Reflexions comunicatives

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Moltes de les reflexions originals de Cal Temerari en termes polítics i en termes de projecte es canalitzen a través de la comunicació que es realitza. Així doncs, la comunicació va ser una peça clau en el llançament del projecte i el seu èxit en la seva capacitat de transcendència d’entorns sociopolítics, i ho és des d’aleshores.

Donat el context en que sorgeix el projecte i la necessitat de transcendència dels entorns dels impulsors (explicat ambdós anteriorment), afrontem 2 reptes comunicatius: trencar una dinàmica comunicativa prèvia i fer que s’entengués el projecte i el seu contingut.

Explicar el seu contingut segurament era la part més senzilla. Vam articular l'explicació de Cal Temerari en eixos i projectes, i la veritat és que vist ara crec que va ser un encert. Els 6 eixos explicaven el contingut i la transformació en que crèiem i que volíem impulsar, i els projectes era com ho faríem (sincrocoop: incubadora de projectes, teulada: recursos per entitats, taverna: espai de socialització, cassola: cuina compartida, carro: consum conscient…). D’aquesta manera, explicant això quedava bastant clar i alhora ubicava un marc mental nou, facilitant al receptor generar nous patrons i no buscar encasellar Cal Temerari en altres que patrons i esquemes polítics que podia ja tenir.

En la meva opinió, el repte va estar en crear un nou patró de comunicació per trencar amb la dinàmica que es venia treballant prèviament en moviments i col·lectius d’on veníem els impulsors. Una dinàmica que reforçava la identitat de grup, però encasellava i limitava la capacitat d’arribar a noves capes socials. Coses tan senzilles com l’abús dels colors vermell, negre i lila; la simbologia de punys alçats, estrelles, etc.

Malgrat la pràctica totalitat dels qui vam treballar per aixecar el projecte se sentien plenament identificats amb aquesta estètica, érem conscients que sortir al carrer a arribar a 7.000 o 20.000 persones que volíem que coneguessin el projecte era disparar-nos un tret a cada cama abans de començar la carrera.

Vol dir això renunciar al contingut? En absolut. Senzillament respon a la pregunta de quines idees creiem que podem fer arribar a aquestes 7.000 o 20.000 persones, en quina profunditat (o nivell de matís) i en base això quina és la millor forma i canal per aconseguir-ho. Per posar un exemple, només cal veure els primers tríptics explicatius que vam generar, o el primer llibret de programació, o inclús la butlleta per esdevenir persona sòcia que fèiem servir en les parades al carrer.

Així doncs, en un atac de genialitat, vam tenir la sort que els companys dissenyadors van trobar una paleta de colors en què tant nosaltres com el nostre públic estaríem còmodes. Alhora, Cal Temerari donava molt de joc i el vam aprofitar. Primer com a masia antiga de poble, associat a la vida rural de Sant Cugat, la figura del Temerari, que conduïa el carro de cavalls enmig dels cotxes, i finalment la idea de ‘la temeritat’ associada a les activitats amb risc i al perill. Amb tot això, es va trobar una imatge que denotava una actitud activa i arriscada, proactiva davant la vida, però sense caure en els tòpics visuals.

Cal recalcar que tot plegat no és en absolut menor. Personalment, estic convençut que sense aquest pas comunicatiu hagués estat impossible que Cal Temerari existís.

Una altra qüestió similar, però no menys important, ha estat el tema del llenguatge. Des del seu inici vam tenir especial cura de comunicar sempre de manera propositiva i en positiu. És a dir, no senyalar el que no funciona, sinó dir com crèiem que hauria de ser; no estar en contra d’alguna cosa, estar a favor de la solució que proposàvem. Per exemple, no estem en contra la destrucció del medi ambient, estem a favor de la sostenibilitat per a la diversitat. Sembla un detall petit, o fins i tot hi haurà a qui li semblarà una actitud poc crítica, però la realitat és que per arribar a persones poc polititzades és extremadament més efectiu. No es tracta d’una perspectiva inventada, sinó del que fan avui en dia totes les persones expertes en comunicació i màrqueting. Incorporar sense por tècniques comunicatives usades en els inputs que reben en el seu dia a dia totes les persones a les que ens adrecem no és renunciar a les idees, és sortir de la zona de confort per afrontar la possibilitat de tenir èxit comunicatiu i arribar a qui no estem acostumats.

