La precarietat, el sistema i l’extinció

Mire al meu voltant –i també a mi– i veig gent que va tirant, desesperada en realitat entre horaris impossibles, sous baixos i lloguers alts. Persones que han d’anotar a l’agenda la trobada amb els amics, el festeig amb la parella o les parelles, el moment d’oci... Homes i dones, sobretot joves, que volen improvisar i topen contra una quotidianitat que mata les xicotetes aventures quotidianes. Quan, per fi, troben un moment de desconnexió no el saben aprofitar. És allò que Zygmunt Bauman deia amor líquid, supose [Amor líquido, Fondo de Cultura Económica España, 2005].

Hi ha una massa de gent que no sap què fa a l’espai-temps que li ha tocat viure, que dubta d’ella mateixa, que se sent sola tot i estar envoltada de gent, que camina per sendes d’inestabilitat emocional, que reivindica la cura sense saber ben bé què és això de cuidar-se i que, malgrat tot, se sent culpable, com si les seues preocupacions depengueren de cada individu abocant-se al sempre cínic: “Hi ha gent que està molt pitjorˮ.

És indubtable que els contextos polítics i socials d’altres indrets del planeta són molt pitjors que els de casa nostra però això no treu el dubte, molts cops convertit en una apatia continuada, al qual ens aboca el nostre context. Potser des del nostre suposat benestar hauríem de no creuar-nos de braços i treballar per no fer cap pas enrere i seguir avançant, ajudant la resta del món a evolucionar. Però no sabem, tenim por i, sobretot, dubtem de nosaltres.

No són temps fàcils per a ningú. Els nostres joves no tenen capacitat de planificar un futur, estan sotmesos a un interrogant perpetu, a un desarrelament més o menys estès i intentat ser superat via pantalles que ens uneixen de forma erràtica, sense contacte, sense converses de debò... Els nostres grans han d’eixir a lluitar per les seues pensions, pel seu present i pel nostre futur.

Les generacions de mitjana edat a dures penes tenen la força per a resistir en este món estructurat per nuclis familiars estancs i inamovibles. I d’això ja es queixava Friedrich Engels al 1884 [El origen de la família, la propiedad privada y el estado, Diario Público, 2010]: “L’evolució de la família en els temps prehistòrics consisteix en una constant reducció del cercle en el si del qual preval la comunitat conjugal entre els dos sexes, cercle que en el seu origen comprenia la tribu sencera. L’exclusió progressiva (...) fa impossible en la pràctica tot matrimoni per grups; en últim terme no queda res més que la parella, unida per vincles encara fràgils, eixa molècula amb la dissociació de la qual conclou el matrimoni en general. Això prova com de poc té a veure l’origen de la monogàmia amb l’amor sexual individual, en l’actual concepció de la paraulaˮ.

I sí, aquestes famílies estanques no només estan sotmeses a les inestabilitats del nostre sistema econòmic sinó també a les d’un heteropatriarcat que no cessa, cosa que sempre explica molt millor Silvia Federici [El patriarcado del salario. Críticas feministas al marxismo, Traficantes de sueños, 2010]: “Separar la bona esposa, laboriosa i estalviadora, de la prostituta malgastadora va ser un requisit clau per a la constitució de la família que va emergir amb el canvi de segle, ja que divideix les dones entre ‘bones’ i ‘dolentes’, entre esposes i ‘putes’, era una condició indispensable perquè s’acceptés el treball domèstic no remuneratˮ. Clar, sense el treball domèstic no remunerat que omple els llocs de treball de mà d’obra en estat òptim el sistema cauria, i amb ell la pròpia estructuració social que el sustenta –es tornaria al comunalisme de societats preindustrials?

Obstinadament ens entestem a pensar que tots aquests dubtes que intersequen sistema i individualitat –que realment són indissociables– són dolors que ens han de construir com a persones, com ve a dir Raquel Santanera quan a un dels seus poemes [De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, El gall editor, 2018] explica: “Qui s’ha construït sense dolor / no pot entendre els espetecs / de la ferralla reciclada. / Si no hi ha comprensió / no existeix la mort.ˮ Però nosaltres i els nostres dolors som víctimes del nostre temps, uns lustres d’esperança desdibuixada i de contestació aparentment apagada. Ja no hi ha murs que diuen “il est interdit d’interdireˮ (prohibit prohibir) o “comment penser librement à l’ombre d’une chapelle?ˮ (com pensar lliurement a l’ombra d’una església?).

 

Els nostres –bé, seus– poders actuals se’ns escapen. Els govern i estats queden curts davant el món global. Constatem a batzegades que l’organització per estats-nació liberals clàssics fa fallida per a afrontar els reptes que se’ns venen a sobre i que directament afectaran al nostre benestar físic i mental. Malgrat tot, seguim lluitant per ells, per una República catalana, o una Espanya federal o una Espanya ben centralitzada; i els pocs intents d’integració són en favor de més consum, de més intercanvi de mercaderies, de més canvi climàtic.

Perquè la crisi climàtica és un dels grans reptes dels estats i, alhora, una de les mostres de les seues incapacitats, com bé explica Paul Mason a Postcapitalimo. Hacía un nuevo futuro [Paidós, 2016]: “La cruesa de l’objectiu climàtic que estem obligats a complir i la claredat dels mitjans tècnics que hem d’aplicar per respondre a aquest repte exigiran de nosaltres una major planificació i un major paper de la propietat estatal que els que avui esperaria o fins i tot voldria ningú. La possibilitat d’un món en què el 60% dels estats estiguin en fallida, aixafats pel cost de l’envelliment de les seves poblacions, implica que necessitem solucions estructurals i no només econòmiquesˮ.

Mentre, l’emergència climàtica, de la qual adverteixen setmanalment els joves de Fridays for future i més esporàdicament però amb accions més contundents els activistes d’Extintion Rebellion, topa de ple amb l’estructura del poder actual que també genera contradiccions pròpies del capitalisme com bé explica Daniel Taruno a Frankenstein en la Casa Blanca. Trump y el interregno global [Editorial Sylone, 2018]: “El director de CBS Leslie Moonves afirmava al 2016: ‘L’ascens de Donald Trump potser no és bo per a Amèrica, però és fotudament bo per a CBS. La premsa escrita no es queda enrere. El New York Times, el Washington Post i altres capçaleres que assetgen Trump –i Trump vilipendia– han sortit de les seves dificultats econòmiques... gràcies a ellˮ.

Tot plegat ens aboca a nosaltres, a les nostres preocupacions internes i la seva conjugació a un context mundial que no només ens juga a la contra per estar travessats –i, sobretot, travessades– per opressions múltiples sinó que també per una crisi climàtica que tot just tenim 10 anys per resoldre, segons els experts. I sí, correm el risc, com bé adverteix Marina Garcés, d’acostumar-nos als discursos apocalíptics, a decidir col·lectivament i de forma bastant nihilista i alienada que potser l’extinció és la millor de les opcions per a la humanitat.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades