El masclisme mata

El masclisme mata. A mi m'ho recorden les 1.025 dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles, feminicidi íntim que es diu. Potser et preguntaràs per totes les altres, aquelles que no tenien vincle amb l'agressor i et diré que aquestes no compten en aquesta estadística oficial que va començar al 2003. I no compten malgrat que en el conveni d'Istanbul així ho especifica. El govern central en va ratificar la seva permanència al 2014 però encara no hi son. Potser ens acostumem a xifres que no ens diuen res però darrere de cada dona hi ha una història vital que pot semblar-se a la nostra, deixen orfes en una situació emocional molt precària, deixen famílies i amics trencats per la ràbia i el dolor

El masclisme és una qüestió de gènere doncs afecta a les dones per ser dones. A mi m'ho recorden les 50 dones assassinades per feminicidi íntim segons dades oficials i les 90 dones assassinades (dades feminicidio.net) en el que portem d'any 2019.

També m'ho recorda aquesta estructura desigual que no reconeix la injustícia i el dolor de les dones, aquesta lluita constat de drets humans. El masclisme mata i ofega emocions, sentiments, il·lusions i esperances a moltes dones i als seus fills i filles que els hi neguen el dret a viure la infància amb seguretat i amor.

Qüestió vital a reinvertir doncs parlem de més de la meitat de la població, important dir les coses pel seu nom i la violència contra les dones es diu violència masclista, no hem d’invisibilitzar-la.

Però a les dones no sols ens mata el masclisme, també ho fa el silenci de les institucions i de la societat, el mirar cap a una altra banda perquè el problema és molt complex, la no aplicació del pacte d'estat en la matèria de violència de gènere del 2017, els minuts de silenci per una assassinada quan no impliquen canvis en el sistema, la no revocació de xifres sobre violència manipulades i mentideres que alguns partits polítics diuen com autèntiques, el maltractament institucional al que ens enfrontem les víctimes, la revictimització constat que sofrim, la falta de compromís real per la seva eradicació, la manca de perspectiva de gènere en tots els àmbits, l’escassa o nul·la formació en violència que habitualment sofrim en diferents departaments d'atenció a la víctima. Mata la indiferència, la no protesta, la inacció.

 

Aquest 25 de novembre tornem al carrer per reivindicar el que falta i el que no podem perdre doncs s'ha aconseguit amb la lluita constant de moltes dones predecessores, tornem a interpel·lar els homes doncs la nostra lluita hauria de ser la seva, crear societats justes i igualitàries, tornarem a sortir per nosaltres, les nostres filles i fills i per totes les persones que agafaran el relleu.

Maribel Guillamón, fundadora de Noestàsola

Notícies relacionades