A propòsit dels conills de Gurb

Aquest estiu ha estat especialment carregat de notícies sobre suposats despropòsits vegans i animalistes. Hem tingut famílies que han desnodrit el seu fill i els mitjans han decidit especificar que eren veganes, com si el desnodriment fora culpa del veganisme i no de la despreocupació paterna i materna per garantir que els seus infants tenen els nutrients, proteïnes i vitamines suficients –cosa que afecta als omnívors també–. Hem tingut les declaracions d’unes responsables d’un santuari dient que els galls violen gallines, obviant tota la construcció antropològica que hi ha al voltant del terme violació amb elements difícils d’encaixar en la resta d’espècies, com el consentiment. I ara hem tingut l’entrada d’un grup d’activistes a una granja de Gurb per alliberar/robar conills i el posterior informe veterinari en què es diu que prop de 100 animals han mort a causa de l’estrès provocat per l’acció i per ser cries d’alguns dels animals sostrets.

Sobre aquest darrer afer, especialment recent, encara hi ha més consideracions. Hi ha persones que no es creuen la versió de l’informe perquè asseguren que en aquest tipus d’explotacions acostuma a haver animals morts per l’acumulació d’exemplars o per manca de control. D’altres tiren tota la culpa als animalistes com venint a dir “quins animalistes de merda si acaben provocant la mort d’animalsˮ. I així, avancem cap a un marc d’acusacions creuades entre consideracions de postmoderns, urbanites, assassins, explotadors... Però sobre tot això calen consideracions més pausades.

En primer lloc –sembla absurd haver-ho de dir– el que diga o faja un col·lectiu o persona concreta no representa el conjunt de l’animalisme, antiespecisme i/o veganisme. Fins i tot tenint uns principis bàsics en comú hi haurà discrepàncies. Mirem, per exemple, el debat sobre la prostitució dins del feminisme, amb persones que la volen prohibir i d’altres que la volen regular. O com dins de l’antirracisme hi ha col·lectius que han prestat molta atenció a violències simbòliques com l’anomenat blackface mentre d’altres els sembla una bajanada centrar-se en això mentre hi ha un racisme que de la mà del capitalisme agredeix psicològicament i física –fins i tot provocant morts– quotidianament arreu del món. El totum revolutum que fomenten alguns discursos no se sustenta per enlloc.

A partir d’ací, és necessari entendre els motius de fons d’accions com la de Gurb. El moviment antiespecista critica l’ús que fa de la humanitat de la resta d’espècies amb una consideració bàsicament antropocèntrica per la qual la resta d’elements que conformen el món estan al servei d’una única espècie –el que és absurd si s’entén mínimament com funcionen els ecosistemes i com es reprodueix la vida–. Això els porta a assenyalar de formes diverses la instrumentalització animal, especialment en la indústria ramadera que, en essència, explota i mata animals per a ser consumits per una espècie que no necessita menjar cap producte d’origen animal per a existir. És més, hi ha múltiples articles científics (ací un) que demostren els beneficis –especialment per a la flora intestinal– de seguir una dieta vegana.

Les persones que hem optat pel veganisme hi arribem per vies diferents. La més coneguda és la vessant ètica del respecte a la resta d’espècies però també hi ha l’ambiental, és a dir, ser conscients de tot el que suposa per al nostre únic planeta el sistema d’explotació animal que hem construït –per exemple, la producció de carn contamina més que el conjunt de transports a nivell mundial–. I, sí, molta gent ho fa per salut. Al final, la majoria de vegans som una barreja de tot això per molt que puguem prioritzar discursivament un dels eixos.

Aquest pensament radical –en el millor sentit de la paraula– ens pot portar a imaginar un futur sense cap tipus d’explotació animal. Però alhora que podem prendre la determinació de canviar els nostres hàbits per a ser conseqüents amb els nostres valors, hem de ser conscients que el canvi global és impossible d’aconseguir ara per ara i no només per la gran quantitat de persones que no s’han plantejat –ni pensen fer-ho– els privilegis que tenen com a espècie. Hem d’entendre que aquest model que no ens agrada també és el sustent de milers de persones –comarques senceres al nostre país– i que no es pot transformar ràpidament ni sense proposar alternatives factibles.

