Fotos: Arxiu Nacional i CRAI Biblioteca Pavelló de la República (referència completa al peu de l’article. Mira la foto principal amb més resolució aquí.)

El contracte de rabassa morta és el que donava el nom als rabassaires, els arrendataris dels terrenys de grans propietaris que conreaven la vinya fins la mort de dos terços dels primers ceps plantats. Precisament aquest tipus de contracte és determinant per entendre la reivindicació rabassaire que ja es deixava notar a Sant Cugat des del segle XVIII. Ja al 1756 l’Audiència de Barcelona va ordenar que el contracte de rabassa morta es pogués allargar fins a 50 anys en cas que arribada aquesta data no haguessin mort els dos terços dels ceps. Això permetia als propietaris fer nous contractes davant l’allargament de la vida de la vinya per les millores de les tècniques agrícoles.

Ara bé, el moviment rabassaire ja abans, durant la Primera República, va tenir incidència fins l’arribada de la fil·loxera, al Vallès al 1887. La mort de les vinyes per l’efecte d’aquesta plaga va fer que molts propietaris desnonessin els rabassaires per signar nous contractes. Per fer front a la fil·loxera es van plantar ceps americans, resistents a la plaga però amb una vida més curta. El 1851 s’havia creat l’Institut Agrícola Català Sant Isidre, que agrupava els propietaris, i es fan els primers passos d’associacionisme dels rabassaires.

Arran de l’arribada de la fil·loxera a Sant Cugat, els grans propietaris es van organitzar al Centro Agrícola de Sant Cugat, part de la Unió Agrícola de Catalunya que al 1891 va esdevenir la Cambra Agrícola. Tot i que a la Unió Agrícola hi van participar alguns rabassaires, molts d’ells van deixar l’organització abans d’acabar el segle pel creixement d’alternatives rabassaires d’esquerres. De fet, l’entitat va desaparèixer el 1902. Un any més tard es va crear Fomento Agrícola de Sant Cugat y la Comarca, amb 24 socis, la majoria grans propietaris.

Per la banda la rabassaire, la primera associació de Sant Cugat (1873) és la Secció d’Agricultors, adherida a la Federación de Trabajadores de la Región Española, de la Internacional. Es va fundar el 1873 i va participar a la Unió de Treballadors del Camp. També és possible que alguns rabassaires santcugatencs participessin a la Lliga de Viticultors Rabassaires de Catalunya en la seva fundació al 1882 tot i que només va durar un any.

El vincle dels rabassaires amb el republicanisme federal

Era evident que els propietaris i els rabassaires tenien interessos contraposats, fent que els republicans federals impulsin al 1893 la Federació d’Obrers Agrícoles de la Regió Espanyola (FOA) per agrupar els rabassaires, evidenciant la relació entre federals i rabassaires, que es remuntaven a la Primera República. El vincle es deu en gran part a la llei que Francesc Pi i Margall va impulsar durant la seva breu presidència de la República declarant redimible el contracte de rabassa morta tot i que mai es va arribar a aplicar per la caiguda de la república i la pressió dels propietaris a través l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

Al 1894 els rabassaires santcugatencs van enviar un telegrama a Pi i Margall per adherir-se al Partit Republicà Democràtic Federal, on també es va adherir la FOA. El moviment santcugatenc es considera hereu de la Secció d’Agricultura integrada a la Internacional fundada al 1873. Al 1895 també es crea la Sociedad de Agricultura de Sant Cugat amb l’objectiu de millorar les condicions laborals dels rabassaires i vinculada a la FOA. Aquesta és l’entitat que al 1903 va fomentar la unió de la majoria dels republicans del poble en Fraternitat Republicana.

