Fotos: Cedida per Ricard Mestre a la Comissió de Memòria i Jordi Pascual

En el marc del centenari de la fundació de l’Associació de Propietaris i Veïns de la Floresta, presa com a data simbòlica de naixement del barri, l’historiador santcugatenc Domènec Miquel ha explicat en una conferència celebrada dimecres a la tarda al Casino que el barri es va començar a construir gràcies a l’arribada de barcelonins amb una mirada oberta pel que fa a la relació amb la natura. Mamant del moviment obrer i, sobretot, de l’higienisme i el naturisme, les primeres famílies en assentar-se al barri ara fa poc més de 100 anys tenien poc a veure amb les famílies burgeses que poc després van donar vida al barri.

L’arribada a Collserola quan ni s’havia projectat cap estació per al territori que actualment comprèn la Floresta seguia la lògica de creació d’un eix pensat per a l’estiueig i l’esbarjo. Inicialment tenia aquesta mirada higienista però al cap dels anys la burgesia més tradicional es va veure atreta pel model i va decidir accedir-hi. Mentre a l’Arrabassada les primeres edificacions van donar pas al Gran Hotel i al Casino –també a la rambla de Can Bell i altres construccions a l’entorn de Torre Negra–, a la Floresta la construcció de l’estació l’any 1925.

Per aconseguir aquesta fita, els fundadors de l’Associació de Propietaris i Veïns van nomenar el fill de Frederich Stark Pearson, finançador del ferrocarril, i Carles Montañés, impulsor de la xarxa, presidents d’honor de l’entitat. Aquesta decisió no va suposar res concret però la insistència dels pocs veïns que tenia la Floresta per aquells temps, aturant trens i entregant flors al pont del Diari per demanar una estació pròpia va suposar una concessió dels impulsors, que van acceptar un baixador sempre i que l’empresa no en pagués la construcció.

Els propietaris de Can Buscarons i Can Llobet van acabar pagant la meitat de la inversió mentre la resta de veïns van pagar l’altra meitat. Així mateix, el terreny va ser cedit pel senyor Llobet, conscient que la construcció de l’estació en aquesta zona li permetria vendre terrenys per construir edificis. I així va ser. Al 1925 hi havia ja 34 habitatges construïts amb llicència i d’altres que no havien passat per la tramitació corresponent a l’Ajuntament. Els nouvinguts, però, eren estiuejants d’una burgesia més tradicional, alguns dels quals es van assentar en veure la possibilitat de viure a la Floresta i treballar a Barcelona. Això propicià que al 1930 es creés una escola, fita de la consolidació com a barri.

Però aquest creixement només es pot explicar en base a dues fites importantíssimes. D’una banda, la consolidació del tren després d’anys d’estratègia econòmica i legal per construir una línia que unís Barcelona amb Terrassa i Sabadell. D’altra, la voluntat de les propietats de les finques de Can Buscarons i Can Llobet de vendre’s el terreny per a la construcció d’habitatges. Això, diu Miquel, s’explica només per la crisi que va sofrir la vinya a principis del segle passat, no només per la fil·loxera sinó, i sobretot en el cas florestà, per la baixada de preus davant la competència francesa. Els camps van deixar de ser rendibles i la venda del terreny resultava més atractiva.

Tot i així, la primera Floresta estava mancada de serveis, ja que sempre ha estat en segon terme respecte al nucli de Sant Cugat, on l’electricitat no va arribar fins el 1910, l’empedrat dels carrers fins el 22 i la distribució d’aigua fins el 24. El creixement de la Floresta va desplaçar la centralitat cap a l’altra banda de la via en què encara no s’havia construït –la més propera a Molins– i també va permetre l’arribada de grans inversions i d’operacions urbanístiques importants com les cases i pisos Tarruell, amb el Casino com una alternativa a l’Associació de Propietaris i Veïns.

Però la història dels inicis del barri no va ser un idil·li. Tot just acabava la primera Guerra Mundial i Barcelona encara recordava la setmana tràgica. Just ara fa un segle, la capital catalana va viure la vaga de la Canadenca, amb la ca corresponent extensió i repressió, i també èxits, com aconseguir que Espanya esdevingués el primer estat del món en reconèixer la jornada laboral de vuit hores. Així mateix, l’arribada del tren, més enllà de la història de Pearson i Montañés i els reptes de finançament, també va suposar un pes important per a la classe obrera. Només en la construcció del túnel de Vallvidrera van morir sis persones i unes altres 27 van resultar ferides.

La conferència de Miquel s’emmarca en el cicle d’activitats organitzades de la mà del teixit associatiu florestà des de la Comissió de Memòria del Consell de Barri. El cicle va començar el dissabte 26 de gener amb una inauguració a l’Associació de Propietaris i Veïns i s’allargarà durant tot l’any, amb un gruix important d’actes entre el març i l’abril. Pots consultar totes les activitats al lloc web del centenari.