La protesta social i el motor del canvi

Quan a les tertúlies es parla d’atzucac és possible que no siguem conscients de la complicació real de tot plegat. Perquè si bé és cert que a tots ens hauria agradat una eixida més tranquil·la al debat sobre l’autodeterminació de Catalunya, fa anys, massa anys, que les institucions han fallat, aferrant-se als interessos de les burgesies que dominen les democràcies liberals.

A la majoria de rics els interessa més un Estat a favor que un procés constituent a Catalunya perquè tenen sacralitzada l’estabilitat, que en realitat és una opressió constant a les classes populars tot i que revestida d’una pseudosocialdemocràcia. Però, a més, el discurs de l’estabilitat és fals perquè els nous rics del neoliberalisme viuen del conflicte, però del conflicte en benefici seu i això lliga més bé gens amb la democràcia directa per a decidir temes de fons.

Els anhels independentistes de la meitat de la població del nostre país han estat frustrats i, amb ells, també s’han frustrat els anhels autodeterministes d’una capa molt més àmplia de la ciutadania. Això s’ha fet sense cap acord polític, amb un no per se que a més s’ha portat en gran mesura per la via judicial; acabant amb unes penes que no només són desproporcionades a ulls de la majoria de catalans sinó que, a més, posen en risc drets bàsics com el de manifestació amb la condemna dels Jordis per una suposada sedició.

El que fa uns anys era la negació del dret a l’autodeterminació, la incapacitat política ho ha convertit en una cosa molt més àmplia: autodeterminació, dret a manifestació, criminalització de la protesta social, més de 20 presos polítics entre condemnats i preventius, exiliats, saber que vivim a un país que no ens garanteix un futur en base a les nostres aspiracions i que si protestem per això no dubtarà a aplicar la repressió...

No, això ja no va de “no haver-los deixat votarˮ, com alguna veu benintencionada diu per les xarxes, això va d’una cosa molt més greu en què l’autodeterminació continua sent central però està acompanyada de moltes frustracions. I davant unes institucions que no fan cas a les reivindicacions o fins i tot les reprimeixen a cop de porra (15M, Gamonal, els miners d’Astúries, les vies a Múrcia, l’1-O, aquests dies...) ni estan disposades a millorar les seues mancances polítiques, queda la protesta social. Però la lliçó és exemplar: 9 anys de presó per als Jordis.

Davant més d’un lustre de mobilitzacions pacífiques, que han estat criminalitzades igualment gràcies a un sistema de mitjans al servei de la mateixa burgesia que controla l’Estat, i veient com altres protestes més contundents sí han tingut impacte i alguns efectes –indígenes a Equador, antiausteritat a Grècia, gilets jaunes a França...–, la resposta en forma d’autodefensa que hem vist els darrers dies a Barcelona sembla inevitable.

Però no només és inevitable per la lliçó magistral a la qual hem acudit i per la força d’un jovent que no té res a perdre, també perquè Barcelona, la Rosa de foc, sempre ha sigut un polvorí. I no és una bajanada que els pobles tenen memòria. Si el poble es va alçar en la Setmana Tràgica com no anava a fer-ho en la Guerra Civil? Si ho va fer en la Guerra Civil, com no anava a fer-ho en la clandestinitat del franquisme i en l’agonia de la dictadura? Si ho va fer en la transició, com no anava a fer-ho a la vaga general del 2012? I si ho va fer llavors, com no anava a fer-ho ara?

Quan això passa, entra el joc de la confusió: “Això no passa enllocˮ, “això és violènciaˮ, “això són els anarquistesˮ, “això són infiltratsˮ, “això ens juga a la contraˮ, “són tots terroristesˮ... Potser seria molt més senzill i precís entendre que hi ha una part de la gent disposada a posar el cos per a defensar-se, a barrar el pas a la policia amb contenidors en flames i a convertir-se en ingovernables fins aconseguir que se’ls escolte o, en el seu defecte, fins prendre el poder. Que potser no agrada? D’acord, però és el resultat del fracàs de la política durant anys. Pensar que ara hi haurà una solució a curt termini és ser massa crèdul.

A més, es fomenta un totum revolutum pel qual molta gent creu que cremar un contenidor és violència i buidar un ull a un manifestant està més justificat, pel qual tapar-se la cara és condemnable però disparar bales de goma no, pel qual enfrontar-se als antiavalots és repugnant però gastar-se milionades en repressió –i ja no parlem dels 50 milions diaris en l’exèrcit– està justificat...

I encara és més greu quan posem al mateix nivell cremar un contenidor, un cotxe o una botiga, tirar còctels molotov i llençar focs artificials a l’helicòpter de la policia. S’estableix el discurs que tot és violència sense tindre en compte quan es fan accions en defensa pròpia i quan per a atacar algú, a qui s’afecta (mobiliari, propietats, la policia...) ni si suposa posar en risc la salut d’algú o només malmetre un objecte inert.

Tot plegat està acompanyat d’una falta de memòria històrica, d’una idea absurda que diu que es poden aconseguir grans canvis socials sense fer accions contundents, el que és una forma de traslladar al carrer la fal·làcia de de la llei a la llei que tant havien repetit els partits independentistes anys enrere. Perquè si una cosa sabem és que les accions contundents i, en alguns casos, violentes són la base de molts dels drets que tenim.

Les dones no tindrien dret a vot sense la lluita de les sufragistes. No hauríem avançat ni un pèl en drets socials i laborals sense les grans vagues i les barricades. Els drets civils dels negres li’ls devem tant a Luther King com als Panteres Negres i Malcolm X. No s’hauria començat a debatre sobre el servei militar sense la resistència activa i la posterior objecció de consciència. No tindríem sufragi universal sense les revoltes obreres durant la transició cap al capitalisme als segles XVIII i XIX. I la llista podria seguir.

Pensar que ara hem trobat el sistema polític idoni que permet aconseguir drets només en base a la institucionalitat i marxes de batucades i floretes no és només ser un crèdul sinó també haver caigut en el parany que ens diu que la història sempre ens porta cap a un lloc millor i amb més drets. Només cal mirar l’horitzó d’esperança que es va frustrar als ciutadans de la Segona República i de la República de Weimar per veure que no, que la història no té una direcció cap al benefici constant, que no es va acabar als anys 90 com deia Fukuyama i que segurament Marx estava molt més encertat que molts altres pensadors quan deia que el motor de la història és la lluita de classes.

Així que ens cal deixar de pensar que ara hi haurà una solució màgica i fàcil. Cal aturar el discurs de la divisió social –i especialment a aquells que la volen aprofundir– perquè el que realment s’està esquerdant és el nostre sistema polític. Aturar l’enderroc és difícil o quasi impossible però el que sabem segur és que haurem de reconstruir sobre les seues runes. L’avantatge de reconstruir és que podem mirar els errors de per què va caure l’estructura anterior. Ara la Rosa de foc ens ho assenyala.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades