Fotos: Jordi Pascual

Plou molt per a ser juny i Jesús-Àngel Prieto, professor de l’escola Massana, realitzador audiovisual, activista ecologista i membre del grup d’investigació Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), em rep a la seva casa a La Floresta sense deixar-ho escapar: “Canvi climàtic?” “Primavera més bé, no?”, li responc. El seu riure és la millor contestació que em podia fer. El passat 5 de juny va participar a un acte sobre els acords de París a la COP21 organitzat a la Casa de Cultura per Federalistes d’Esquerres, col·lectiu del qual és membre. Aporta una visió que sona a catastrofista però, diu, és, sobretot, realista; perquè la baixada d’emissions de gasos d’efecte hivernacle la farem ordenadament o a cops i, de moment, sembla que hem elegit la segona via.

– Al teu curtmetratge Els tres últims refugis, que es va projectar a París en el marc de la COP21, hi ha una conclusió clara: ens n’anem a l’abisme.

– Després d’unes conferències sobre medi ambient fatals em vaig decidir a fer aquest curt, impactant però per generar debat. M’han arribat a dir que és molt pessimista però no ho és perquè l’he fet. No perdré diners i temps per gravar una cosa negativa, si ho faig és perquè és una eina per generar un debat i enfrontar-nos a una veritat incòmoda. És greu el que està passant.

– I no canviem la tendència.

– Bé, des de la COP21, per molt criticada que hagi estat, s’han fet passos. Als acords es demostra que això va de bo perquè es reconeix que no podem passar més de dos graus sobre la temperatura mitjana d’abans de la revolució industrial. És una burrada, perquè no hauríem de passar de grau i mig i ja n’hem superat un. Que 190 països acceptin això, que han de reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle... és molt. No hi ha sancions ni control però ja es veu què passa i hi ha un compromís sobre la taula.

Com entri un tsunami per Barcelona i es carregui la Sagrada Família, els compromisos seran més ferms. Quan el Sandy va entrar a Nova York, va ajudar molt a l’Obama perquè era una alerta. Totes les previsions són clares, hem de baixar la pendent, ordenadament o a trompicons. Si superem els dos graus sobre la mitjana d’abans de la revolució industrial no sabem què pot passar: pot posar-se a nevar just ara i en tres hores pot fer 40 graus a l’ombra. La desertificació i els incendis forestals seran continuats al clima mediterrani.

– Correm el risc que tot quedi en paper mullat perquè depèn de la voluntat dels països.

– L’acord és voluntari però es marca un compromís. És molt important la pressió social. Mentre el canvi climàtic es trobi a la posició 11 o 12 de les preocupacions de la gent, anirem malament. El mateix mes que va sortir un milió de persones demanant la independència, a la manifestació del canvi climàtic érem 5.000. La gent ha de dir als polítics que el medi ambient és prioritari per responsabilitzar-los.

Hi ha una frase molt maca del Daniel Cohn-Bendit que diu que hi ha tres grans opcions polítiques possibles: liberals, socialdemòcrates i ecologistes. Els liberals diuen que els votin a ells, abaixaran els impostos i el ciutadà farà el que vulgui mentre el món ja s’apanyarà. Els socialdemòcrates diuen que pujaran els impostos per tenir serveis. Els ecologistes diem que quan ens votin no els deixarem agafar el cotxe, tallarem l’aigua i la llum cada nit i els nostres nets viuran. Cal lideratges pedagògics i una població que ho entengui.

– És possible aconseguir tantes renúncies?

– Hi ha moments de la història en què ha passat. Quan el govern d’Estats Units va dir que necessitava tot el petroli per a la guerra a Europa, va animar a la gent a anar a peu a treballar i ho va fer tothom. Si aquesta pluja [diu assenyalant la finestra] s’emporta mig Llobregat, segur que decidim que hem de fer alguna cosa. Ens cal consciència. La pilota la té la ciutadania.

– No és el mateix la ciutadania de Catalunya que la d’Estats Units o Xina, grans potències que tenen molt més a fer.

– Sí, i Xina s’ha posat molt les piles quan la gent va veure el grau de mortalitat que suposava l’alta contaminació a les ciutats. Ara per ara és el principal país en transició cap a l’energia solar.

– És compatible passar-nos a l’energia solar, els cotxes elèctrics... i seguir produint quan el que volem és ser sostenibles?

– No, hem de caminar cap a una reducció. S’han de tenir en compte dos elements: canvi climàtic i superpoblació. Ara som 7.600 milions d’habitants! Estaria molt bé que als ordinadors apareguessin dos números en actualització constant i inesborrables: la població i els dies que ens queden per esgotar el carboni que ens queda per consumir abans de superar els dos graus. La Terra només suporta 6.000 milions d’habitants amb un nivell de vida del Marroc; al nivell d’Estats Units, només 1.400 milions. Per això ha guanyat Trump: “Jo primer i la resta us foteu”. I l’han votat. És darwinisme social del més bèstia.

Ens cal reduir. Per exemple, a aquesta casa hem comprat un cotxe elèctric petit i barat, tenim Som Energia... Tot i així, hauré de marxar perquè no em puc permetre viure a una casa aïllat perquè mai serà autosostenible. Fa anys en un Consell de Barri en què es debatia la relació amb la natura vaig fer una proposta: A mig-llarg termini l’única solució per a La Floresta són dos grans edificis de 20 o 30 pisos amb els serveis col·lectius a sota i totes les casetes derruïdes perquè guanyi la natura. Això és respecte al medi ambient! Un poc més i em maten.

– Normal...

– Clar, però és que el sistema que tenim no és sostenible. No es tracta que jo tingui un cotxe elèctric, és que no he de tenir cotxe! Les estacions han de tenir cotxes compartits com ara el bicing. La clau és la reducció. De les tres R ens hem quedat amb el reciclatge perquè al darrere mou una indústria. Abans va la reducció i la reutilització.

– La gent es queda amb la consciència tranquil·la quan recicla.

– Sí, i la clau és la reducció, com anar a comprar el que ens cal i amb tupper per evitar gastar més plàstics. Ens hem de centrar en el quilòmetre zero i l’autoproducció. Cal avançar cap a un model medieval, de funcionament per feus. Ja ha passat. L’imperi Romà era com nosaltres, ho externalitzava tot, i es va fer tan gran que va col·lapsar. L’alternativa van ser les unitats feudals autònomes.

– Una Catalunya autònoma...

– Però de debò. No podem ser autònoms amb un 1% de la població agrícola. Tampoc ho podem ser pensant que produïm els porcs de tota Europa amb unes condicions insalubres a moltes comarques. En tot cas hem de produir els porcs que necessitem nosaltres. A qui li diem que abaixi la producció? A l’Àrea de Guissona? Són, justament, les zones més independentistes perquè saben que produint porcs amb les condicions no ecològiques que es marquen, podrem seguir produint porcs per a tot el continent.

– Si hem de convèncer empreses que no faran el canvi, parlem de canviar el sistema?

– Clarament, un canvi de paradigma. Hem estat molt ecològics durant una llarga etapa nòmada. No cal que tornem a aquella situació però hi ha alternatives. Hem de fer una nova transició i sortir del marc mental que ens diu que només podem viure en aquest món. No hem estat sempre així, en absolut!

Hem de veure què fem en el mentrestant, que diuen sempre els marxistes. Es pot anar cap a un capitalisme del bé comú, buscar una economia cooperativa... Però hem de tenir clar que el marc capitalista de mercat no funciona. Hem de parar en sec el capitalisme financer perquè és el que fa més mal amb collites comprades a anys vista, el de producció es pot mantenir una mica més.

– De nou, cal la ciutadania.

– Sí, i amb propostes realistes. Per a mi “anticapitalista” no significa res, el que significa alguna cosa és la proposta.

– I ara què fem?

– Prendre consciència de moltes coses. Per exemple, la despesa energètica de Catalunya és desproporcionada. Semblem un nen que juga al seu escalèxtric. Quan algú analitzi el que estem vivint en plena crisi ecològica, es preguntarà: “Aquells què feien amb l’estelada amunt i avall?!”

– Hi ha qui diu que la independència ens permetria recuperar sobirania i actuar també de forma més encertada des d’una perspectiva ambiental.

– Si em venen bé la moto, els la compro, però no poden. El canvi climàtic és un pacte global. La governança és molt important. Si en una reunió sobre clima a nivell mundial de l’Índia en lloc d’un representant en tens 28, un per cada estat, no ho tenim fàcil. La Unió Europea discuteix amb una sola veu perquè tots hem cedit sobirania. Què passaria si tinguéssim 78 països diferents tenint en compte les possibles independències? Això és ingovernable.

Cal un model federal i derivar la sobirania. És el dilema de Rodrick: sobirania, democràcia i globalització. Són tres conceptes difícils de barrejar. Si et dic que has de baixar les emissions de diòxid de carboni i, per fer-ho, has de tancar totes les indústries de porcs que tenim a Lleida, el moviment independentista i el sobiranisme estarà molt agafat aquí perquè hi ha molt d’interès. Però no, la qüestió és que globalment no pots tenir-ho! Però també a nivell personal jo he de renunciar a la meva sobirania de tenir una caseta aïllada per anar a viure a un bloc de 30 pisos al costat de l’estació perquè sinó no serem sostenibles.

L’independentisme té poc encaix perquè, sobretot, fa una reivindicació de la sobirania. Alhora, s’entra en col·lapse amb la democràcia perquè, a banda de representar la sobirania, no permet decidir sobre altres estats, les decisions dels quals ens afecten. No és que Catalunya hagi de decidir, és que hem de decidir entre tots.

– Això no és un problema d’independència sí o no, és un problema de l’estat-nació.

– Evidentment. Estaríem molt millor en un estat-bioregió. El que ens fa germans és la regió mediterrània. Sóc totalment favorable a la federació de pobles ibèrics perquè la península té uns reptes bioregionals concrets. El problema no ha de ser si parlem català, basc, gallec... sinó què passarà amb nosaltres si l’any passat a Austràlia, que té clima mediterrani, va haver un incendi la diagonal del qual era de tota la península ibèrica. Quan ens trobem això, què fem? Traiem la bandera d’Aragó? De València?

Per això em semblen molt més interessants els imperis feudals, que agafaven territoris molt més amplis que no pas els estats-nació, que no deixen d’estar regits per models de producció lligats a les burgesies. Comparteixo la visió de Chomsky: Sóc el primer a defensar el nacionalisme antropològic i cultural però no l’estatal.

– Ens afecten decisions de l’altra banda del món però el canvi comença a nivell local.

– Sempre amb visió global. Entenent les dinàmiques generals, hem d’actuar a casa, fent que sigui més sostenible, estalviant, cosint... Són dinàmiques que jo veia en la meva àvia, no hem d’anar tant lluny.

– Com a membre de Federalistes d’Esquerres, què creus que pot aportar el federalisme a la lluita contra el canvi climàtic?

– No hi ha altra manera d’actuar. Les pròpies COPs són d’un federalisme claríssim, i a més per consens. Si un aixeca la mà i diu que no està d’acord, s’ha de tornar a negociar. Ara per ara, el principal repte del món s’està decidint de la manera més assembleària que existeix. És molt més fàcil debatre amb estats federals que ja han discutit internament el seu posicionament. S’han de tenir suficients actors per ser plurals però, alhora, que cadascun d’ells tingui un grup d’actors al darrere. Sinó faríem conferències de 500 països.

En la vida diària tenim moltes actituds federals, com en les comunitats de veïns. Cada pis aporta un representant que ja haurà parlat amb la resta de companys o família quina posició prendre, per exemple, sobre si s’instal·la o no un ascensor. Això passa perquè sabem de què es tracta i, alhora, no hem creat un discurs d’identitat. Ningú se sent de l’escala B del número 127 de cap carrer. Allò és un element operatiu i ningú treu la bandera contra ningú. Quan es juga amb les identitats com a element psicològic és molt potent perquè ens dóna seguretat.