Nissan i la crisi que ens ve

Que 3.000 persones es troben, de sobte, sense faena és una notícia pèssima sempre, només que ara ens fa més mal perquè ja ens veiem de cap en una crisi en què qui caiga tindrà molt més difícil alçar-se. Que darrere dels 3.000 llocs de treball directes n’hi haja fins a 22.000 indirectes més no és més que un greuge dolorós que ens dibuixa, una vegada més, qui mana en este joc de dos actors: qui posa la mà d’obra sense la qual no existiria el negoci o qui posa els diners aconseguits gràcies a la mà d’obra dels primers.

Nissan ens fa mal i ens genera contradiccions. Ens fa mal perquè ens sembla totalment injust que, de bones a primeres i en la pitjor de les situacions possibles, es decidisca enviar tanta gent a l’atur. Ens genera contradiccions perquè molts idealistes somiem en un món en què el cotxe es reduïsca  a la mínima expressió però quan tanca una indústria automobilística ens hem de posar a defensar el treball de molta gent.

I sí, quan no hi ha hagut una política de transició efectiva, encara n’hi ha que somiem un miracle a corre-cuita: una nacionalització o gestió publico-comunitària d’una empresa que es podria reconvertir per a fer vehicles de transport col·lectiu elèctrics i sense que els treballadors perden ni un dels drets aconseguits en tants anys de lluites. Amb la utopia com a horitzó, potser ens acabarem conformant amb una reindustrialització que mantinga el poder en mans privades, sense transició ecològica i amb menys treballadors i menys drets a canvi d’un munt d’avantatges fiscals per a salvar uns quants llocs de treball –reindustrialització de Delphi a gran escala, vaja.

Quan això passe, ens adonarem que les administracions segueixen fallant. Veurem que mentre parlen d’emergència climàtica i justícia social seguiran defensant la internacionalització, les multinacionals, el turisme..., una dependència exterior que ens venen positiva quan es parla d’exportar i negativa quan es tracta d’importar, com si no foren dues cares de la mateixa moneda. Durant el camí es perdrà l’oportunitat de fer plans de reconversió de totes aquelles indústries que ens destrossen mediambientalment: l’automobilística, la química, el turisme, la càrnia (intensiva, sobretot), l’armamentística...

Teníem, i encara tenim, l’oportunitat de reconvertir-nos i fer-ho bé, assumint una redistribució de la jornada laboral, qualificant mà d’obra i dedicant-la a nous propòsits, com ara aconseguir una energia neta, pública i amb control ciutadà. Però lluny d’apropar-nos-hi, el verd s’ha convertit en una medalleta amb què decorar el mateix que hem viscut fins ara, posant el planeta al límit i també a milions de persones que saben que el seu sustent depèn directament del balanç d’una empresa que no dubtarà en deslocalitzar-se o tancar quan no puga repartir tants beneficis com voldria.

Si no aconseguim que el patiment que se’ns ve a sobre tinga una resposta col·lectiva i unes propostes de solució –ni que siga parcial– versemblants, caurem en una trampa terrible; aquella que tira la culpa de les nostres misèries a persones amb menys drets i menys accés a recursos per a suplir les seues necessitats materials que nosaltres. Donarem ales a l’extrema dreta més excloent i, amb ella, una polarització social que la retroalimentarà, ja que ella no viu de les solucions.

L’extrema dreta creix pels problemes socials i acaba beneficiant als de sempre a base de convèncer gent desposseïda que els culpables els ha de buscar entre el boc expiatori que creguen convenient en cada moment. I a la desesperada, tots cauríem en missatges reconfortants que ens diguen que no som uns pringats i que els culpables són uns altres. Per això el feixisme odia els sindicats, perquè són mostra de la unitat de classe que ells intenten rebentar en base a divisions absurdes.

I per a no tirar totes les culpes de la divisió i del nihilisme en què vivim a l’extrema dreta potser ens hauríem de fer autocrítica i mirar què passa en algunes convocatòries de marca blanca que no fan més que intentant beneficiar una organització que es manté a l’ombra perquè sap que desperta rebuig entre una part de la gent mobilitzada. Però clar, després veus les cares, les consignes... i la gent que dubta de l’organització acaba sentint-se utilitzada. Per això val la pena acabar amb les invitacions a accions de marques blanques i començar a preveure mobilitzacions en què tothom puga estar còmode des que s’ideen.

I en aquest sentit –i realment no sé he filat arguments fins a arribar ací–, crec que és una verdadera llàstima la desactivació de l’Assemblea pels Drets Socials. Què bé ens vindria en el mal temps que se’ns ve a sobre!

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades