Fotos: Jordi Pascual

L’exsecretària de feminismes de Podem a Andalusia, Rocío Medina, viu a Sant Cugat des de fa uns mesos en haver entrat a formar part de l’equip del grup de recerca Antígona de la Universitat Autònoma de Barcelona, vinculat al Departament de Ciència Política i Dret Públic. Medina, que té un ampli recorregut en la mirada antiracista, atén elCugatenc per parlar de feminisme en un moment de creixement del moviment. A petició seva, la conversa comença en l’àmbit personal com la màxima que allò personal és polític.

– Els posicionaments polítics també tenen a veure amb les trajectòries vitals.

– Així és. Allò que produïm té a veure amb vides i cossos, que sempre són sexuats, racialitzats, amb classe social... Em vaig criar a una aldea de Huelva i amb 13 anys la meva família va marxar a Sevilla per buscar unes condicions millors. Vaig marxar de l’Andalusia rural i profunda amb una situació d’atur estructural.

Posteriorment vaig estudiar dret i vaig tenir la crisi que tenim molta gent que estudia dret: Això per a què serveix?! Ho vaig solucionar treballant com a assessora en l’àmbit de la immigració. A poc a poc em vaig apartar del món del dret per entrar a les ciències socials. Així vaig acabar a Colòmbia treballant drets humans pel desplaçament intern de famílies afectades pel conflicte i per macroprojectes. Més tard, fent la tesi doctoral, vaig anar a campaments sahrauís.

Amb aquest recorregut és normal que tingui una mirada des del feminisme anticolonial. Quan torno aquí i començo a llegir la filosofia clàssica, és un impacte. Tenia la sort de veure el racisme que hi ha al darrere però no des d’un exercici d’intel·lectualització sinó per vivència corporal. Després d’aquest recorregut prenc la decisió difícil d’entrar a Podem, malgrat venir de moviments autònoms, i acabo treballant al Parlamento de Andalucía.

– La política institucional té molts límits.

– És complicat però la meva entrada crec que ve marcada per la meva formació en dret. L’estat, la llei, les polítiques públiques i la justícia, que van ser una conquesta per a la generació anterior, quin paper juguen en el nostre horitzó? En uns estats cada cop més securitistes és molt difícil pensar que hi ha mecanismes del sistema que és interessant reconèixer i prendre amb la participació activa perquè regeixen les nostres vides.

– Ho veus clar?

– S’ha de sortir del debat clàssic entre dins o a fora. L’antropòloga argentina Rita Laura Segato diu que s’ha de tenir una estratègia amfíbia. Crec que el mètode l’hem de construir entre totes i tots mentre fem camí. No podem estar només a les institucions pensant que transformaran la dimensió cultural ni podem estar només en espais on s’abandona la incidència social macro. La clau és aquí, en com construir transformació política reproductora que vagi més enllà dels nostres espais d’afecte.

– I què dius dels partits?

– Tenen una dimensió molt psicopàtica d’allò afectiu. És una dimensió de guerra interna i externa. Això no ajuda al teixit social.

– És una qüestió de competència entre partits i a nivell intern entre persones que volen accedir al poder.

– En la diagnosi estem d’acord. El que m’interessa és com es tradueix això en mecanismes afectius i emocionals. Com es posa en joc des de dins?

– Parlem d’exemples concrets que ens serviran de mostra. El cartell de “Vuelve” de Podem o la denúncia de la diputada de la CUP Mireia Boya per un assetjament masclista continuat. Fins i tot els partits que ho reivindiquen com a part de la seva l’agenda tenen molta feina per fer.

– Totalment. L’anàlisi és interessant perquè el feminisme dins dels partits té eines per mesurar els límits. De totes maneres, la nova política té una bona dosi de vella política. La idea de no repetir tòpics de vells partits era difícil. El problema és què es fa amb la pulsió transformadora i amb la de velles lògiques amb una càrrega important de violència interna. És difícil proposar un canvi social si tens una pràctica quotidiana d’agressió col·lectiva sistemàtica. És molt difícil sortir-ne perquè una bona part de les esquerres segueixen ancorades a la lògica eurocèntrica de lluitar pel poder entre grups que es confronten.

– I malgrat això, hi ha molt recorregut fet gràcies a molta gent.

– Sense lloc a dubte. Justament per això sóc feminista, encara que pugui ser crítica. De totes les ideologies per les que he transitat, el feminisme segurament és la proposta d’emancipació més honesta. A les assemblees es té en compte la reproducció del poper, la cura de les emocions, dels cossos, la violència... Això no ho he vist encara en espais marxistes clàssics i de vegades costa veure-ho en espais ecologistes. El feminisme ha tingut la virtut de recollir les demandes racials, de classe... Ha entès que la seva variant d’anàlisi no és l’única. Tot i així, la mirada eurocèntrica fa que el feminisme tingui un pòsit liberal molt fort. Per això cal una mirada global on hi entrin més subjectes polítics més enllà de l’Europa blanca.

– El marxisme, parlant d’opressió, s’ha deixat històricament una de les més evidents?

– Més que deixar-la, parla d’explotació i no de subordinació de dones. El marxisme clàssic intenta explicar que la subordinació de gènere s’explica en la subordinació de classe. És un dels nusos claus de les dificultats d’avui dia. La variant de classe ha estat la principal de l’esquerra històricament i això dificulta l’encaix de nous relats i d’una genealogia diferent per entendre la construcció del capitalisme, que ha necessitat la domesticació de les dones i les persones racialitzades per a funcionar.

El discurs neocon ha entès molt millor la interseccionalitat. No crec que sigui ingenuïtat. Porten decennis finançant think tanks als Estats Units. La all right nord-americana té una base intel·lectual gens banal. Si prens un discurs de Trump, hi ha raça, sexe, classe... Hi ha un treball artesà semiòtic i polític que no s’ha treballat per part de molts partits a Espanya.

– Potser ara és molt evident la manca d’interseccionalitat però no és un debat nou. Emma Goldman a finals del segle XIX i principis del XX ja barrejava l’anarquisme i el feminisme, per exemple. Ve de lluny.

– En el relat eurocèntric des de la revolució francesa. En el cas concret de l’anarquisme hi ha el dubte sobre fins a quin punt ens serveix per a un anàlisi global perquè no va fer una gran anàlisi política. És a dir, com li passa al marxisme, a partir del seu nucli explica la resta de desigualtats, que se solucionen en la mesura que la proposta anarquista triomfi.

En els darrers segles hi ha hagut una mena de recerca de la pedra filosofal: qui té la clau en termes mentals. Hem caigut tant en la dialèctica que ens hem oblidat dels cossos, dels afectes i d’altres registres de treball més enllà de l’anàlisi intel·lectual i mental. És una dificultat que tenen quasi totes les propostes d’emancipació eurocèntriques.

– Per què les eurocèntriques i no d’altres?

– El tall entre ànima i cos o ànima i vida és de tall eurocèntric, cartesià. És una construcció de pensament d’occident que va ser necessària per justificar la colonització del planeta i per fer-nos creure que érem una proposta de civilització tot i que en realitat érem i som una proposta de violència planetària. Seguim operant en la clau que nosaltres seguim exercint la racionalitat: evangelització en un primer moment i ara democratització.

Totes aquestes lògiques són expansionistes, incloent la Guerra Freda. Hi ha una imatge paradigmàtica d’això: una fotografia d’uns nadius americans amb un cartell de “no som camperols, som indis”. Seguim sense escoltar la filosofia ancestral indígena i seguim sentint-nos subjectes universals amb la capacitat de dir-li a la resta del món quina és la solució.

– Portat al feminisme, això és el debat occidental sobre si hi ha feminisme islàmic o no.

– Sí, o el debat sobre el treball sexual. És la mateixa divisió: un ser racional que pensa i un ser emocional vinculat al cos. La puta està vinculada al cos, la indígena al riu... És a dir, treballar col·lectivament perquè l’aigua d’un riu sigui potable és feminisme? Treballar per rescatar una interpretació de l’Islam –com a cosmovisió– més igualitària és feminisme?

És una divisió entre el ser i el no ser; l’existència d’un ésser universal que durant la revolució francesa era el B.B.V.A.: blanc, burgés, varón i adult. Ara el B.B.V.A. té dones dins i per això el repte és no repetir l’error: Ara la nostra agenda feminista serà de dones occidentals, blanques i urbanes?

– Aquest B.B.V.A. amb dones és el que justifica la reivindicació del feminisme liberal tal com se’n parla ara als mitjans?

– Bé, crec que quan Ciutadans utilitza aquest terme no s’ajusta als termes històrics. Hi ha una Europa que va entendre que el mercat necessitava les dones, el que era evident després de la Segona Guerra Mundial. Per això no es posa en dubte que les dones puguin participar en espais públics amb un mínim de seguretat. És una ciutadania vinculada al món laboral i a dones blanques, urbanes i amb un cert poder adquisitiu. Però el que no es té en compte és que la seva entrada al món laboral en molts casos és a base de fer recaure les tasques de la llar sobre dones racialitzades i més pobres. Això és un tall de classe que supera amb escreix Ciutadans. De fet, queda demostrat quan s’ha reconegut abans el permís igualitari per als pares que drets bàsics en el règim de seguretat social de les treballadores de la llar.

Avui parlar de corresponsabilitat sense parlar de les cadenes globals de cures o de l’explotació que sostenen sectors racialitzats en les tasques de la llar és una negació forta. Demostra clarament quina és l’agenda i els subjectes. És a dir, els nostres pactes com a dones blanques amb els homes blancs són racialitzats. Som dones blanques que accedim a drets d’homes blancs a costa de les condicions de dones racialitzades. És una reflexió que no fa l’anarquisme, els sectors de classe ni el feminisme en un sentit ampli, només els sectors antiracistes.

– És una desigualtat evident i per això quan es denuncia acostuma a ser punyent. Hi ha una part del feminisme que ho pren com un atac.

– Hi ha un trencament emocional, especialment per a les feministes que estan vinculades a la segona onada. Quan t’has construït políticament com un ésser oprimit que ha basat la seva lluita en l’obertura d’espais de llibertat et costa entendre que també tens privilegis en el mapa de les relacions de poder. Però la nostra experiència ja és una altra, molt més propera al zapatisme. És una crítica global, amb una internacionalització marcada per una globalització neomasclista, neoliberal i neoracista.

– Per què tres neo seguits? Què ha canviat per a posar-li neo al masclisme, al liberalisme i al racisme?

– És cert que de vegades afegim el neo per parlar de coses antigues però ho utilitzo perquè hem de ser capaces d’entendre les diferències i noves fórmules com es pronuncia el masclisme, el liberalisme i el racisme en l’actualitat. Per exemple, fins fa poc pràcticament cap home deia estar en contra de la igualtat i, en canvi, fa 40 anys ho podien dir obertament. Això no evita els “no estic en contra de la igualtat però...”

– Darrere de cada però hi ha un “no estic disposat a perdre els meus privilegis”.

– Clar però les fórmules són diferents i hem de ser capaces de diagnosticar-les. En el món judicial, per exemple, hem d’entendre que no només hi ha un problema de formació sinó també d’ideologia. L’extrema dreta ha accedit al poder per altres vies abans d’intentar-ho als parlaments. Són a les universitats, a la judicatura... Generen estratègia, organització i discurs. Per això hem d’entendre els neos.

– L’extrema dreta en el joc parlamentari necessitarà fer pactes i, en conseqüència, haurà de cedir en algunes coses. Realment és una amenaça tan gran?

– En primer lloc l’hem d’entendre com un fenomen global perquè sinó caurem en la trampa de vincular Vox al franquisme exclusivament. També és all-right nord-americana i reacció conservadora. Aquesta ja és als parlaments europeus amb un ascens imparable. I fins i tot governen als Estats Units i al Brasil. És a dir, no només en un tema de quantitat a les eleccions sinó de qualitat. El gran problema de Vox és com pot instal·lar una lògica d’odi social i legitimar-la. No cal tanta gent com sembla.

– Com s’atura si no només és electoral?

– És complicat, és una qüestió de semiòtica i discurs. Vox no és al poder però cada dia apareix als mitjans. És un posicionament mediàtic disposat a legitimar un discurs molt concret que té com a base la deshumanització de l’altre, com passa amb la islamofòbia. Per això el feminisme antiracista, el gitano, la lluita de les putes... són tan importants.

– En el marc dels 8M que hem viscut els darrers dos anys potser encara manca consciència. Hi ha una dosi elevada de feminisme mainstream que obvia o invisibilitza la feina antiracista, gitana o de les putes, tot i que a l’hora pot ser la porta d’entrada per a un debat més ampli.

– Els sectors que fan un treball més quotidià hi és ben present. A Sevilla sempre érem les mateixes 30 o 40 persones cada 8M fins fa dos anys. Això ha passat arreu de l’Estat. De sobte s’ha trencat el menyspreu cap a les feministes i els mitjans ens han situat a l’agenda, el que també té llums i ombres. La gent que entra ho fa per alguna cosa. Hi ha gent jove que s’està polititzant molt ràpid. Que ràpidament es posa a llegir Silvia Federici. És fàcil fer el pas des de l’estètica a l’acció.

– D’acord, el feminisme és capaç d’interpel·lar. Ara falten els canvis polítics.

– Les institucions tenen límits perquè hi ha dinàmiques globals.

– És una crisi de l’estat-nació, incapaç de fer front a coses que no pot controlar.

– Seguim pensant en l’escala nacional quan les grans esferes polítiques són la global i la local-comunitària. És molt evident des dels anys 90 però en la política quotidiana no s’ha entès. Això fa que quan pensem en Vox tinguem en ment el feixisme espanyol i no siguem capaces de fer el vincle amb Bannon. Catalunya és un exemple claríssim de la ruptura de l’estat-nació com a eix polític de la modernitat.

– Una bona part de l’independentisme pretén superar l’estat-nació espanyol per fer-ne un català. És a dir, no canviar el marc realment.

– Tot just acabo d’arribar a Catalunya i encara no tinc prou elements per fer una anàlisi a fons. Ara llegeixo Obetura republicana: Catalunya després del nacionalisme [Editorial Pòrtic, 2019], d’Enric Marin i Joan Manuel Tresserras, on es planteja la idea de com generar una opció independentista vinculada al republicanisme que alhora està vinculat a allò social. Que d’aquí pugui sortir una proposta d’estat-nació dependrà també de què entenem per estat-nació. El que és clar és que serà un estat.

Sí he pogut tenir molta relació amb aquests relats des del poble sahrauí. Per a ells el reconeixement del dret d’autodeterminació històric suposa no tenir cap tipus de sobirania tot i que passa pel dret al territori. El debat em recorda al debat sobre el matrimoni homosexual, amb gent que des de l’esquerra deia que no s’havia de declarar el dret al matrimoni perquè és la institució patriarcal per excel·lència. La resposta era fàcil: “Si vols que lluitem contra el matrimoni, fem-ho, però no carreguis contra el meu sector exigir el dret perquè vosaltres el gaudiu i el teniu normalitzat”. Portat al dret de l’autodeterminació, pot ser molt més emancipatori tenir-lo que no tenir-lo.