El lligam entre rabassaires i republicans federals es fa més evident al 1919, un any després que l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre promocionés un canvi de relació entre propietaris i rabassaires que, tot i algunes millores, també incorporava la possibilitat de desnonar els rabassaires en qualsevol moment a gust del propietari. A més, també al 1918 aixequen la veu contra una plaga de conills a les finques de Torre Negra, Can Marcet i Can Fatjó dels Urons, obrint un plet contra Esteve Rabadà, propietari de la Torre Negra i de l’empresa l’España Industrial. L’Audiència de Barcelona va donar la raó als rabassaires, defensats per Francesc Layret, i va condemnar el propietari a pagar 8.000 pessetes al rabassaires Joan Torner.

De Francesc Layret i Lluís Companys a la Unió de Rabassaires

Francesc Layret, candidat republicà a Corts, va tenir un pes important en dos actes celebrats a la ciutat partir d’aquell 1918, amb el suport del Centre Federal Autonomista (CFA). A l’abril de l’any següent, per exemple, va participar a un míting a la Sala Tadeo de Sant Cugat amb Ernest Ventós i Lluís Companys; un acte que va servir per reivindicar la unió dels rabassaires. Al novembre del 1920 es fa un nou míting a la Sala Tadeo amb representants rabassaires de la comarca i la participació, de nou, de Layret, que va cloure l’acte.

Layret va ser assassinat 16 dies després del seu darrer míting a Sant Cugat. La seva mort situa Companys en primera línia del Partit Republicà Català. Amb el suport dels rabassaires del Vallès, va guanyar les eleccions del 1920 i del 1923 al districte de Sabadell. Companys es posiciona de nou en favor de la lluita dels rabassaires a favor d’arrendaments llargs. El líder republicà va tornar a Sant Cugat al juliol del 1922 en un míting on també va participar Magí Bartralot en representació dels rabassaires santcugatencs. En aquest cas crida a l’organització però també a la mobilització.

Un mes més tard es crea la Unió de Rabassaires, que a Sant Cugat és hereva de la Unió de Pagesos local, nascuda arran del darrer míting de Layret al poble. A partir d’aquell moment se succeeixen els actes de propaganda, amb un primer al desembre del mateix 1922 en què novament Companys visita el poble, actuant a més d’advocat d’alguns dels rabassaires santcugatencs.

La Unió de Rabassaires va sofrir la repressió dels inicis de la dictadura de Primo de Rivera (setembre del 1923 – gener del 1930) tot i que a Sant Cugat, a partir del 1927, reprèn la seva voluntat d’unió de rabassaires, arribant a una seixantena d’associats. El CFA va desaparèixer al 1925 i es va ressorgir com a Centre Republicà Federal (CRF), vinculat al Partit Republicà Democràtic Federal, un cop acabada de dictadura, esdevenint la principal força política local amb prop de 150 socis.

Al CRF defensaven els postulats de Pi i Margall: autonomia local i iberisme, a més d’influències socials de Layret i un component anticlerical. Aquest espai no va ser a la fundació d’ERC al 1931 –tot i que a finals de 1931 s’hi va sumar– però són els seus membres els que van proclamar la Segona República a Sant Cugat, donant peu a un ajuntament revolucionari amb el seu company Roc Codó a l’alcaldia.

La Unió de Rabassaires i tot el moviment rabassaire van viure el moment més àlgid del conflicte amb la Segona República (abril 1932 – abril 1939), un moment històric que desenvoluparem més detalladament en el tercer article d’aquesta sèrie impulsada arran del centenari del Celler Cooperatiu.

Fonts emprades

– La Unió de Rabassaires, José Fernando Mota [darrera actualització: 15 de gener del 2021]

– Els republicans federals: de la Gloriosa al Centre Republicà Federal, del Partit Republicà Democràtic Federal a Esquerra Republicana de Catalunya, José Fernando Mota Muñoz [Diari de Sant Cugat, 20 de gener del 2021]

Fotografies emprades

– 1: Manifestació antifeixista (24-4-1934), Josep Maria Sagarra i Plana, Fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya

– 2: Auca dels Rabassaires, Nebots López Robert i Cia (1931?), Fons CRAI Biblioteca Pavelló de la República