Un tema similar és el llenguatge en qüestió de gènere. Si bé qui impulsàvem el projecte estàvem acostumats a fer servir el femení genèric (parlant de les persones) perquè entenem que el llenguatge té constructes masclistes, sortir al carrer amb comunicació redactada en femení genèric és (o era) garantia de que una part de les persones a qui es vol arribar no escoltaran el contingut o al sentir-se des-identificats en el redactat no se sentiran tant interpelats. Per aquest motiu, vam optar per la forma més oportuna dins de les regles de la gramàtica catalana, en aquest cas la forma dual, p.e. “els i les sòcies”.

També per poder fer arribar el contingut del projecte, i el projecte en si, a les persones amb la ment el més oberta possible alhora d’escoltar-nos, després de llargs debats, vam decidir que el nom fos Cal Temerari i no ‘Ateneu Cal Temerari’ o ‘Casal Cal Temerari’. En la part de ‘Cal Temerari’ no hi havia dubte, el projecte semblava una temeritat i era un nom nostrat d’un passat de poble que reivindiquem, el debat era si posar-li una etiqueta o no.

La funció de les etiquetes és facilitar l’explicació d’una cosa. Però a Sant Cugat l’Ateneu és l’Ateneu, i a més que el nom estava agafat, representava una idea molt diferent del que volíem construir. Alhora, Casal, hi havia hagut el Casal Popular La Guitza i podia semblar una continuïtat que no volíem que fos. A més, tant un com l’altre tenen connotacions històriques d’estar alineats amb moviments polítics més amplis, i nosaltres ens voliem centrar en fer arribar el projecte i el contingut. Per això el nom, expressament, sense etiqueta: Cal Temerari.

Els objectius de la comunicació en un inici van ser: 1r) que el màxim dels 80.000 habitants de la ciutat coneguessin l’existència del projecte; 2n) que d’aquests que el coneguessin, tinguessin la màxima informació dels eixos i dels projectes; finalment, 3r) dels que coneguessin Cal Temerari i què s’hi feia, se'n fessin socis.

Un cop funcionant, els objectius òbviament van canviar. Seguíem comunicant per la visibilització del projecte, però ja més enfocat com a espai de convertir en realitat alternatives que passaven a ser palpables per tothom que hi vingués. I segon, de projectar el Temerari com un lloc en el que es pot venir a participar per ajudar –d’una manera o d’una altra– a que aquestes iniciatives creixessin. Finalment, també fèiem servir el múscul comunicatiu de Cal Temerari per donar visibilitat a projectes més petits (i més nous) que no podien arribar a tant de públic i que estaven interessats en tenir l’abast al que arribàvem des del Temerari.

Aquest enfocament comunicatiu reforça una idea molt important de tot el projecte, i és que la pràctica política no es fa des d’actes de denúncia ni posicionaments públics (ja hi ha altres col·lectius que ho fan), sinó a través de la pràctica, donant valor, impulsant i difonent els projectes realment existents de creació d'alternatives. Aquest fet ha donat una molt millor rebuda a les idees que s’han impulsat que si ho haguéssim fet en un altre format, més racional, analític o ‘polític’ (si és que hi ha quelcom més polític que construir noves realitats).

Malgrat que tota aquesta estratègia sembli molt extrema, cal dir que encara hi ha gent a la ciutat que participa activament en projectes transformadors que veu amb recel Cal Temerari com a extremisa o tancat, com a espai de l’Esquerra Independentista (CUP) o que en resum no s’hi senten interpelats o interpel·lades. Així que segurament encara queda feina per fer.

