Fotos: Jordi Pascual

La reivindicació dels espais culturals i específicament del teatre com a segurs ha protagonitzat la cloenda de les Lectures de la Fresca d’enguany. Després de les dues representacions d’anit, Dolors Vilarasau, presidenta d’Amics de Pedra i Sang, ha pujat a l’escenari acompanyada de diverses de les persones que han fet possible les Lectures confitades des de l’autoria, la representació, la direcció i el treball tècnic.

Amb cartells amb el lema “ensenya al món que ets, que som i que fem #CulturaSegura”, han cridat a no tancar els espais culturals ja que es poden adaptar a les mesures de seguretat que impliqui la pandèmia. “Els espais culturals no són igual als espais d’oci”, ha reivindicat Vilarasau tot recordant que els nous brots sorgeixen principalment d’espais de festa i no a teatre, “si ens tanquen de nou passarà molt de temps sense cultura”.

El repte d’una segona aturada del sector podria ser letal per a molts projectes que encara no han pogut aixecar el cap després de més de quatre mesos d’aturada i limitacions. L’alcaldessa, Mireia Ingla, ha pres el guant a la reivindicació tot recordant que l’Ajuntament ha apostat per mantenir la cultura viva amb el programa Sant Cugat a Escena que s’ha fet al Claustre del Monestir: “Hem après a fer cultura amb mascaretes i separats perquè en temps de pandèmia la cultura és més necessària que mai”.

De la bogeria a la reflexió d’un confinament

La darrera de nit de les Lectures a la Fresca del 2020 ha començat amb l’obra La normalitat era el problema, de Josep Amorós, interpretada per l’actiu Carme González-Roqué i sota la direcció de Vilarasau; un monòleg que comença amb la protagonista sola a casa revisant les notícies i veient com aquell virus llunyà comença a matar gent a Itàlia, a infectar-ne a Catalunya... fins arribar al confinament.

Sense metàfores ni paral·lelismes, l’aposta d’Amorós ha estat retratar què ha suposat la COVID-19 a les nostres vides, amb una protagonista trobant-se amb moltes de les frustracions, preocupacions i pors que segurament havien viscut la majoria d’espectadors. Des del seguiment informatiu de notícies preocupants fins a un confinament carregat de canvi d’hàbits: exercici a hores determinades, fer pa, aplaudir als balcons... I tot plegat amb comentaris sarcàstics, una mena de burla ben interpretada a una tensió que ens ha estat imposada.

Fins el final, quan la protagonista, ja en la nova normalitat se n’adona que era positiu haver-se aturat, que el món corre massa ràpid si manté les dinàmiques socials prèvies al confinament, que la natura perd espai, la contaminació creix, la pausa desapareix, les relacions humanes es tornen a banalitzar i que el cotxe no arranqui és cosa d’un dia perquè la rutina farà que el seu engranatge, com el de tota la societat, es torni a posar en marxa.

La normalitat era el problema té molt dels contes breus que acostuma a escriure Amorós. Dividida amb tres actes, ha mostrat dues virtuts: acompanyar la narració d’una actuació precisa i fer-ho amb música –dels Beatles a jazz–. I potser, en comparació amb la resta d’obres que ha oferit el cicle de teatre al Claustre, només ha pecat de no haver anat més enllà del confinament en sí, encara que, ben vist, aquest realisme ha estat també el seu encert principal.

Borges al cinema

Ja cec com a conseqüència d’una malaltia congènita, Jorge Luís Borges (Xavier Tor) apareix a una sala de cinema d’estiu de Buenos Aire. L’acomodador (Joan Berlanga) el reté perquè és l’únic espectador de la nit. Sense projectar cap pel·lícula però amb el cinematògraf sonant –i projectant llums contra la paret interior del Monestir–, Borges escolta les històries que s’inventa l’acomodador, que s’inventa una pel·lícula que s’assembla molt als contes del propi Borges.

La conversa entre els dos personatges, amb el bandoneó –una mena d’acordió típic d’Argentina– i les ganes de ballar apareixent de manera sobtada i recurrent, esdevé un debat de primes múltiples, com ara si Borges s’ha empassat massa els seus propis contes i és incapaç de viure a la realitat. Al final tot queda fosc i, amb el sostre del cinema descorregut, els dos personatges gaudeixen de la fresca sota una nit d’estels.

Jordi Lara ha adaptat un dels seus textos per portar-lo sobre un escenari convertit en cinema amb butaques de fusta. Schero per a bandoneó ha estat l’obra més llunyana al confinament de les sis que s’han representant durant les tres nits de Lectures a la Fresca d’enguany. Dirigida per ell mateix, l’obra ha traslladat el públic a un teatre més clàssic i més literari. Potser, com en les tres sessions, la primera i la segona obra lligaven poc entre elles però el públic les ha aplaudit igualment.

Els Amics de Pedra i Sang han hagut d’adaptar-se enguany a les exigències de la COVID-19. En lloc d’anar per les places han fet totes les representacions al Claustre per controlar l’aforament. A més, els beneficis es destinaran a projectes que lluiten contra la malaltia. El preu de 10 euros no ha estat un impediment per al caràcter popular ja que totes les obres han estat emeses a través del canal de YouTube de l’Ajuntament, on restaran penjades per a la posteritat.