Isabel Olivella: “L’únic falangista de la família va salvar-li la vida al meu pare un cop acabada la guerraˮ

Fotos: Captures dels vídeos de la Comissió de Memòria del Consell de Barri de la Floresta

Aquesta entrevista, realitzada per la Comissió de Memòria del Consell de Barri, recupera el record d’un dels personatges més estimats de la Floresta, el doctor Miquel Olivella. La seva filla, Isabel Olivella, va ser entrevistada a l’estiu del 2017 per Mont Carvajal i Maria Beneyto en una de les seves visites anuals –ara viu al Canadà– per formar part del projecte de memòria que aquest any arriba a la seva màxima expressió amb la celebració del centenari del barri. Al lloc web de la Comissió de Memòria hi ha un recull de textos i entrevistes a personatges il·lustres. A continuació transcrivim la conversa amb Isabel Olivella, que a l’espai web del Consell de Barri trobaràs convertida en un text sobre els fills, llengües, idees, amistats, natura i professió del doctor Olivella.

Quina és la teva relació i la del teu pare amb la Floresta?

– Els meus pares es van casar l’any 46 a Barcelona i van viure a la plaça Calvo Sotelo, molt a prop d’on el meu pare tenia la clínica. Després li va sortir una feina de neuropsiquiatre a Terrassa. Vam trobar una carta del meu avi en què deia que li havia trobat una torre a la Floresta, a mig camí entre Barcelona i Terrassa. Crec que van venir a viure al 48 i ja es van quedar pràcticament tota la vida.

Tenia alguna referència prèvia?

– Que jo sàpiga no. Crec que el meu avi sí, perquè hi venia pels anys 40.

El teu pare era conegut per ser el metge de la Floresta.

– Clar, hi va anar a Terrassa però ràpidament va ser el metge d’aquí perquè no n’hi havia cap més. Feia molta falta. Era l’època de l’arribada d’immigració del sud i tant a les Planes com a la Floresta hi havia molta carència de metges. Va venir a viure i el van començar a cridar per anar a les cases, no estava destinat oficialment.

Neuropsiquiatria és tota una especialitat.

– Jo no n’era conscient, simplement el meu pare era metge. Va ser posteriorment quan em vaig adonar que no era una especialitat habitual. Però a la Floresta feia de metge de família. Recordo que fins i tot es va trobar amb una situació de maltractaments, d’un home que volia apallissar la dona. Per aturar-lo, li va trencar el paraigua al cap. Vaja, que va fer de poli també. Una mica de tot [Riu].

Com es movia?

– Anava a peu a tot arreu, dia i nit. A la Floresta, les Planes i Valldoreix. A més, l’encarregat de la central telefònica de la Floresta el tenia com a contacte d’emergències. Potser el trucaven a les tres de la matinada, tronant o nevant, i ell anava caminant a veure què passava.

Però tenia consulta a casa?

– Sí, feia consultes però normalment anava per les cases. A més, molts cops no cobrava. Moltes vegades tornava de treballar amb una gallina, mitja dotzena d’ous, mel... Hi havia molta pobresa però respectava molt tots els pacients, especialment els immigrants del sud pels esforços que feien per integrar-se. Recordo que durant uns anys hi va venir un altre metge però tothom deia que el meu pare era més barat. Clar! Si només cobrava a qui podia pagar, normalment 100 pessetes.

Recordes algun cas?

– Un dia un home va trucar a la porta de casa i li va obrir la meva àvia. L’home es va desmaiar. La seva dona s’havia posat de part en un taxi que era al carrer del costat. Era molt curiós perquè la dona no havia sentit cap dolor, s’havia posat de part sense esperar-ho. El meu pare va descobrir que la dona s’havia desensibilitzat perquè tenia lepra.

Fins quan va exercir?

– Quan es va jubilar a la Mútua Terrassa va seguir exercint de metge aquí fins que els meus pares van ser molt grans i van marxar a la masia dels meus avis al Bruc. Però els pacients encara l’anaven a veure.

Com va ser la teva infància?

– Molt feliç. Tinc uns records magnífics, de llibertat: pujar arbres, córrer, jugar a fet i amagar fins que ens cridaven per anar a dormir... Ara quan veig els nens amb els mòbils, em fa pena.

Hi havia molts nens?

– Era molt diferent perquè els que vivíem a la Floresta érem pocs però venien els vikingos i ens invadien. Després ja es van fer florestans. La majoria d’amics que tenia eren barcelonins. Aquest era un lloc d’estiueig molt famós, moltes famílies tenien la torreta aquí. No ho vaig conèixer, però sembla que l’època del Casino va ser espectacular. Quan començava l’escola, el poble es quedava buit.

Què més recordes?

– Els animals. A casa teníem gossos, gats, ànecs, oques, gallines, conills, serps... També teníem plantes tropicals. El meu pare era un apassionat de la jardineria i fins i tot ens va cavar una piscina la pati. Va construir una caseta de pedra amb cuina i aigua que va anomenar el club dels nens. Li agradava molt l’hort. Sortia amb un telèfon vell per si el trucaven i sempre amb corbata, fins i tot a l’hort!

Vas estudiar a l’escola Suïssa de Barcelona.

– Sí, als quatre anys agafàvem el tren per anar-hi. Els meus pares no volien una escola religiosa ni de l’Estat. Només quedaven les escoles estrangeres. Es van decantar per la Suïssa perquè s’estudiaven molts idiomes.

El teu pare era poliglot.

– Sí, i autodidacta. Per exemple, parlava el rus amb la mateixa fluïdesa que el català, i el va aprendre ell mateix. Es va fer amic d’un llibreter del carrer Pelai i va començar llegint moltes revistes de psiquiatria en rus. Fins i tot va haver de signar un contracte amb el Ministeri perquè les publicacions que arribessin a casa no hi sortissin. Ho van permetre perquè era per un assumpte mèdic i la psiquiatria russa estava molt avançada.

 

A partir de les lectures mèdiques, es va introduir a l’Sputnik i després altres autors. Tenia una col·lecció de clàssics russos meravellosa. Fins i tot es va subscriure al diari Izvestia, que el rebia a casa. Devia ser l’única persona d’Espanya que el rebia perquè un dia en el repartiment dels paquets a l’estació, vam veure que tots els altres exemplars eren per a Ministeris de l’Estat. Fins i tot va llegir el Quixot en rus! I al Hemingway, comparant-lo amb la versió castellana i comprovant els trossos censurats. Estava molt controlat, i entrava d’amagades la literatura que podia.

No només rus, també japonès.

– Va anar a una conferència mèdica al Japó i no portava bé no poder-se comunicar. Va fer amistat amb una japonesa amb qui intercanviava cartes en anglès. Després va començar a fer un curs a distància de japonès i el va aprendre a escriure. Va canviar l’idioma de les cartes. Era un geni!

Era important saber llengües per a una especialitat tant concreta?

– Sí, recordo que el van convidar a Rússia però al final va rebutjar anar-hi per no deixar sense atenció els pacients de la Floresta. Però era la il·lusió de la seva vida. Aquí només va poder parlar amb un senyor rus, el Yuri Babitsch, que vivia al barri. Em quedava fascinada amb les seves converses i tots els llibres en rus que teníem a casa i per això vaig estudiar rus tres anys, però no vaig arribar ni de lluny al nivell del meu pare.

Sembla mentida enmig de la dictadura.

– A casa teníem un petit oasi de llibertat. Era bonic. Vivíem a l’Espanya fosca i negra però la casa la recordo a color. I vaig tenir la sort que l’escola Suïssa també era a color i no en blanc i negre. La gent tenia por, i només parlava obertament amb qui sabia segur que no portaria problemes.

Era el temps de la censura.

– El pare la portava molt malament, sobretot al cinema. No entenia per què es permetien pel·lícules de guerra amb morts i, en canvi, un petó d’una parella estava prohibit.

El teu pare va ser a la guerra.

– Formava part del cos mèdic. Conec algunes anècdotes, com que el conductor de l’ambulància era un basc que tenia un lloro que el portava al servei. Un dia van saltar del cotxe en marxa perquè passava un avió alemany i, quan van tornar a veure el vehicle, estava destrossat i el lloro mort. El pobre senyor va tenir un disgust enorme. O una nit que els van parar a la carretera i els van preguntar qui eren. Van dir que eren nacionals i els van deixar passar. Si haguessin dit que eren republicans, els haguessin pelat. Tota la família era republicana; bé, gairebé tota.

A Catalunya?

– No, a Terol. Quan va acabar la guerra, el van agafar i el van enviar al camp de los lavaderos de Córdoba, on va restar tres anys esperant que l’afusellessin. Un dia se li va apropar un home vestit de negre i pensava que anaven a afusellar-lo però, de sobte, l’home li va dir: “Miquel, que no em coneixes?ˮ Era el seu cunyat, l’únic falangista de la família. El va salvar.

També recordo que va estudiar medicina a una universitat catalana –no recordo el nom– amb pocs alumnes. Acabada la guerra, Franco va prohibir aquesta universitat, perquè a més s’estudiava en català. Un cop tornat a Catalunya, va haver d’examinar-se diversos cops en castellà per acabar la carrera. Gràcies al meu tiet, el meu pare va esdevenir de los blancos –ni rojo ni azul, i mira que era ben republicà– i per això li van deixar acabar la carrera. Hi havia molts dels seus companys que no ho van poder fer.

A la Floresta hem canviat el nom de la plaça Pere Planes per plaça del doctor Olivella. Què li sembla?

– Estic molt emocionada. A més, és als sis camins, on anàvem amb la bicicleta per fer carreres. Per mi és el cor de la Floresta.

Estaria orgullós el teu pare?

– Moltíssim. Ja quan era gran es va publicar el llibre sobre el meu pare i es va emocionar moltíssim, es va posar a plorar.

Hem parlat del teu pare, però què hi ha de la teva mare?

– Era un encant, i havia ajudat al meu pare posant punts fins i tot.

I dels veïns?

– Hi havia un holandès curiós, que sempre anava amb espardenyes catalanes i ballava sardanes. Hi havia una dona alemanya, que li dèiem la nazi, i després vam descobrir que sí ho era, que havia estat governanta d’un camp de concentració. Vivia amb un senyor que havia treballat a les SS. Estaven amagats aquí.

També recordo que un dia el meu pare va anar a una casa i es va trobar una lleona a un sofà, com si fos un gat i amb tres criatures per la casa. Era d’un senyor que treballava al zoològic de Barcelona i que va decidir emportar-se-la perquè estava malalta. Hi havia el Perico, que era tartamut i ens portava el pa. El meu pare sempre li deia: “Perico, cántameloˮ. I cantant li sortia! [Riu] El meu pare s’estimava molt a la gent i crec que la gent li va correspondre.

Què recordes de la família Busquets?

– El meu pare amb el senyor Busquets tenia unes dissertacions religioses que eren per riure. El senyor Busquets era molt religiós i el meu pare no. Es passaven dos o tres hores xerrant i mai es posaven d’acord.

TRANSCRIPCIÓ realitzada per Jordi Pascual.

Notícies relacionades