Això porta altres veus a demanar una conversió de la indústria càrnia: eliminar la intensiva i facilitar l’extensiva, a priori més respectuosa amb el medi ambient i, especialment, amb els aqüífers. A banda que aquesta solució s’allunya de l’alliberament animal en tant que es continua instrumentalitzant i matant altres espècies, també suposa un repte en les lleis del mercat. El cost de producció és més elevat perquè la ramaderia extensiva no pot funcionar en cadena, per tant, hi ha menys producció i més cara. Si la demanda de carn es manté, el més esperable seria que els preus pujaren com l’escuma i, en conseqüència, només els més rics en tingueren accés, sent els únics que no renunciarien als seus privilegis com a espècie. Si ens posem a aprofundir més en aquesta possible conseqüència, es podrien fer pedaços com implementar un impost progressiu sobre els productes carnis o d’altres d’arrel, com acabar o transformar el capitalisme –cosa que estic bastant convençut que tard o d’hora ha de passar.

El que tracte d’explicar amb tota aquesta reflexió és que el debat de fons és molt més complex que els tuits creuats arran de qualsevol de les notícies que he citat al principi. Perquè quan es diu explotador a algun ramader o granger s’obvia el problema merament antropològic de com els humans ens hem organitzat econòmicament. Alhora, quan es diu als activistes postmoderns que no entenen el món rural es passa de llarg que el que volen és un canvi de fons de l’acció humana en aquest espai rural que si existeix d’aquesta manera és, bàsicament, per l’acció de la nostra espècie.

Per tant, cal que aprofundim en el debat, que revisem les nostres accions –activistes i quotidianes– i, encara que ens puga semblar difícil, escoltar-nos i debatre. Com en qualsevol lluita, l’èxit no s’aconsegueix de colp. Fins i tot les grans revolucions que van canviar moltes coses van precisar d’un temps d’evolució. Al 1917 no haguera passat res sense la difusió del pensament marxista, l’organització obrera, la creació dels Soviets ni segurament sense els estira i arronsa entre bolxevics, menxevics i socialistes revolucionaris, per exemple. Així que, potser, a totes les bandes ens falta mirada estratègica, excepte a aquells que ho tenen tot a perdre si es fan canvis, la gran indústria càrnia que de llavar-se la cara en sap molt. Això sense oblidar que no només es tracta de parlar de carn, també de molts productes que, sense saber-ho, tenen derivats d’animals: moltes sabates, molts fruits secs, dolços, llepolies...

Al marge de tot el que he dit fins el moment i recuperant la polèmica de Gurb, m’ha semblat especialment curiós veure aferrissades crítiques als animalistes acompanyades d’un lament pels conills morts. És evident que la majoria d’eixa gent menja i seguirà menjant conill així que té un grau d’hipocresia important. Però la clau és que aquesta hipocresia l’hem viscuda tots. Ningú naix ensenyat; ni amb conviccions ni determinacions. Els valors els aprenem, debatem i reflexionem fins que un dia ens adonem dels nostres privilegis evidenciant que el nostre pensament i les nostres accions no sempre són coherents entre sí.

Davant d’una contradicció entre ment i acció, hi ha tres opcions. La primera, obviar-la, és a dir, mantindre-la acríticament. La segona, canviar la ment, és a dir, acabar pensant com actuem –el que diria que és un procés més involuntari del que sembla–. La tercera, canviar l’acció. Així que si tot el debat ha servit per a què algú a qui li sap mal la mort dels conills reflexione sobre les seues accions quotidianes envers aquesta i altres espècies –per exemple, per què li sembla adorable el conill dels cosins o li sap greu atropellar-ne un quan es creuen a la carretera però no té cap incomoditat en fotre’s una bona paella de conill–, com a mínim no tot haurà estat en va.

I sí, és cert que amb les accions individuals no hi ha prou. Cal canvis de polítiques i sistèmics ja que pràcticament tot el que he explicat en aquest article fa referència al nostre posicionament com a humans en aquest món. Però no és menys cert que viure intentant ser coherent –mai es pot ser-ho del tot– és més satisfactori, alhora que les nostres actituds poden servir d’exemple, un mirall insistent que per a molta gent serà més útil que una acció a una granja.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades