Violins i cançons per reconstruir el Kurdistan

per Joan Cabasés Vega

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotografia: En Harout i en Mustafa, dos participants kurds del projecte social de Mirzo Music, amb els instruments que han rebut. Imatge extreta del documental «Armonías para después de la guerra» 

Els anys de guerra a Síria i la lluita contra l'Estat Islàmic han deixat absències i traumes difícils de superar en aquesta nació oprimida. Ara, un músic kurd exiliat a Barcelona impulsa un projecte perquè la música ajudi a recuperar l'estat d'ànim dels qui van quedar-se als seus barris i dels qui somnien en tornar-hi aviat.

–Em sentia empresonat. Era com una gran presó. Jo era jove, havia acabat els meus estudis musicals, però era com aquí en època franquista: amb la dictadura, la cultura kurda estava reprimida i no podia tocar instruments. Per això vaig fugir a Barcelona, per buscar un aire de llibertat, per expressar la meva música.

Gani Mirzo (Qamixlo, nord-est de Síria, 1968) serveix falàfels i cerveses al carrer Tallers de Barcelona. Treballa per a una clientela que admira la gastronomia kurda i que desconeix que en realitat, el millor que aquest cambrer podria oferir-los no es gaudeix amb el paladar.

Quan Mirzo va marxar de Rojava per alliberar la seva música kurda, ara fa 27 anys, no imaginava que hauria de tornar dècades després amb instruments catalans –alguns de Sant Cugat–  i bascos per alliberar el Kurdistan. «Allà la gent està deprimida, tenen un trauma. Després de tot el que han patit, necessiten tornar a sentir alegria i dignitat».

Aquest reconegut músic kurd, que alterna les seves responsabilitats al bar Narin amb les de professor ocasional a diverses escoles musicals catalanes, té una jornada dividida. A la feina es preocupa que a les taules de la seva terrassa no els falti de res; durant la resta del dia, posa l’atenció a tots els indrets del Kurdistan on el seu projecte porta instruments que puguin silenciar les ferides i les absències que una guerra complexa ha deixat al seu pas.

Fotografia: Gani Mirzo posa davant del bar Narin, on qui ho vulgui pot adreçar-se per donar-hi instruments que seran enviats al Kurdistan –carrer Tallers, número 80, a Barcelona–. | Joan Cabasés Vega

–Enviem instruments als centres culturals de moltes ciutats de Rojava, com Hasakah, Kobani o Qamixlo. Però també al Kurdistan iraquià, a la zona de Sinjar, on hi ha camps de refugiats de kurds yazidís, o a Erbil, on tenim la seu de la Fundació. De moment hem enviat 300 instruments i estem preparant un segon enviament.

Gràcies a la fundació Mirzo Musichi ha desenes de poetes, músics i infants que han pogut retrobar-se amb la música després que l’Estat Islàmic destrossés els seus antics instruments. «No només destrossaven els edificis per fora. També entraven a dins de les cases i els instruments eren un objectiu prioritari per a ells», explica Mirzo. Quan parla de la guerra no se’l veu còmode, però no rebutja propostes en què pugui fer-ho –com al Casal de Joves la Xesca de l’avinguda Cerdanyola, on fa poc participava d’una xerrada sobre el Kurdistan i on han participat del seu projecte recollint instruments de segona mà perquè Mirzo els faci arribar a la seva terra–: «Abans a Catalunya era més fàcil trobar solidaritat. Ara és més difícil. Piques portes i no et contesten. No sé si és perquè tothom està més pendent del procés independentista d’aquí. A més, la lluita kurda rep menys suport que d’altres causes de la zona, com la palestina».

Ell dedica tot el seu esforç al projecte perquè té clar que la música és resistència. «És per això que estem vius».

 

Una guerra complexa, un territori en disputa

Mustafa Bali, cap de premsa de les Forces Democràtiques de Síria (FDS), anunciava al món el passat 23 de març la major victòria a la que aspirava aquesta facció militar. El grup, una aliança liderada per integrants kurds de les Unitats de Protecció Popular (conegudes com a YPG i YPJ), havia aconseguit arrabassar el darrer metre quadrat a les milícies de l’Estat Islàmic, que tenien un últim bastió al municipi de Baghuz.

Fotografia: Un comandant de les Forces Democràtiques de Síria i de les YPG i YPJ kurdes

 

Per molts, aquella va ser una gesta militar contra l’amenaça gihadista que el món sencer havia d’agrair. Pels kurds, era el darrer capítol d’una resistència centenària per protegir el territori que reclamen com a propi. Un capítol especialment sagnant.

El Kurdistan, el poble més antic de l’Alta Mesopotàmia, va quedar dividit l’any 1514 en una guerra entre l’Imperi Persa i l’Imperi Otomà. La divisió, al segle XX, passaria a ser entre Síria, Turquia, Iraq i Iran, quatre estats que esborrarien les referències al poble kurd dels mapes internacionals.

Per la població pro-kurda de Rojava, la part del Kurdistan que queda dins de les fronteres de Síria, la cosa es va complicar l’any 2011. Seguint les Primaveres Àrabs de Tunísia i d’Egipte, on les revoltes havien enderrocat els respectius presidents, molts sirians van sortir al carrer a protestar contra el govern de Baixar al-Àssad. Ho feien amb manifestacions multitudinàries i pacífiques, però el que semblava una finestra d’oportunitat perquè els kurds fessin valer la seva causa es va convertir en un malson.

Al-Àssad va reprimir les protestes amb mà de ferro i en poques setmanes, els manifestants morts i els empresonats eren centenars. Uns desertors de l’exèrcit sirià van crear l’anomenat Exèrcit Sirià Lliure per lluitar contra el govern d’Al-Àssad i, de sobte, el país encarava una guerra civil d’una complexitat i d’unes conseqüències aleshores inimaginables.

I és que a la guerra interna de Síria s’hi van sumar actors internacionals que poc tenien a veure amb el conflicte entre el règim d’Al-Àssad i els ciutadans disconformes amb ell. A l’Iraq, des de la invasió estatunidenca de 2003, s’hi havia estat coent una branca sortint d’Al-Qaida. Adoptaria el nom d’Estat Islàmic, la formaven militants àrabs sunnites i va esdevenir una important força insurgent al país. El mateix 2011, quan el caos va aparèixer a Síria, hi faria el salt per unir-se a la lluita contra Al-Àssad i buscar així un lloc d’influència al territori.

Pocs anys després, el 2014, el ja anomenat Estat Islàmic a Iraq i el Llevant (ISIS, per les sigles en anglès) conqueriria la ciutat de Raqqa, al nord de Síria, just al límit del territori d’influència kurda. L’Estat Islàmic la faria capital del califat mentre continuava creixent tant a Síria com al nord i a l’oest de l’Iraq: havia aconseguit fer-se amb Mossul, la tercera ciutat més gran del territori iraquià, provocant riuades de refugiats cap a la regió kurda de l’Iraq.

Fotografia: Civils de Mossul fugen cap a a camps de refugiats a regió kurda de l’Iraq després que l’Estat Islàmic invadís la seva ciutat. Segons l’OIM, mig milió d’iraquians van desplaçar-se en només dos dies | CNN

 

El drama humanitari causat pels gihadistes a la zona ja espantava els cinc continents. L’assassinat i el sotmetiment de milers de yazidís va ser un punt d’inflexió perquè els EUA decidissin liderar una coalició internacional que donés suport a les Forces Democràtiques de Síria. Era l'agost de 2014 i el califat dominava pràcticament tot Rojava, la part kurda de Síria.

L’Estat Islàmic assoliria la seva màxima extensió territorial poc després que la coalició internacional iniciés els seus atacs aeris. Sumant els seus dominis a Síria i a l’Iraq, l’autoproclamat califat va arribar a tenir una grandària com la de la Gran Bretanya. Al llarg dels següents quatre anys de guerra, la coalició liderada pels EUA deixaria caure fins a 33.000 atacs aeris sobre posicions gihadistes.

Rússia, que dóna suport a Baixar al-Àssad, va assegurar el passat agost de 2018 haver acabat pel seu compte amb la vida de 5.200 combatents d’Estat Islàmic durant els tres anys anteriors.

 

La lluita contra l’Estat Islàmic, amb sang de tots

Treure ciutats importants de les mans dels gihadistes va comportar accions militars amb danys col·lateralsde magnituds enormes. La ciutat de Raqqa, a Síria, va rebre més de 6.000 atacs aeris, mentre que la de Mossul, a l’Iraq, en va rebre més de 3.000. Segons l’Observatori Siri pels Drets Humans, atacs com aquest, sumats al terrorisme gihadista, han contribuït a que la xifra de morts al país sigui de gairebé 400.000 personesdes que va començar la guerra el 2011. D’aquestes, més d’una quarta part serien civils. A l’Iraq, Iraq Body Countcomptabilitza 70.000 civils morts entre 2014 i 2018.

Fotografia: Flames i fum augmenten a Kobani, al Kurdistan sirià, el dia que Estat Islàmic hi va assassinar a 145 civils el juny de 2016, un any després d’haver perdut el control de la ciutat | Ali Sahin, Reuters

Però les morts no ho són tot. A Síria es calcula que hi ha sis milions i mig de ciutadans desplaçats internament, mentre que n’hi hauria gairebé uns altres sis milions que haurien fugit a l’estranger. D’aquests, 3,5 milions de civils han buscat refugi a la veïna Turquia, gairebé un milió a Jordània i més de mig milió al Líban. La ciutat de Raqqa, a més, té els carrers plens de mines amagades i no hauria d’acollir-hi vida fins que aquest perill no estigui controlat.

A l’Iraq les coses no han estat gaire millor, especialment a la regió pro-kurda. Aquesta zona ha arribat a acollir més de 2 milions de desplaçats interns i refugiats, com la comunitat yazidí. Suposen més d’un quart de la població sobre el total, que supera els 5 milions de persones. Segons les dades del Govern Regional Kurd, a Erbil hi hauria 700.000 desplaçats interns i 130.000 refugiats i a Duhok, uns 380.000 desplaçats interns i 88.000 refugiats.

 

Tornar a casa

Gani Mirzo repassa el mapa del Kurdistan amb la mirada i explica que tots els indrets on volen arribar amb el projecte han estat part del califat. A finals de juny viatja a Khana Sor, a la zona de Sinjar, el Kurdistan iraquià.

–Allà hi va van matar molta gent durant la primera invasió de l’Estat Islàmic. És un poble zombi. Fa molta por. Fosses comuns, cementiris, un desastre. Tota la població va marxar a Rojava [Kurdistan de Síria] i ara ha tornat per instal·lar-se a un camp de refugiats proper al seu poble, a dalt de les muntanyes. Hi viuen 10.000 persones, són kurds yazidís. Estan amb molta il·lusió per baixar a la ciutat, però encara no hi ha seguretat per fer-ho. Per això hem d’anar a visitar-los i veure què podem fer per ells.

Fotografia: En la lluita des de la distància: una bandera de les YPG, les milícies kurdes que han batallat contra l’Estat Islàmic, llueix al balcó on viu Mirzo. | Joan Cabasés Vega

Ara per ara, la fundació Mirzo Musicestà reformant-hi un petit local perquè s’hi pugui aprendre música, teatre, fotografia i pintura. Per primera vegada, han contractat a dues professores: «És un programa de 6 mesos per fer classes de música als infants del camp de refugiats. N’hi ha molts que són orfes».

El que podria quedar-se desemparat, adverteix Mirzo, és el Kurdistan sencer: «Els nord-americans segueixen allà. Però si marxessin, els turcs entrarien i acabarien amb tot. Ho cremarien tot. Els nord-americans saben que els turcs són els pares dels integristes i que si marxessin de Rojava hi hauria una guerra tremenda».

Mentrestant, la música. «Allà al Kurdistan s’hi diu que a cada casa hi hauria d’haver un saz», un instrument típic kurd. La gent canta cançons llargues, relata Mirzo, en què s’hi expliquen batalles antigues i històries d’amor. «A un nivell primitiu, si vols dir-ho així, però són com òperes cantades». Formes de comunicar-se en un poble que defineix com a reprimit i perseguit.

«Les cançons i les danses mantenen viu a aquest poble», assegura. «És molt difícil sobreviure sense música».

 

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article