Foto: Jordi Pascual

La història de les persones està feta de llàgrimes, algunes rialles, unes poques petites alegries i un gran mal final. I tot pot ser explicat en els més diversos tons: dramàtic, irònic, pompós, tontuelo, grandiloqüent... En el cas que els proposo, anem al descriptiu. Conec Roger (Barcelona, 52), des del dia que vaig descobrir el seu somriure de nen precoç i uns ulls que tenen de tant en tant una brillantor clara com si en el moment de la salutació alguna cosa hagués estat definitivament compresa. No importa si està o no de mal humor, és igual, perquè sempre llueix la mateixa expressió com si els avatars del seu món interior tinguessin el do del transitori i fos tan efímer com les castanyes a la paella de l'hivern. Potser, què sé jo, és un seguidor de si mateix, o potser ho sigui (Roger és un lector dels clàssics) d'Heràclit d'Efes, quan va sentenciar que “ningú es banya dues vegades en el mateix riu”, això és, que tot està sotmès a la llei del canvi i que res s'escapa a aquest principi universal. És a dir, Roger, com Heràclit, és un relativista, algú que juga amb el món sense esperar res d'ell. Pot guanyar o perdre, però el duel haurà valgut la pena. I, d'acord amb això, Roger emprèn una història rere l'altra, un projecte que segueix a un altre, una experiència que anul·la l'anterior. O la complementa. Em sembla haver-lo vist sempre carregant en el seu cotxe atrotinat les coses més inversemblants per als projectes més increïbles. La atzarosa (descomunal) activitat d'aquest home no coneix límits. És el cuiner prodigiós de múltiples experiències a Sant Cugat, i en totes elles ha deixat una empremta de bon gust, un segell peculiar, indiscutible, doncs contingut i continent corren de la mà en aquest home, i ho fa amb la gràcia de la menta quan augura el primer esglaó del jardí que comença. Hi ha gent així, arreglalotodo. Potser ha heretat del seu pare aquesta creativitat diversa, ja que el seu progenitor va conrear el disseny industrial en un temps en què les persones d'ofici es regien per la inventiva de la supervivència, que és la màxima expressió de l'art, o, potser li donava a la seva mare l'experiència vital de la natura i els seus capricis, doncs ella –ho sé– mirava amb els seus memorables ulls negres el fragor de les estacions quan la pluja i el sol es succeïen, i no era cosa estranya que així fos.

– És que la meva mare estimava la natura, tant com als seus fills, i jo he heretat una cosa i l’altra d'ella. De tot això estic fet.

A mi m'agrada preguntar per la mare dels meus entrevistats, doncs constato que les respostes solen coincidir en aquest punt.

Alimentar també l'esperit

Som a la terrassa del restaurant 90.0 (l'antiga poperia, a un tir de pedra de la carretera Vallvidrera, sota el taller mecànic). Val la pena venir fins aquí, i fer-ho quan el sol s'amaga amb el seu vestit de caramel de moniato jugant amb les muntanyes de Montserrat, a un pam de la Mola. La vista és de pel·lícula. De pel·lícula. Perquè d'això estem parlant ara.

– Voldria recuperar –em diu Roger– les pel·lícules que, d'una o altra manera, han estat relacionades amb La Floresta i exhibir-les en un cinefòrum que vull inaugurar al restaurant. Això forma part de la Memòria Històrica local, i seria bo poder visualitzar-les. Sé que a la dècada dels setanta i al començament dels vuitanta el poeta i director de cinema José María Nunés va filmar una pel·lícula al barri en què surten alguns veïns. Es diu Iconockaut. Nunés era un anarquista, que es va sentir molt motivat pel paisatge i la gent d'aquí. Jo crec que era un precursor del que va venir després, no et sembla?

– I tant.

– Nunés va signar unes 10 pel·lícules, encara que la majoria d'elles van tenir un recorregut molt curt. Ell es considerava un autor “maleït”, fora dels circuits comercials –m’informa Roger–. Doncs bé, he ideat un espai per a la nit dels dijous, dedicat a la filmografia, i de forma especial als autors de la zona, es dirà Tria la pel·lícula que la tapa la poso jo –i torna a preguntar-me–. Què et sembla?

I, quan anava a respondre, m’interromp:

– Vull fer del restaurant un espai dedicat a l'art, i que sigui compatible amb la bona cuina. Visc en una zona on hi ha molta creativitat artística i poques possibilitats per donar-les a conèixer. Pintura, escultura, dibuix, música, en fi... l'art vital de La Floresta, que és molt. Doncs bé, aquí els artistes locals tindran el seu espai.