Foto: Dionisio Giménez

Convidat pel Sindicat de Llogateres de La Floresta, i sota el lema No més expulsions dels nostres barris aquest advocat, membre de l’Observatori dels Drets Humans i advocat del Sindicat de Llogateres, va parlar a la plaça del barri a unes trenta persones a les quals va instar organitzar-se per defensar els seus drets i denunciar els abusos i l'especulació de la propietat. Les dades esgrimides per Joan Tamayo són eloqüents: En els últims tres anys unes 400.000 famílies van perdre el seu habitatge en mans de la banca, i només a la província de Barcelona 50.000 famílies no van poder afrontar els pagaments de la hipoteca o lloguer. Amb els diners del FROB per salvar la banca l'Estat podria comprar aquests 700.000 pisos amb què crear un parc de lloguer públic al 20% de la renda familiar disponible. Tamayo és bon coneixedor dels problemes dels inquilins de Sant Cugat, ja que va treballar a l'Ajuntament de la nostra ciutat quan l'alcalde Joan Aymerich regentava l'alcaldia, inaugurant l'etapa urbanística més especulativa de l'Administració local.

La xerrada, celebrada dimarts a la tarda, va constituir una documentada denúncia sobre l'especulació urbana i també sobre la política entreguista del PP, PSOE, Ciutadans, PNB i CDC (ara PDECAT), que van participar, uns en el redactat final de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), i uns altres a mantenir-la, afavorint així a la banca, als sectors immobiliaris i als fons voltors, “una llei –va dir– especialment lesiva per a les persones més vulnerables i que ha contribuït a la indefensió de milers de persones”. Especialment dur va estar amb els fons voltors, “un frau que escandalitza Europa”. “Mentre que a l'Europa central l'habitatge és un bé interpretat com una necessitat horitzontal, per als de baix, aquí representa una piràmide, per als de dalt, on en el vèrtex hi ha els grans depredadors del país”. Tamayo (que parla amb una claredat diàfana) es va mostrar molt crític amb la decisió del Tribunal Suprem de desestimar l'acord del Parlament de Catalunya (lleis 24/2015 i 4/2016) que va votar les lleis d'emergència social i la de protecció de persones en risc d'exclusió. “No podem acceptar que els lloguers siguin superiors al salari mínim, perquè en aquest cas això ens esclavitza per a tota la vida, convertint-nos en ostatges d'una situació injusta. I, de la mateixa manera que ells s'organitzen, nosaltres tenim l'obligació de fer-ho per conquerir aquest dret”. Va dir que “a casa nostra no s'han construït habitatges de lloguer des de fa més de 40 anys, que és una mentida” i va instar als que seguien la seva xerrada a documentar-se, llegir les lleis, i a presentar les denúncies que calguin. Per a això Tamayo va esbossar el que bé podria ser una guia de l'inquilí, que contempla els passos a seguir en cada cas, ja sigui una ocupació –preferentment, va matisar– de la propietat d'un banc, o els drets dels inquilins, i en aquesta línia acudir les vegades que siguin necessaris als serveis socials de l'ajuntament, als tribunals o la Generalitat de Catalunya. “Bé ara hem de recuperar aquests drets i dotar-nos de majors garanties per defensar-los, ja que tenim més eines per dur-la a terme, i una d'elles en el Sindicat de Llogateres”.

Aquest advocat de Terrassa ha acumulat en els últims 20 anys una gran experiència, no només en els drets socials dels inquilins, activitat que va concretar després en la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), també a la denúncia contra la “cobdícia de la Banca” i en la cobertura legal a les ocupacions d'habitatge. I, com una cosa porta a l'altra, Tamayo és des de fa anys membre actiu de l'Observatori de Drets Humans i de la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d'Advocats de Barcelona.