtica i totes les seues derivades. Posar una tanca a Melilla no evita que la gent es llance al mar o busque vies per un altre lloc. Fer grans mesures per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle ací no serveix de res si els nostres veïns i la resta del món no ho fan també.

Que les estructures estatals, i això inclou també el nostre Ajuntament i l’EMD de Valldoreix, tinguen tantes dificultats per garantir els drets i necessitats de la ciutadania fa que les resistències al sistema cresquen. La clau és com es canalitza el descontent. En molts casos hi ha mirades reaccionàries –Vox a casa nostra–, fent propostes de diferenciació perquè només una part de la ciutadania mantinga els privilegis i la resta siga víctima del nou ordre. Són propostes xenòfobes i reaccionàries que acostumen a beneficiar els poders de sempre, que s’agafen amb força davant un món canviant –només cal mirar els colps de Veneçuela i Bolívia.

 

En altres casos és la ciutadania la que es tira al carrer, de la mà de moviments socials i partits amb preocupació social, per a exigir un canvi de paradigma que torne a posar les persones i els seus drets al centre del debat polític i posar alternatives sobre la taula, algunes xicotetes com l’economia social i solidària i d’altres que van prenen forma i força com el confederalisme democràtic kurd o l’experiència d’Ovacik a Turquia.

En un món canviant, és possible fins i tot que res no canvie però tot dependrà de les forces, de les alternatives i de com conduïm el nostre propi descontent. Si des de la nostra individualitat i des de les accions col·lectives avancem cap a un món que avance en sentit de justícia social llevarem motius per a vehicular el descontent a través de l’extrema dreta. El repte és enorme i es construeix en la nostra quotidianitat.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades