Lluís Companys visita el camp. Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

El 8 de febrer del 1937 Màlaga va caure en mans franquistes. Una gran fugida va acabar animant al Partit Comunista a fer una crida per crear un reclutament voluntari d’aquelles persones que, abans de ser cridades per la República per defensar la pàtria, volien tenir un ensinistrament militar. La idea ràpidament es va estendre a Catalunya de mans del PSUC i posteriorment d’altres grups com Estat Català o ERC, que governava la Generalitat. Només el POUM s’hi va oposar mamant de les idees antimilitaristes que prèviament a l’esclat de la Guerra Civil havien recorregut el país. Tal com ha explicat l’historiador santcugatenc José Fernando Mota en una conferència a Cal Temerari, Pins del Vallès –com s’anomenava llavors Sant Cugat després de la culminació del canvi de nomenclàtor per eliminar referències religioses– va ser el lloc elegit per ubicar el camp de reclutament del que esdevindria l’Exèrcit Popular de Catalunya.

Les autoritats de la Generalitat van veure al camp de golf el lloc idoni per començar la formació militar, que durava un mes, de les persones que volguessin participar voluntàriament en la defensa de la República. El 17 de març del 1937 el consolat britànic va enviar una carta a Tarradellas tot criticant l’ocupació del camp. Malgrat les crítiques, que també van arribar d’altres col·lectius estrangers que feien ús del golf així com dels treballadors d’aquest recinte, la Generalitat va tirar pel dret i finalment Pins del Vallès va esdevenir un símbol de la lluita antifeixista. Fins i tot el president Companys va visitar el poble en motiu de la inauguració del camp.

Mota, en un treball de recerca, ha trobat diverses fotografies i cartes dels reclutes que van passar pel camp, que va arribar a albergar un màxim de 1.500 soldats. Tots eren voluntaris fins el novembre del 1937 quan la crida a la guerra comença a portar persones obligadament a fer la formació militar abans de lluitar al front. La majoria de vinguts al poble eren barcelonins mentre els santcugatencs marxaven a altres indrets a fer la instrucció militar. L’historiador també ha trobat un breu documental propagandístic que es va elaborar en motiu de l’organització de la resistència republicana, una part del qual es dedica al camp de l’Exèrcit Popular de Catalunya.

Tal com explica Mota, però, la il·lusió inicial va anar perdent-se per problemes de convivència entre la població local i els voluntaris. Segons explica, els joves vinguts d’arreu provocaven altercats a bars però també conflictes amb el POUM, ja que molts d’ells formaven part de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya. El consistori va arribar a prendre una resolució per unanimitat en què es demanava el respecte a la convivència i la prohibició de les marxes militars pel centre de la població. L’avenç del conflicte, però, acaba fent del camp un lloc de reclutament obligatori dependent de la Generalitat i del Ministeri republicans.

Tant abans com després, sempre segons Mota en base a la seva recerca, el camp tenia unes condicions dolentes. Moltes armes eren de fusta ja que no hi havia suficients fusells per a tots els reclutes. Les tendes de campanya eren petites i s’hi aglomeraven moltes persones. Tot i que molts voluntaris ho vivien com una experiència de formació militar positiva, no deixaven de lamentar, i així es veu en les cartes –també d’un dels alferes–, les condicions de la instal·lació. Finalment, l’experiència va acabar amb l’entrada de les tropes franquistes a la vila.