Pràctiques feministes: Matxirulis go home

Sempre al centre de les nostres vides. Ens passem el dia denunciant la seva sobrerepresentació en l’esfera pública, diem que el món està fet a la seva mida i que als llibres d’història només hi surten ells. Expliquem, també, que aclaparen els llocs de poder i que són el rostre de la violència. Què passa, però, quan hi mantenim una relació afectiva? (Drama).

Fa temps que el concepte d’amor romàntic s’ha estès. Aquella idea d’amor monògama i eterna sense condicionals, l’amor de la mitja taronja –i l’espremedor–, l’amor de l’exclusivitat –forçada– i la dependència –malaltissa–. Tots aquests tòpics associats a l’amor romàntic són una construcció històrica i social que ens imposen una manera d’entendre les relacions afectives i que, curiosament, al sistema patriarcal i capitalista els va com l’anell al dit. Així, trobem la societat organitzada en unitats familiars minúscules (pare-mare-filles –si n’hi ha–), ofegades per poder pagar el lloguer, sentint-se aïllades i soles però amb els mateixos problemes que la resta. A més, el treball domèstic i de cura, absolutament feminitzat, no és assalariat i a la vegada és el que permet al sistema capitalista continuar funcionant.

El discurs i presa de consciència sobre com entén l’hegemonia que hem de viure les relacions afectives s’ha anat estenent a poc a poc, de la mà del feminisme, per a intentar crear unes relacions diferents. No ens enganyem, no és que les feministes no vulguem estimar! El que volem és fer-ho diferent. I el feminisme sempre hi és per a mostrar-nos una alternativa i perquè estiguem en constant revisió.

Polititzar les nostres vides amb allò del personal és polític anava d’això: analitzar amb perspectiva de gènere les nostres relacions, posar al centre les cures i el diàleg, empènyer lluny l’après i desconstruir per a tornar a començar.

Per tant, polititzem també qui es fica al nostre llit i amb qui anem a fer una cervesa. La nit és nostra, com el llit, i aquest també ha d’estar buit d’homes masclistes, encara que coneguin molt bé la teoria. El feminisme va d’una praxis diària, quotidiana i col·lectiva, i potser és hora que comencem a assenyalar i boicotejar tots aquests homes paternalistes, que fan grans discursos del que sigui, que ocupen l’espai amb tota la tranquil·litat del món; aquests homes babosos als que els hi importa una merda com estem mentre els escoltem i els caigui un petó, aquests homes que són masclistes d’esquerres i que ens costa tant fer-hi front. No és la nostra feina arreglar-los ni carregar-nos de més culpa, però sí que és la nostra responsabilitat no posar-los catifa vermella per a continuar generant violències i perpetuant aquest masclisme subtil, però persistent. Homes, reviseu-vos. Tots. I molt. Llegiu i qüestioneu-vos, que nosaltres també ho hem hagut de fer.

En aquest sentit, la xarxa entre dones sempre ens enforteix i ens reforça. Desmuntar l’engranatge dels femilistos passa perquè en parlem, analitzem la realitat i en deixem de ser còmplices. Passa per trencar el silenci i polititzar, fins l’últim mil·límetre, les nostres vides. No s’hi val estar compromeses amb el moviment feminista i no responsabilitzar-nos de les relacions que mantenim, amb petons o sense. La transformació radical del nostre entorn passa necessàriament per la quotidianitat. 

Lluny de tenir unes relacions tan feministes com voldríem, ens trobem a cavall del model relacional de la generació dels nostres pares i mares i una teoria feminista que ens fa avançar, sovint, a contracor. Una vegada apresa la teoria, cal posar-s’hi de cap a peus, i també de cor. Suposo que encara ens cal deixar d’entendre la cura i els espais emocionals com una responsabilitat exclusivament nostra, i no sentir-nos malament quan ens en cansem i decidim prioritzar-nos a nosaltres i al nostre temps.

Dediquem-nos a allò que és important i deixem estar totes aquelles relacions desiguals que ens incomoden i ens desgasten. L’amor ha de valdre l’alegria i no la pena! I visca les amigues!

Maria Garcia, membre d'Hora Bruixa

Notícies relacionades