Repressió i feminisme: més enllà dels superherois

Les històries de les lluites d’alliberament també parlen molt de repressions col·lectives i individuals. Al context català, com a tots els indrets del món, la repressió no ens ve de nou. La resposta de l’Estat enfront la dissidència política i social sempre va lligada a la coerció, i en els Estats neoliberals actuals no només rebem cops de porra, gasos lacrimògens i pilotes de foam, sinó que la justícia també és utilitzada com una eina repressiva. Hem de superar la lectura en que l’Estat actua segons unes lleis constitucionals aprovades en funció d’un consens social. L’Estat actua contra tot allò que no li sigui afí ideològicament i tenyeix segons el seu conveni el poder judicial, policial i constitucional, modificant allò que li convingui per mantenir l’status quo.

Estem vivint uns dies molt durs on la dignitat col·lectiva s’ha sobreposat a l’ordre establert. La resposta de l’Estat ha estat detenir 202 persones i tenir-ne segrestades 28 a la presó. Si bé tenim clar que no romandrem callades ni a casa, cal que repensem com sortim al carrer i quins espais generem per enfortir-nos davant de tal brutalitat. Com sempre, des dels moviments feministes intentem donar una mirada amb perspectiva de gènere als temes de l’actualitat, i resulta que la repressió també segueix la lògica patriarcal.

La repressió que hem patit les dones al llarg de la història té característiques pròpies. Si bé la protesta ja és un fet que altera l’ordre de l’Estat, el fet que siguem nosaltres les que la duem a terme és doblement reprimit –i revolucionari–. A les dones se’ns ha reprimit com a activistes i militants però també com a dones, ocupant un espai –l’espai públic, el de totes, el comú–, que no ens pertoca i d’una manera que s’allunya molt dels cànons femenins imposats, és a dir, d’allò que li tocaria fer a una dona: hem cridat el que trobàvem injust, hem fet ús de l’acció directa i a més ho hem fet juntes i organitzades.

A les dones, ens ha sigut difícil poder estar a primera línia de la batalla perquè tenim càrregues familiars i domèstiques que assumim més que els homes. Els horaris i ritmes de les assemblees impossibiliten en molts casos la conciliació familiar i les tasques que moltes vegades agafem no són tan visibles. A més, les accions que fan els homes solen ser més visibles per la mateixa lògica masclista.

Seguint el mateix fil, malgrat ser-hi en tots els processos revolucionaris al llarg de la història se’ns ha esborrat, marginat i reprimit. I aquesta repressió, que té nom de dona i de tots els altres eixos d’opressió, també l’han volgut marcar als nostres cossos. Sabem que els cossos de les dones han sigut objecte d’abusos sexuals en contextos repressius i de conflictes armats. Sense anar gaire lluny, el passat 1 d’octubre del 2017 les forces de seguretat del regne espanyol no només van actuar d’una manera molt desproporcionada sobre la població, sinó que en algunes ocasions també van exercir violència sexual i sexista sobre els cossos de les dones.

Les aportacions del feminisme en aquesta qüestió han d’anar al voltant de la cura de la vida de les persones, tant a nivell col·lectiu com individual, en dies tan ferotges com els que vivim i vindran: ens hem de cuidar si volem persistir i continuar ensenyant les dents. Així doncs, des dels feminismes hem de generar respostes antirepressives que siguin capaces de gestionar la por, protegir-nos i gestionar els efectes psicològics de la repressió. Aquestes són les eines feministes que hem de poder implementar a cada col·lectiu, família, grup de suport, barri, amistats, etc.

Lluitem perquè defensem la vida i defensem la vida perquè tenim por de perdre-la. Aquesta por, que no és res més que la repressió de l’Estat, hi és, i negar-la no ens farà més valentes. Hem de començar a poder-ne parlar, a poder-nos compartir de què i de qui tenim por, racionalitzar-ho i gestionar-ho plegades. Ha arribat l’hora de mirar-nos als ulls i dir: sí, tinc por d’anar a la presó. Sí, tinc por de que la policia em pegui. Tinc por de manifestar-me i que se m’emportin. Tinc por. I no només tinc por per mi sinó per tu i per totes. Sí, tenim por. I molta. Perquè el que defensem és tot el que tenim i no podem deixar que ens ho prenguin.

Hem de ser capaces de generar espais de cures abans i després de cada passa, a llocs segurs i còmodes. Aquests espais han d’estar preparats per a fer una gestió de les emocions i analitzar-les des d’una perspectiva política, que ens ajudi a entendre d’on venen i per a què serveixen. Una de les eines que ens pot ser més útil segurament també és la de protegir-nos i preveure situacions de risc i descontrol. Hem de poder compartir quins són els nostres límits individuals, i assumir-los col·lectivament. Ens hem de poder dir com estem i com ho hem viscut: la lluita no ens fa superheroïnes, la lluita ens dignifica i ens responsabilitza del nostre entorn. Hem de poder crear refugis on explicar-nos que hem passat por, nervis i tensió, i intentar trobar maneres perquè la propera vegada no ens faci recular sinó donar una passa més. Cuidar aquests moments ens permetrà enfortir el grup i sentir-nos més unides per continuar desobeint un sistema que ens oprimeix.

Si bé trobem aquestes estratègies en allò comú, aquests dies varis col·lectius i gent amb molta presència a les xarxes està apel·lant a les cures individuals en referència a les mobilitzacions. Per a nosaltres en aquest context només podem cuidar-nos des d’una mirada col·lectiva per tal de generar espais de caliu entre companyes, compartir-nos. Les cures individuals on sistemàticament decidim prioritzar-nos són de per se desmobilitzadores. Totes tenim por, però si totes actuem segon la lògica d’aquesta, l’únic que farem és que la repressió faci els seus efectes: desmobilitzar, no solidaritzar-nos amb les companyes, formar part d’una normalitat còmplice amb el que vol l’Estat. Per tant, si bé és molt important comunicar on són els límits de cadascuna també cal ser-hi. No cal que totes fem les mateixes coses, els límits es desenvolupen pels nostres cossos de maneres molt diferents i hem de respectar les línies vermelles de totes les companyes. Ara bé, quedar-se a casa freqüentment perquè es té por l’únic que fa és potenciar unes cures individualistes i neoliberals que s’escapen de lluny del feminisme que voldríem.

Cuidar-se no és quedar-se a casa desmobilitzada: cuidar-se passa per cuidar-nos, que és entendre en quin moment estem i quin paper hi juguem col·lectivament.

La recepta en aquests dies de tardor ha de ser caliu, col·lectivitat, compartir i ser-hi. Aquí hi som totes i per a totes. Jo per elles i elles per mi, d’ordre alterable i indestriable. Que no tenim forces per rendir-nos!

Maria Garcia, membre d'Hora Bruixa

Notícies relacionades