Des d’una perspectiva més pragmàtica, per poder fer una comunicació ajustada als objectius vam realitzar una anàlisi de públics objectius des de diverses perspectives. Primer des d’una perspectiva de proximitat socio-política, és clar, la gent a la que era més fàcil arribar, però també des d’una perspectiva socio-demogràfica (edats, oficis, interessos, barris…). En aquest sentit dades de l’observatori ciutadà com la que aproximava que 20.000 santcugatencs participen (incloent pagar quota) d’alguna entitat o ONG, o altres dades ens van servir de guia. Tenint en compte el segment, calia definir formats i canals ajustats a la gent a qui ens dirigíem. En aquest sentit, vam apostar molt fort pel vídeo curt, perquè malgrat transmetre menys contingut que un text podia arribar amb les idees bàsiques a més gent.

En quan a canals de comunicació vam fer una proposta de màxims que no sempre ha sigut possible mantenir, però que ha servit de guia. Primer de tot calia tenir clar que no tot el nostre públic estava ‘on line’, i menys encara estava tot en les xarxes socials, malgrat que per la seva autoreferencialitat sovint dona aquesta sensació. Per tant, en aquest sentit, el treball de carrer va ser molt important: pancartes, paradetes, actes, performances… És cert que són activitats que requereixen molt d’esforç i el retorn no és immediat, però senta les bases per recollir els fruits (sembrar, sembrar, sembrar, que deia l’Andreu Nin). Alhora, el treball de comunicació en premsa va ser també molt necessari per posicionar Cal Temerari en l’imaginari col·lectiu de la ciutat. També, més al principi que ara, fèiem servir la programació trimestral d’activitats (per això cal programar a un trimestre vista!) per donar visibilitat a comerços i al carrer, buscant tenir distribució en equipaments i barris, equiparable a qualsevol altre projecte de ciutat com l’Ateneu o el TOT Sant Cugat.

Pel que fa al canal online, sí que la pràctica era bastant estàndard. Com a cosa innovadora en el seu moment vam usar publicitat pagada en xarxes per arribar a persones que no arribàvem de manera orgànica. La fèiem servir per fer arribar informació d’activitats i adreçar persones interessades a la pàgina web. La pàgina web actua com a node central de la comunicació online, incloent un formulari ben senzill per fer-se soci/a; un element important per eliminar les barreres d’accés o de dificultat de contacte. No podem oblidar que encara que alguns passem per Cal Temerari cada dia, algú per qui no és tant fàcil o habitual també s’ha de poder fer sòci/a ben fàcilment i aquesta és una manera molt pràctica.

Per tancar el tema de la comunicació queda un dels punts més importants: el risc d'assimilació.

És un secret a veus que hi ha una certa assimilació política amb l’EI i, en concret, la CUP. Segurament, degut al procés inicial de creació del projecte, a que la CUP hi té una seu i que és el partit que més actes hi fa. Ara bé, Cal Temerari no és ni està alineat amb cap partit. Això és complicat d’explicar i molt difícil de fer entendre. En aquest sentit, si bé el Temerari comunica les activitats que s’hi fan, les faci qui les faci, i dona difusió als col·lectius que acull, siguin quins siguin (seguint el criteri marcat per ser col·lectiu del temerari, és clar). Per això es mira de balancejar la comunicació intentant que l’espai destinat a col·lectius i activitats sigui equitatiu, encara que alguns facin més que altres, ja que també és una manera de dedicar esforços a impulsar aquells que més ho necessiten. En general, també s’ha mirat que en el global de la imatge pública del Temerari els col·lectius amb més identificació política no estiguin sobre visualitzats, així com mirar d’acollir iniciatives vinculades amb altres espais polítics que ajudin a diluir aquesta imatge, encara que difícilment s’ha aconseguit.

Julià Mestieri, fundador i expresident de Cal Temerari

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi