Publicitat

El dret a decidir: el cos i el territori com a resistències front l’Estat

Cada any, quan la tardor just comença a instal·lar-se, una de les reivindicacions més històriques del feminisme omple una diada: el 28 de setembre, el dia per la despenalització de l’avortament. Conscients i orgulloses de totes les batalles guanyades, sabem que la victòria només arribarà quan totes les dones del món, a tots els indrets, puguin decidir lliurement sobre el seu propi cos.

La primera vegada que Espanya va despenalitzar l’avortament fou durant el curt període de la Segona República Espanyola, el 1936, ja en guerra contra el bloc feixista, amb la companya de la CNT Federica Montseny com a Ministra de Salut. Altra vegada, el període republicà i socialista centrà les seves intencions polítiques en el benestar i la llibertat individual i col·lectiva. Amb la pèrdua de la guerra, l’avortament tornà a estar perseguit, criminalitzat i penalitzat. No va ser fins al març del 2010, que les dones al ja regne d’Espanya, vam poder tornar a decidir sobre els nostres cossos. D’aquesta manera, durant més de 70 anys les dones de l’Estat espanyol hem hagut de marxar clandestinament a altres països per avortar o bé fer-ho al nostre territori en situacions molt precàries, foradant-nos les butxaques i endeutant-nos. Ennuegades de por i sota l’ombra del fred silenci social les que ho pogueren contar, i d’altres, mortes en els intents d’avortament. Aquestes també són víctimes de la violència de l’Estat i de la violència masclista: privar-nos d’una decisió tan important i crucial, ens col·loca directament en un estatus inferior i de subordinació.

La qüestió de la propietat

Quan pensem en aquest control febril sobre els nostres cossos, també se’ns apareix el concepte de propietat privada. Si no podem decidir sobre el cos que ens fa viure, llavors qui pot? De qui són els cossos?  Igualment, podríem demanar-nos: de qui és la nostra força de treball? De qui és la terra que treballem?

Per una banda, hem de fer el procés de deixar d’entendre que els nostres cossos pertanyen a l’Estat, tant des de la perspectiva avortista com des de l’òptica de la pressió estètica. Som els cossos que habitem i cal que desobeïm el rol tradicional de dones que el feixisme ens mana: dones subordinades a la cura dels altres, maleïdes per la pressió estètica que ens trinxa i ens fa infelices amb nosaltres mateixes. És deixar d’entendre que els nostres cossos estan al servei de les lògiques del poder: que han de ser heteronormatius i que han de servir per a la reproducció. Perquè el control sobre la nostra sexualitat ha estat sempre en disputa amb el poder hegemònic i patriarcal, al servei del seu ordre feixista i mercantil.

A grans trets, hi ha una llarga feina a fer en termes d’empoderament col·lectiu. Quan parlem de decidir sobre els nostres cossos, sobre si volem ser mares o no, entenem que no només volem decidir sobre què ens implica en aquest sentit sinó en tots. Volem poder decidir sobre el territori on vivim, sobre la nostra economia, sobre l’habitatge, el turisme… De mica en mica, amb els anys, l’Estat ens ha anat prenent autonomia i coneixement, sotmetent-nos a unes lleis injustes que no hem decidit mai. Per tant, el camí a recórrer és llarg i ample: la lluita per l’avortament ha de passar per entendre també la lluita de l’emancipació dels pobles, per exemple. I així, anar engreixant el concepte d’autodeterminació, el dret a decidir, i l’autoorganització. La llibertat implica poder decidir tots els aspectes de les nostres vides.

Ni els nostres cossos, ni la terra, ni tantes altres qüestions són propietat de l’Estat ni haurien de cenyir-se a les seves lògiques d’explotació patriarcals i capitalistes. Les feministes, continuarem defensant amb les dents més rabioses i la raó més sàvia el dret a decidir si volem ser mares, amb qui volem fer la criança i com la volem fer. Des dels Països Catalans, fins a l'Argentina, passant per Andorra i tots els països del món on les dones encara avui en dia són perseguides i criminalitzades per voler decidir sobre els seus cossos. 

Maria Garcia, membre d'Hora Bruixa

Notícies relacionades