La importància de dir-se Rodríguez en temps convulsos

per Dionisio Giménez

Drets

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Foto: Dionisio Giménez

Hi ha una cançó memorable de Gabriel Salinas (cantant i poeta xilè. Edigsa 1971) dedicat a un comunista imaginari la il·lusió del qual era tenir un fill guerriller, al qual anomenava Manuel, i de cognom Rodríguez. La cançó es diu Hace falta un gerrillero i forma part d'una antologia que ha sobreviscut en el temps sota el nom de Canto a mi América. I encara que l'original és de Violeta Parra, va ser Salinas qui la va popularitzar a Llatinoamèrica, i també a casa nostra, sobretot entre la militància d'esquerra. Editat en els anys durs del franquisme, el vinil s'ha convertit en els últims anys en una peça de culte. Èxit, indiferència, i tornem-hi. Excepte la coincidència del cognom, a mi, Jaime Rodríguez, no em recorda el fill guerriller tenia com a missió la lluita armada contra l'imperialisme nord-americà, amb perdó, però després de parlar amb ell em va venir al cap les primeres estrofes d'aquesta cançó: Quisiera tener un hijo / brillante como el clavel / ligero como los vientos / para llamarlo Manuel / y apellidarlo Rodríguez / el más preciado laurel. (Aquestes coses passen). Ha de ser, suposo, perquè, Jaime, de la mateixa manera que Salinas, com tants altres, van militar al Partit Comunista, ha de ser també perquè els dos van parlar i escriure sobre la tirania d'aquells anys en els seus respectius països, i possiblement perquè tots dos van utilitzar els mateixos verbs, precedits de paraules tan inabastables com llibertat i justícia. Possiblement també perquè els dos sabien sobre el vertigen de la lluita, la incertesa de la victòria i la por a la repressió en temps convulsos. La resta és confusió. Postureo, possiblement.

I és que saber de nosaltres mateixos només no dóna una lleu fermesa civil, una mena de llustre administratiu, i poca cosa més, per contra, quan estenem les mans és probable que trobem molts Rodríguez, i encara que una vida no serà suficient per culminar el camí previst, cal no oblidar on deixes el càntir perquè altres es refresquin i continuïn la marxa. Aquest compromís, aquesta determinació, constitueix una manera de ser, l'altra mirada que ens fa copartícips d'un temps ple de gent, d'històries, de contradiccions i de permanents lluites per això, per allò o per allò altre. Sabem, que, depenent de quin és el costat que ocupis a la vora del riu, t’acompanya una gent o altra en la travessia. Potser tingui a veure amb els que et van donar la vida (ningú neix per generació espontània), potser amb els teus primers mestres, amb els amics... o amb aquell fet que va determinar un canvi en la percepció del món que coneixies... O, per què no? Amb aquella cançó de Salinas, que et va fer pensar en els avions de primera classe o en els vagons de tercera on viatja la humanitat.

Prenguem per exemple a aquest home de 78 anys, de pares gallecs, i que, nascut aquí, a Barcelona, en aquells anys durs del franquisme, va participar en les lluites que protagonitzaven les associacions de veïns i els incipients partits polítics, en un moment en què ser d'esquerra era més que una identitat neutra. "Es podien comptar per milers, per centenars de milers els que lluitarem contra la dictadura. És una pena que tota aquesta gent marxi sense que rebi el reconeixement que mereix". És veritat. Potser vivim en un país on tot es pateix i s'oblida, en què els herois estan representats pel bronze dels seus cavalls. Un país amnèsic en què els seus dirigents polítics (de dreta, d'esquerra i de centre) no saben distingir –o no han volgut– els nínxols d'una cuneta de les escalinates del poder. Aquest home, dic, va estudiar dibuix tècnic i es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona (la Central, diu ell). "La filosofia és més important del que sembla, perquè t'ajuda a assimilar les coses".

"La filosofia és més important del que sembla, perquè t'ajuda a assimilar les coses"

– Quines coses?

– Home, doncs els reptes de la vida, i coses així...

Després, Jaime es va dedicar a l'ensenyament a l'institut Leonardo da Vinci. I tot això enmig de la seva activitat política, primer en les incipients Comissions Obreres, després al PSUC.

– Un dia em va venir a buscar la policia a la sortida de la feina. Un xivato els va dir que jo era comunista. Van registrar casa meva, i em van portar a la presó Model. Em van dir: “Quin càrrec tens al partit?” Partit? Quin partit ?, vaig voler saber. Em van treure llibres i tot el que a ells els va semblar sospitós d'alguna cosa. Al poc temps d'això la Guàrdia Civil de Mira-sol va venir de nou a registrar casa meva. Es van dur llibres, i uns clauers. Fixa't, van ficar els clauers en un sobre amb la indicació "Mao Tse Tung". Els vaig dir que no, que eren del Che Guevara. La resposta va ser: "Tant és".

Jaime Rodríguez ostenta la representació d'Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) a Sant Cugat. Encara que matisa:

– Bé, jo he estat sempre al PSUC, i quan aquest es va escindir vaig entrar al PSUC-Viu. No som molts, aquesta és la veritat, hi va haver massa polèmiques, moltes escissions entre els que es creien autèntics comunistes i aquells que acusaven de no ser-ho –beu un glopet de cafè–. Una pena... Després vaig veure al Paco Frutos en la manifestació de la unitat espanyola. A mi no em va agradar el que va dir, perquè jo mai he oblidat el dret a decidir dels pobles, el dret a l'autodeterminació dels pobles és una reivindicació històrica que l'esquerra no s’ha d’oblidar.

– Doncs ICV no empeny molt en aquesta direcció.

– Deu ser perquè està en coalició amb Catalunya en Comú Podem.

– Abans tampoc.

– Doncs mira, jo sí la defenso. En ser de família gallega, la valoro molt perquè els meus avis parlaven gallec, defensava la seva identitat, la seva manera de ser. Jo no veig la qüestió unilateral per enlloc, però això no va ser obstacle per anar a les manifestacions. Ho vaig fer, i ho faré, com a rebuig al govern central, i al 155.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article