Participació i hipermilitància, contradiccions vives a Cal Temerari

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Un projecte destinat a sumar persones, a ser un agent polititzador de persones amb consciència social i fer que sigui un camí a recórrer per la participació activa en la transformació de la societat és contradictori amb la hipermilitància.

Cal Temerari va ser impulsat per una assemblea de persones que ens reuníem cada setmana vàries hores i que a més tots teníem una o vàries comissions i/o tasques en les que treballàvem entre reunions. És un ritme de participació molt intens no a l’abast de tothom, però necessari per engegar un projecte com el temerari.

Ara bé, un cop engegat vam seguir funcionant així. Entre molts errors que vam cometre va ser mantenir aquesta dinàmica, en la qual malauradament les persones que se sumaven duraven poc, i mica a mica anaven plegant, doncs era dur, poc gratificant i difícil de sostenir, fins el punt que totes les comissions eren unipersonals. Tot i així, aquest era el subjecte Cal Temerari, qui prenia les decisions de tot tipus i últim òrgan pràctic (ja que l’assemblea formal de socis i sòcies només exercia la part legal). Era com el despotisme il·lustrat, “tot pel poble però sense el poble”, en el nostre cas “tot pels projectes transformadors sense les persones que poden dur a terme aquesta transformació”.

Arribats a aquest punt, i després d’adonar-nos que realment sí que hi havia un entorn de persones que voldrien i podrien implicar-se però no en aquest format, va arribar el moment de fer un cop de cap i passar de l’assemblea de Cal Temerari a l’Assemblea de Cal Temerari. Es tractava d’una situació de sortir dràsticament de la zona de confort, amb una sensació ensordidora de saltar al buit.

Vam iniciar una etapa de transició de l’òrgan de govern del projecte d’una assemblea setmanal un vespre entre setmana a una bimensual dissabtes al matí, transferint la feina i responsabilitats del dia a dia a les comissions. D’aquesta manera, era possible aportar un gra de sorra al funcionament del Temerari amb molta menys dedicació i per tant amb molta menys disponibilitat. Així, es podia participar en espais, calendaris, dinàmiques i hores més assequibles de combinar amb més situacions vitals. Alhora, calia rebaixar l’exigència en termes de pulcritud, agilitat en resoldre problemes, i qualitat de les nostres interaccions amb l’exterior, fet que constituïa una contradicció amb molts dels plantejaments anteriors. Per llençar el canvi es va fer a partir de convocar una assemblea oberta en que, per sort, i després d’haver-ho treballat, hi va haver prou quòrum per tirar endavant.

Sumat al nou esquema calia, i segueix calent, establir canals clars de comunicació, bones pràctiques de participació i definició de necessitats, possibilitats i responsabilitats. En aquest canvi es van fer els mínims necessaris, doncs sense estructura formal manen les estructures informals, que són enemigues de la participació oberta per l’autogestió a la que aspirem al Temerari. Però queda encara molt camí per recórrer i és el que ens toca fer ara. En aquest sentit, Cal Temerari ha de ser més que mai una escola d’autogestió, entenent que tots aquests aspectes són una part essencial de poder autogestionar la vida en societat.

Personalment he participat en diversos projectes d’espais autogestionats, tant okupats com no, i sempre hi ha processos pendulars de participació d’obertura a gent nova, consolidació del grup, renovació. Però mai havia vist un canvi en l’enfocament de l’espai i cal dir que és un canvi que ha anat més enllà d’aquests típics processos pendulars.

Julià Mestieri, fundador i expresident de Cal Temerari

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi