La vespa velutina ja s’ha assentat a tres quarts de la serra de Collserola

per Jordi Pascual

Ecologia

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Jordi Pascual i Melvida.cat

Només les zones de muntanya de Sant Just, Sant Feliu i una part de Molins de Rei estan lliures de vespa velutina, anomenada també vespa asiàtica. Tres quarts de la serra de Collserola té presència continuada de l’espècie invasora que, de la mà de la contaminació, és al darrere de la reducció dràstica d’abelles, un insecte bàsic per a l’ecosistema. Durant els darrers tres anys la seva població s’ha multiplicat i les autoritats ambientals són conscients que no hi ha marxa enrere però això no suposa que no es prenguin mesures per evitar que es propagui encara més, obrint així el debat sobre la gestió ètica de la fauna no autòctona.

F. Javier Garcia és agent rural al Parc Natural de la Serra de Collserola i és l’encarregat de fer seguiment de la propagació de l’espècie. Cada any actualitza un mapa interactiu en què es recullen els nius detectats i les vespes atrapades en paranys. Durant el 2019 les trampes instal·lades pel Parc van atrapar un total de 269 reines i obreres però quan es tenen en compte les dades facilitades pels apicultors, la xifra es dispara: “Hi ha tres apiaris infectats, dos dels quals han hagut de plegar. En el restant, que intenta aguantar, s’han atrapat prop de 2.800 exemplars”.

Això és així perquè les vespes busquen la mel i el pol·len per alimentar-se i, alhora, atrapen abelles per alimentar les seves larves: “Les agafen, els tallen el cap i el fibló, se les emporten a una branca per acabar de trossejar-les i portar el tòrax a les larves”. Els apiaris són, per tant, espais d’atracció per a les vespes. Els ruscs naturals tampoc se’n lliuren però el control és més difícil.

Una de les claus de la propagació de la vespa velutina, explica Garcia, és la seva capacitat de reproducció. Les reines hibernen sota terra o als troncs i quan surten de la hibernació creen un niu embrionari on posen els primers ous, on es crien les primeres vespes una mica més petites de la mida habitual. Quan ja hi ha les obreres suficients, creen el niu secundari a prop de l’embrionari i en un 30% dels casos aprofitant l’estructura d’aquest. Durant un temps conviuen els dos nius fins que s’acaba abandonant el primer.

Per cada reina hi poden néixer entre 2.000 i 3.000 velutines i, a més, en cada niu es crien entre 300 i 500 reines que repetiran el procés l’any següent. “Per molt que moltes de les reines acabin morint, la capacitat de multiplicació és molt gran”, explica Garcia, “a més, no es poden atrapar abans de ser fecundades perquè la fecundació es dona dins del rusc i guarden l’esperma al seu cos fins la posta d’ous de l’any següent”.

Els nius tenen forma de pilota de bàsquet i es caracteritzen per anar introduint galetes –anelles que amplien la forma cap abaix– que, en el cas dels nius més grans, provoquen que la forma acabi sent de pera. En algunes ocasions els nius es fan enganxats a parets i altres elements arquitectònics. “La quantitat d’exemplars varia en funció de la mida del niu”, explica Garcia, “n’hem arribat a detectar de fins a 17 galetes”.

L’efecte sobre les abelles i l’ecosistema

El Parc de Collserola fa un seguiment especial de la vespa asiàtica perquè “té un efecte indirecte sobre la pol·linització de les plantes conreades i de la flora silvestre que també acaba afectant la producció de mel, de cera i d’altres productes apícoles” i “també té un efecte indirecte sobre la biodiversitat del parc, un fet preocupant”. Així ho recullen en el web informatiu sobre la velutina.

Garcia explica, però, que van desbordats. “Som quatre guardes forestals i ara n’hi ha dos de baixa, per això necessitem més gent, a ser possible jove”, apunta, tot explicant com de frustrant és veure que l’espècie segueix assentant-se a bona part del parc, “l’any passat a Valldoreix, sobretot el Torrent del Nonell, era brutal”. Centrar els esforços als apiaris, sense renunciar a algunes trampes al mig del bosc, és una forma de garantir més èxit en les mesures preses.

“Tot i que les vespes sí atrapen abelles per alimentar les cries, no poden matar tot un rusc perquè de mitjana hi ha 40.000 abelles en cada eixam”, explica el guarda rural, “el problema és que les abelles no s’atreveixen a sortir perquè veuen com maten les seves companyes i així es col·lapsa el rusc”. Quan una comunitat d’abelles col·lapsa, els animals s’han d’alimentar de les reserves que tenen dins del rusc, minvant-les per a l’hivern: “Si estan molt estressades poden arribar a abandonar el lloc”.

Èric Barbero, abellaire –prefereix aquesta denominació perquè diu que amb el terme apicultor es prioritza la venda de mel, que ell només extreu dels excedents (la mel a partir de la tercera capsa de cada rusc)–, és conscient que la vespa velutina cada vegada anirà a més: “Fa tres anys va començar a créixer i ara si no tens sistemes de protecció pots tenir fins a 15 vespes rondant els apiaris i et poden matar una mitjana de 200 abelles al dia”.

La diferència substancial respecte d’altres espècies invasores és, per tant, que la velutina extermina les abelles, diu Barbero: “L’abella no està en perill d’extinció però sí ho estan altres insectes pol·linitzadors com abelles solitàries i borinots”. L’abellaire segueix de prop els estudis que es realitzen per conèixer per què les vespes velutines són tan agressives amb les abelles i també per conèixer noves fórmules de fer-hi front.

Aquest interès l’ha portat a estar en contacte directe amb biòlegs i veterinaris i també amb les entitats d’apicultors i el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, que dona els números d’identificació de les explotacions apícoles. Reconeix que no hi ha un vincle estret amb col·lectius ecologistes ja que se centren en la investigació: “És important que es facin estudis perquè aquí ens basem en les conclusions d’altres indrets, on el clima és diferent i, per tant, les vespes poden tenir un comportament diferent”. Per això demana més diners per a la investigació i subvencions perquè els apicultors puguin fer-hi front.

L’efecte sobre les persones

Més enllà de l’efecte sobre les abelles i els apiaris, les persones també han d’anar amb cura amb la vespa velutina, especialment les persones al·lèrgiques, els apicultors i les que treballen en jardineria, treballs forestals o agricultura. En cas de picada s’ha d’actuar igual que amb qualsevol altre insecte però en cas d’al·lèrgia o tenir més d’una picada s’ha de trucar al 061.

Tot i la seva pressió sobre les abelles, la vespa asiàtica no és més verinosa ni agressiva que les vespes autòctones. La picada, segons recull el Parc de Collserola, pot ser més dolorosa. Quan senten que el seu niu està amenaçat, poden atacar més d’un exemplar al mateix temps. A més, a diferència de l’abella, el seu fibló no es desenganxa del cos quan piquen i, per tant, una mateixa vespa pot picar més d’un cop. “És un animal molt dur perquè té un exoesquelet rígid i també pot tirar verí abans de picar, el que és perillós si entra en contacte amb l’ull o la boca”, explica Garcia.

L’actuació del Parc i els apicultors

El Parc Natural fa seguiment de l’evolució de la vespa velutina amb un sistema de trampeig al parc. Bona part dels paranys estan ubicats a l’entorn d’apiaris. “No serveix qualsevol tipus de trampa tot i que es pot autoconstruir seguint els criteris d’homologació del Departament, que demana que sigui selectiva”, explica l’agent rural.

Quan s’utilitza un trampeig tradicional, les substàncies dolces i alcohòliques que habitualment s’empren no només atreuen la vespa velutina i això fa que altres insectes quedin atrapats i morin. Per això la fórmula trobada per afectar el mínim possible a altres espècies ha estat la creació de forats de fugida d’una radi de prop de tres mil·límetres, que permeten que vespes vulgars i altres insectes puguin fugir però la velutina no, ja que és un animal més gran que les vespes autòctones amb fins a tres centímetres i mig de llargada entre el cap el fibló.

“Els apicultors i abellaires busquem fórmules per protegir les abelles”, explica Barbero, “el que millor funciona per ara és un sistema d’arpes electrificades amb una distància determinada entre els fils, permetent que les abelles passin però les vespes hi topin”. Això és una solució per a les abelles dels ruscs artificals però segueixen exposades altres espècies:“Quan la vespa velutina té gana, va a per tot”.

En cas de detectar-se un niu, l’actuació generalment depèn dels ajuntaments si és en via pública o dels particulars si és a una casa. “Nosaltres no podem dedicar-nos a destruir nius però sí ho fem quan el detectem en una zona rural de pas”, explica Garcia en referència a la tasca dels agents rurals, “sí reben avisos de persones que n’han detectat a les seves parcel·les i els hi diem com actuar, i només en alguns casos a títol individual fem un cop de mà per treure el rusc”.

El problema de treure els nius és que cal una infraestructura important. Tot sovint cal una escala o grua, vestits especials i altres estris abans de treure’l. En els nius més elevats significa que la despesa pot arribar a 500 euros, el que Garcia reconeix que no tots els propietaris d’immobles poden permetre’s en cas que el niu estigui a una propietat privada.

Ara, però, s’ha començat a aplicar una altra fórmula. Emprant una pistola de paintball, es buida una de les bales de pintura per omplir-la de biocida, es deixa congelar i després es dispara al niu, que queda perforat amb la pilota a dins. Quan el líquid es comença a desfer, les vespes acaben morint. “El principal problema d’això és que s’ha de buscar un biocida que només afecti a les vespes perquè sinó, quan el niu cau o es desfà per la pluja, altres animals, sobretot ocells, poden acabar afectats”, enraona Barbero.

Es pot fer una gestió ètica?

És això una gestió ètica de la fauna? La solució davant d’una espècie invasora és exterminar-la? La mirada sobre la relació dels humans, que som al darrere de l’arribada d’espècies invasores, amb els animals sempre suposa un punt de debat important. En el cas d’espècies no autòctones que tenen efectes clars sobre l’ecosistema es genera una dicotomia entre salvaguardar l’ecosistema matant animals forans o respectar el dret a la vida de cada ésser per molt que sigui d’una espècie invasora.

Barbero diu que s’han de buscar les fórmules per afectar el mínim possible a altres espècies i també al mínim nombre d’exemplars de velutina: “Si es té un bon sistema de trampeig quan les reines deixen d’hivernar, és més fàcil atrapar-les i, per tant, atrapant un exemplar podem evitar que sorgeixi un niu sencer”. Però reconeix que hi ha poc marge: “Hi ha altres espècies invasores, com les cotorres, que la afectació sobre la fauna autòctona és bàsicament que els treuen aliments però no acostumen a atacar directament altres ocells. En aquest cas no té sentit matar exemplars o destruir nius quan ja estan fets. En canvi, la vespa velutina està exterminant les abelles. Què hi podem fer?”

Una mirada similar planteja Garcia, que reconeix que té una certa resignació quan atrapa un exemplar de velutina perquè suposa una gota d’aigua a un mar enorme. Argumenta que com a agent rural ha de tenir cura de l’ecosistema i dels animals que hi viuen. Fer front a una espècie que altera aquest equilibri esdevé, segons diu, una obligació “per molt que no m’agradi matar animals que tenen el mateix dret a la vida que qualsevol altre ésser viu”.

Les accions de les administracions

Al marge de la tasca dels agents rurals i del seguiment del Parc de Collserola, quan la vespa velutina es detecta a dins dels nuclis urbans, els ens locals tenen la responsabilitat d’actuar. L’Ajuntament retira els nius que es troben a la via pública, generalment per l’advertència de veïns, dels agents de civisme o per part de Protecció Civil.

El consistori contracta una empresa per a la retirada. En la darrera acció a la ciutat, tal com va explicar el consistori a través de Twitter, es va fer ús del sistema de l’escopeta adaptada. “El niu no cau però es deixa d’utilitzar i es desfà amb la pluja”, expliquen fonts institucionals. Són actuacions que es fan a tot el municipi però només en la via pública. En el cas de trobar-se a una parcel·la privada, l’actuació depèn de la propietat tot i que l’Ajuntament pot fer un assessorament per guiar el ciutadà.

A Valldoreix, en canvi, l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) actua tant a la via pública com a parcel·les privades: “Vam decidir que sí pagaríem la retirada de nius a cases particulars. És millor fer-ho així perquè ens interessa treure els nius perquè suposen un perill i un vector d’expansió. Al principi eren pocs casos però cada vegada tenim més trucades així que no sabem fins a quin punt ho podrem assumir”.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article